Una vegada li van cedir el piano i, encara avui, no sap de qui el va rebre. El que aprèn al Taller de músics de Barcelona en relació amb la guitarra elèctrica li serveix com a lliçó per emprendre ell mateix una via autodidacta amb el piano i el baix. En Toni Fernández és un d’aquells músics a qui l’auditori, en sentir-lo, en vaticina l’èxit. La captivació del públic, no obstant, no s’origina només en sentir-lo actuar sinó en conèixer una de les moltes característiques que el fan particular: és invident. I malgrat la seva jove edat –ara compta amb 21 anys–, ja ha protagonitzat una desena d’actuacions al Principat, encarrilant la seva vida en l’acompliment del seu major somni: dedicar-se per complet al seu do principal.
–D’on sorgeix la seva passió?
–Em van comprar un piano petitó quan era petit, moment en què començava a copiar les músiques que sentia a la televisió. Els meus pares van comentar aquest fet al professor de música de la ONCE i, a partir d’aquí, es va detectar que tinc una oïda absoluta.
–Quins instruments domina?
–Al Taller de músics de Barcelona estudio guitarra elèctrica, que és el que més m’agrada. Però a més a Andorra practico el piano i el baix.
–Quina és la reacció de la gent en veure que el músic és invident?
–Sorpresa. Tothom coneix autors del tipus Josep Montoliu o Ignasi Terrassa, són referents que tothom coneix i m’hi relacionen. Però no és així: quan van fitxar Alexis Santos li van preguntar si aspirava a ser Leo Messi i ell va respondre: «Vull ser un Alexis Santos». A mi em passa: jo vull ser jo mateix.
–En quins centres?
–Per compte propi. Vaig estudiar piano al Conservatori i he fet estades a les Valls del Nord amb el Jordi Barceló. Pel que fa a la guitarra elèctrica, vaig començar a l’Espai de música. Actualment faig guitarra al Taller, on agafo la teoria i estudio piano i baix a casa, autodidàcticament.
–Què toca després del Taller?
–Si hi ha sort, estudis superiors a Sant Andreu.
–No li agradaria marxar a l’estranger?
–Molt. Però el pressupost falla i el Govern d’Andorra no ajuda. La intenció hi és, i funciona com a estrella polar per no perdre el nord.
–Considera que el Govern podria contribuir-hi una mica més?
–Una mica més no, no ajuda gens.
–Creu que això podria canviar?
–La meva situació és particular: tinc una discapacitat reconeguda i també capacitat laboral; puc treballar i tenir ingressos però no accedir a un programa d’ajuda a la recerca perquè estic estudiant. L’únic que demano és una mica més d’atenció: el temps que dedico a treballar el necessito per estudiar, si no no em queda temps lliure i jo també necessito sortir i temps per al meu oci.
–Per què la guitarra elèctrica, el piano i el baix?
–No sé exactament com funciona la cosa, però un doctor –que no sé qui és– em va cedir un piano que encara tinc a l’habitació i el baix li vaig comprar a un amic. Ha estat tot una mica fruit de la casualitat.
–Les partitures: se les aprèn per oïda o les memoritza llegint-les en braile?
–Vaig d’oïda, és clarament el que em va millor, des de sempre. Malgrat que els professors ens insten a memoritzar les partitures, prefereixo aprendre’m les partitures escoltant les peces.
–Com va ingressar professionalment al món de la música?
–El primer bolo que vaig fer va ser a La Gruta. Un amic em va convidar a fer-hi un concert de guitarra. En aquell moment vaig iniciar la meva trajectòria.
–Quina és la seva màxima aspiració o somni?
–Viure de la música és un concepte molt ampli. Jo vull fer de la música la meva vida. Treballar en qualsevol cosa que s’hi relacioni: professor, tocar amb bandes. Vull ser músic.
–Quines altres aficions té?
–M’encanta sortir, les manualitats i practicar esport.
–Quins són els seus favorits?
–M’encanten el bàsquet i l’escalada, a l’hivern esquio. I m’encanta el tir amb arc. Una mica de tot.
