A partir del 8 de desembre, a moltes llars arriba el Tió de Nadal, un tronc que s’alimenta diàriament fins al 24 de desembre a la nit o el dia 25 abans de dinar, quan a cops de bastó i mentre se li canta una cançó se’l convida a cagar regals. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–D’on ve?
–Provinc del bosc de la Rabassa. De fet, un parell de segles enrere jo era un enorme pi negre però un llamp em va caure al damunt i em va cremar. Només en va quedar el tronc.
–I com ha acabat fent de tió?
–És el desig de qualsevol tronc! Ja que no tens futur com a arbre, a tots ens agrada que alguna família ens reculli al bosc i ens porti a casa per Nadal, on estàs calentó, et donen de menjar i tu, a canvi, els cagues uns quants regals. També hi ha tions impacients que opten per presentar-se voluntàriament a les llars on hi ha infants.
–Què menja?
–Sobretot mandarines, és la meva fruita preferida! Però també m’agrada el torró, les llaminadures i les figues seques. En algunes llars on he estat per Nadal m’han donat, fins i tot, cava!
–Però, vostè no té boca…
–És clar que sí! Però els humans no la veieu. Encara que tinguem una cara riallera dibuixada (alguns tions prefereixen ser més naturals i no la tenen) tots tenim una boca per alimentar-nos, sinó no podem fabricar els obsequis de Nadal. Som màgics, aquest és el secret. I no ens agrada menjar quan ens miren, com tampoc caguem els regals davant de tothom. En el fons, som molt tímids…
–I necessiten menjar molt?
–Com més mengem, més caguem! Com que acostumem a passar un mes o dos a les cases, fins passades les festes, ens en fem un fart, la veritat, per això preferim la fruita, per no acabar ben tips.
–I què caguen?
–Depèn, cada tió és un món. En general, acostumem a cagar xocolata, llaminadures, llapis de colors, contes, joguines petites… Alguna vegada també caguem alguna joguina grossa. Els regals grans, però, els deixem pel Pare Noel o els Reis Mags.
–I si no s’ha portat bé algun infant?
–La veritat és que som una mica tous i els tions acostumem a cagar sempre alguna coseta, encara que sigui petita, un detallet…
–Sempre se’ls veu ben tapadets, amb una manta.
–Perquè la gent ens cuida molt bé i volen que estiguem calentons i a gust. I sense la manta no caguem res, ja he comentat que som molt tímids…
–Sempre m’he preguntat si no els fem mal amb tants cops de bastó…
–No, i ara! La canalla ens ha de picar el més fort que pot, i cantar ben alt. És el moment més divertit de les festes, quan els infants ens piquen fort i canten. Som troncs, no ens fan cap mal. Que cap nen o nena tingui por de donar-nos ben fort amb el bastó!
–Perquè sempre els hem de deixar sols per evacuar els regals?
–Bé, com deia, som bastant tímids, i ens agrada estar tranquils per cagar. A més, la manta és indispensable per preservar la sorpresa!
–Perdoni, per on caguen?
–[riu] Bé, a veure, això és com la boca. Som màgics i tots els nostres secrets no es poden revelar!
–No fallen mai?
–No, ens encanta el Nadal i no ens en perdem ni un!
