Gairebé quatre anys va trigar Teresa Cairat per acabar el seu homenatge personal al síndic Cairat, el seu padrí. L’èxit ha fet que els 500 números inicials que es van fer «volessin» i, ara, l’editorial Andorra ha preparat una reimpressió de 250 exemplars més. Des de l’editorial confessen: «Estem encantats, no ens havia passat mai!». Per la seva part la néta de Francesc Cairat (1881-1968), qui va ser cònsol de Sant Julià i síndic entre 1937 i 1960, reconeix que no esperava una resposta tan gran i positiva per la biografia del seu padrí, «més emotiva que acadèmica».
–El primer de tot… Li ha sorprès l’èxit? Com s’ho pren?
–No m’esperava tant. Tampoc tenia massa idea dels números. Però jo no creia que tindria la repercussió que ha tingut. Sobretot a nivell de carrer. La gent em para, em felicita, em pregunta…
–Per tant, la resposta de la gent ha sigut bona?
–Molt bona! La gent m’explica molts records arrel del llibre.
–En podria escriure un altre amb tot això!
–Alguns m’ho diuen que hauria de fer una segona part, o un recull de curiositats… Però, què us penseu? [riu].
–Diu que no podia ser una biografia totalment objectiva perquè era el seu padrí… Quina opinió ha merescut aquest fet entre els lectors?
–Tampoc podia ser ni llunyana, ni freda… Ningú m’ha dit, per això, que fos massa emotiva. Més aviat ha passat el contrari. La gent diu que li ha agradat perquè és intimista, emotiva i que es veu com era la persona.
–Potser estem cansats de biografies que es cenyeixen estrictament als fets i no a les persones.
–És veritat. Uns fets més escèptics, d’un professional, d’un historiador, té poc a veure amb el meu cas. Però és necessari que hi siguin també, òbviament. Jo no he pogut dissociar el sentiment dels fets.
–Personalment, com recorda Francesc Cairat?
–Com una persona que m’estimava moltíssim. Molt amable, molt atent… Amb mi era molt afectuós tot i que tothom deia que havia estat molt recte amb els seus fills, amb els néts no ho era gens, ens ho deixava fer tot!
–A nivell de síndic, mostrava també aquest caràcter?
–Jo crec que sí. Era molt afable amb la gent i sempre volia ajudar tothom. Justament una senyora de Sant Julià m’explicava una anècdota d’un familiar seu que s’havia posat molt malalt i els metges van dir que havia d’anar d’immediat a Barcelona o moriria. El meu padrí va trucar al seu xofer i li va demanar que tragués els seients del darrere perquè hi cabés el matalàs amb el malalt. Gràcies a això es va salvar! No sempre podia ajudar, evidentment, però quan tenia l’oportunitat no ho dubtava.
–Després, amb tots els conflictes que es van viure, també va haver de fer l’andorrà, com vostè diu?
–Andorra sempre ha estat un equilibri. Hem hagut d’intentar guardar els equilibris al llarg de la història. El meu padrí tenia amics de tots els bàndols i sempre intentava que el país quedés fora dels conflictes, jugant en funció del que necessitava pel bé dels andorrans en cada moment. A més, era molt persuasiu i quan volia una cosa hi anava amb tot.
–D’on va sortir la idea de fer el llibre?
–Em semblava que era una deure que tenia envers ell. Creia que ho havia de fer, però fins ara no havia tingut temps. Sempre havia cregut que havia d’explicar, sobretot, coses més viscudes dins de la família, perquè les documentades qualsevol les pot explicar. Si no escrius les coses més íntimes, acaben marxant.
–Seria necessari també fer una biografia més clàssica?
–Sí, segur! El problema que hi ha i que m’he trobat en els arxius és que moltes coses no les explicaven. Si vas a les actes del Consell General, per exemple, et parla d’un assumpte i et diu: Després de discutir, es va acordar tal cosa. Però no es parla del que es va discutir, ni quins eren els arguments dels uns i dels altres… Algunes coses m’ha costat molt fins i tot entendre-les jo com, per exemple, el fet de la seva inhabilitació perquè la sentència del Tribunal de Corts parlava dels fets ocorreguts, però no de quins eren aquests fets. Vaig haver de buscar molt i preguntar per trobar-ho. Per això crec que sí que es pot fer bé una biografia històricament més rigorosa, però de feina n’hi haurà molta.
–Com va començar el procés?
–Vaig començar buscant per casa. Tenia molts papers i documents, però tots desordenats així que vaig estar temps classificant. Et podies trobar una factura d’unes sabates amb una carta del Coronel Baulard. Aleshores vaig començar a pensar com ho faria, ordenant primer la part familiar, després la política… Però vaig veure que no ho podia dissociar.
–Hagués sigut possible separar-ho?
–Crec que no, perquè les persones som molt més complexes que només dates i fets històrics. Sobretot en aquella època, perquè Andorra era un país molt petit i la proximitat era absoluta. Ara seria diferent, segur. La vida privada és privada, i volem que sigui així. Però en aquells temps no es podia dissociar. També era un ritme diferent de vida. El Cisquet de Cal Manel era el Cisquet per a tothom!
–Però, quan va començar tenia clar que ho volia publicar?
–Sí, això ho tenia molt clar. Igual que tenia clar que ho volia proposar primer a l’editorial Andorra. No ho volia només per a mi, crec que el meu padrí s’ho mereixia.
–Ha canviat la imatge que tenia sobre el seu padrí?
–No, jo crec que no. He descobert algunes coses noves i n’he entès més. Però abans tampoc pensava que escriuria el llibre i no li ho preguntava tot. Una de les coses en què sí que vaig insistir era amb el tema dels alemanys, perquè no entenia com havia aconseguit que no entressin al país! Ara, ell sempre deia el mateix: «Jo els hi deia el que havia de dir». Però mai em deia res més! [riu]. El que també preguntava sempre eren coses més personals, de la família.
