Avui fa justament una setmana que la selecció nacional de futbol sala tancava la ronda preliminar del Preeuropeu després de fer absoluta història i classificar-se per a la ‘Main Round’ (o fase de grups) de la cita europea per primera vegada. El nivell va ser bestial, i els partits, d’aquells que no s’obliden amb facilitat. Parlem amb el seleccionador i principal artífex d’aquesta fita fabulosa, juntament amb el seu staff, Talin Puyalto.
—Què suposa fer història d’aquesta manera? És la primera vegada que Andorra supera la ronda preliminar del Preeuropeu, tot i que de vegades ens hem quedat a poc.
—Suposa saber que s’estan fent bé les coses, sobretot d’ençà que vam entrar nosaltres al projecte ara fa tres anys. A poc a poc hem anat consolidant moltes coses, introduint jugadors nous, una manera de treballar diferent de la que hi havia, o si més no la que nosaltres hem cregut que era la més adient. Al final, tot això ha fet que el projecte agafi confiança, tant el cos tècnic com els jugadors, i suposo que això també ha fet que la Federació Andorrana de Futbol (FAF) vegi o pugui veure amb bons ulls que hi ha una evolució positiva a dins del que és la selecció nacional de futbol sala. A més, un èxit com aquest és també de les persones que han treballat tota la vida implicats en el futbol sala i en la formació d’aquests jugadors.
—Encara s’està digerint?
—Sempre dic que l’endemà ja hi ha una altra pàgina al diari (riu). Això ha de quedar sobretot per a nosaltres, que som els que ho hem viscut, i ens ha de servir per agafar confiança i pensar en el futur perquè crec que som una selecció jove que tenim marge de millora.
—Entenc que era l’objectiu, però fins a quin punt es podia materialitzar fer el que han fet?
—És cert que nosaltres ja portàvem, durant l’anterior any i mig aproximadament, uns partits amb seleccions amb millor rànquing que nosaltres ja mirant la preparació que ens trobaríem en aquest torneig oficial. I la veritat és que portàvem una bona línia, fent molt bons duels contra, per exemple, Turquia o Moldàvia (número 23 d’Europa, a qui van aconseguir guanyar). Amb tot això, i amb l’ajuda de la FAF, la qual ens ha ajudat molt per a la preparació, vulguis o no fa que poguéssim amb la seguretat que si fèiem les coses bé, podríem lluitar per passar de ronda. Al final, amb partits ajustats, aquestes ganes de demostrar i la confiança són les que ens han fet passar de ronda.
—Van acabar invictes, plantant cara a l’amfitriona, amb tots els partits molt ajustats i amb l’ajuda de l’èpica. Tot plegat un al·licient i una mica de sort que fan un mix gairebé perfecte, almenys per a l’aficionat.
—Va ser acollonant (riu). Val a dir que nosaltres hem treballat molt el joc de cinc i en aquest sentit soc molt pesat. Sabíem que estàvem preparats, amb aquesta confiança que t’he dit, i els jugadors estaven convençuts, i va sortir tot de cara.
—A banda d’estar convençuts, tenen també jugadors molt potents.
—Sí. L’Adrià Blat i l’Eric Mesquita són jugadors de Segona B, i tenim més jugadors que estan capacitats per jugar en aquesta categoria, però que per x motius familiars, professionals o d’estudis estan a conjunts de Tercera Divisió com l’Eixample, l’Esplugues o el nostre ENFAF. Si poguéssim ajuntar a tots els jugadors podríem jugar amb moltes possibilitats a Segona B, i això seria molt important.
—Reprenent el joc de cinc, precisament l’Omar (Àvila) deia fa poc a ‘La Companyia’ d’RTVA que es va creure en les facetes del joc, però sobretot aquesta. Va ser un aspecte clau?
—Bé, si es veu amb perspectiva sí. El vam haver d’utilitzar en els darrers minuts contra Irlanda del Nord i Estònia, i contra Xipre a falta d’uns sis minuts, i ens va ajudar a generar molt. Inclús a nivell defensiu va ser important el porter/jugador. Jo crec molt en el joc de cinc perquè en un 85 o 90% dels duels sempre es decideixen per això: o arrisques o arrisca l’altre equip.
—L’Aitor (Rubio), per la seva part, va destacar que amb el nou staff hi ha molta més preparació, tant a nivell tàctic com de partits. S’ha professionalitzat una mica més la selecció.
—Quan vam entrar nosaltres, com a projecte nou, vam pensar a introduir molta gent nova, com el Pol Villalta, l’Adrià (Blat) o el Roc Torres. Nosaltres vam pensar que podíem construir una selecció de present i de futur, i amb aquesta idea continuem. I això parla molt bé dels veterans, qui han fet i continuen fent de guia als més joves, els obren els braços amb qualsevol problema. Són els primers que els motiven i ajuden.
—Una singularitat d’Andorra és que gairebé tots surten de la mateixa base.
—Exacte, en aquest nivell de conèixer-se i de viure aquest esport junts des de petits és un afegit que no sé si a les grans seleccions els sumarà molt o no, però que per a nosaltres és important.
—Imagino que la preparació que hi ha al darrere ha estat molt important.
—S’ha arribat on s’ha arribat per mèrits dels jugadors. D’ençà que vam arribar al càrrec els hem demanat un plus d’implicació: hem fet entrenaments els diumenges, alguns d’ells havent de pujar des de Barcelona, i els hem posat plans específics per a cada un. No són jugadors professionals, però ho han entès i la majoria han donat una passa endavant, sobretot amb una millora física notable. És tota una feina feta des del darrere que ha sumat molt, i el passi a la fase de grups és un premi a la seva constància.
—I a nivell institucional?
—La preparació que hem fet no s’havia fet mai, ha estat perfecta per a nosaltres, jugant contra equips per sobre nostre al rànquing, i això tot compta. I la FAF, en aquest sentit, ha fet moltíssim. S’ha portat molt bé i ens han donat suport. És una part important de què arribéssim a la ronda preliminar amb una experiència que crec que, de no haver tingut, hagués estat diferent.
—Va arribar fa tres anys a la selecció, ha canviat gaire?
—Nosaltres entrem amb un staff nou amb maneres de treballar diferents de les anteriors. Tenim la sort de comptar amb el Dani Murcia, un preparador físic de primer nivell; el Álvaro Tomás, com un fisioterapeuta i readapatador que és també un fora de sèrie o l’Èric Flinch, un preparador de porters amb experiència i l’home tot terreny que tenim a la selecció. També ha estat el Luís Cruz, i ara tenim al Pere Babot per fer els vídeos i ‘scouting’, la preparació de partits, o el metge Ramon Albadó i l’encarregat de material Lluís Llamazares. El que hem fet ha sigut portar unes idees que teníem nosaltres que pensàvem que podien funcionar i ja està, convèncer els nois que aquest és el camí a seguir i ells de moment s’ho creuen i van amb nosaltres a mort. Tots anem a una i som un grup, inclús hi ha gent important per a nosaltres com l’Eric Mesquita, qui s’ha quedat fora (està lesionat) i això és un avantatge també per a nosaltres.
—Evolució positiva, llavors?
—Evidentment. Cada vegada tenim les idees més clares i crec que com a selecció podem continuar donant passes endavant. Encara tenim una mica de marge de millora i la nostra identitat ha de continuar sent, com sempre diem, la defensa i l’estratègia.
—Ja no hi ha equip professional més enllà de l’ENFAF a Tercera Nacional i la lliga andorrana. Ha disminuït el nivell?
—Som conscients que el futbol sala és un esport minoritari, però amb molta tradició al país. Abans havia sigut referència al país, després per motius extraesportius va desaparèixer un projecte molt maco com era el futsal professional a Andorra. Però bé, està molt arrelat i té seguiment. Com has dit, tenim una lliga nacional, que cada vegada és més competitiva, i si s’aconsegueix potenciar o començar un projecte com el que hi havia abans crec que podria tenir continuïtat perquè tenim joves que podrien formar part d’un conjunt amb cara i ulls.
—Llavors…
—El que passa és que abans teníem un suport econòmic del Govern i això donava peu a altres coses, com portar jugadors referents a Espanya. Però ara podem estar agraïts a la FAF d’haver agafat l’ENFAF perquè amb el Club Esportiu Sant Julià hagués desaparegut un projecte així. La federació està donant facilitats als jugadors per continuar competint a baix. El futbol sala costa i hem de ser conscients que continuar amb la roda i intentar que això cada vegada pugui tenir una mica de continuïtat depèn dels que estem dins d’aquest esport.
—La FAF està molt compromesa amb el futbol sala.
—Ho està molt, la veritat. Com he dit, va ser qui es va quedar el CE Sant Julià, i si no hagués hagut aquest compromís no sé on estaria ara el futbol sala. La FAF està posant tots els medis possibles perquè els més petits puguin jugar i tenim un equip a Tercera Divisió Espanyola. Fan un esforç molt gran i en aquest sentit no podem demanar més.
—L’arribada del Preeuropeu farà també molt al respecte.
—Qualsevol infant que faci esport necessita referents o un mirall on veure’s per seguir l’exemple. Independentment de si arriben seleccions molt potents, la selecció o el primer equip de l’ENFAF hauria de ser motiu perquè volguessin formar part de tot això algun dia. Esperem que això pugui ser una mica un impuls i una manera d’enganxar els més petits perquè vegin que també hi ha futur.
—En menys de mes i mig, 30 de maig. 40 seleccions a dividir en grups de quatre. N’espera alguna cosa? Té alguna preferència?
—La veritat és que no. De les top10 seleccions europees cinc o sis són top mundial, i una Espanya, Portugal o Itàlia sí que tenen més nom, però és que la resta estan competint de tu a tu amb aquestes referències i les que per a la gent no tenen tant atractiu, per a nosaltres sí. Qualsevol selecció serà molt forta. Per a preferència, no sé què dir-te. Posem d’exemple a Espanya. Evidentment és una experiència molt maca, però si et fan 15 gols i estàs tenint un partit de patiment continu, no sé si l’experiència pot ser o no bona. El qui toqui tocarà, i a patir, perquè crec que haurem de canviar una mica el xip i potser aconseguim puntuar.
—Es poden marcar algun objectiu a banda de l’assolit, com aquest de puntuar, o arribar fins aquí ja és el premi que s’ha de gaudir?
—Jo tinc la confiança i la il·lusió que algun partit el puguem competir. Ja no sé si puntuar, que seria molt maco, però sí d’estar fins al final lluitant. Això és un premi, però com a esportistes no ens podem quedar només amb això. Si nosaltres ens hem guanyat jugar la ‘Main Round’ vol dir que el nivell mínim exigible el tenim, i una vegada allà hem de ser ambiciosos i jugar al 200%. Sabem que el nivell de les seleccions és el que és, però a l’esport tot és possible i nosaltres no ens hem de posar límits, ja ens els posaran els rivals (riu). De sortida hem de ser ambiciosos i intentar competir al màxim dins les nostres possibilitats. Es tracta de gaudir-ho no com un premi, sinó com una responsabilitat o una oportunitat de continuar creixent.
—Posteriorment tindran la fase prèvia d’un Mundial.
—I tot això ens ha de servir com a experiència per continuar invertint en els jugadors. Això no s’atura i la nostra intenció és continuar fent passes endavant.
—La preparació, però, és la mateixa que la de la ronda preliminar?
—No ho sé. També hem d’acabar de parlar amb la FAF perquè a partir del desembre hi haurà finestres i veurem com queden. Una vegada sapiguem els rivals ens acabarem d’adaptar a tot.
—La darrera per acabar i deixant el futbol sala una mica de costat. Hi haurà 14a edició de l’Andorra Senior Cup?
—Hi haurà. Ho tenim més o menys tot tancat, però encara s’estan acabant de polir detalls.
