- L’escriptora escaldenca, al Prat del Roure, on va tenir lloc l’entrega de premis. Foto: TONY LARA
Contista. Escaldenca, 38 anys i funcionària amb permís d’estudis. S’ha endut el concurs de contes de Nadal amb El soldat dels 100 refranys.
–Primer de tot, l’argument.
–Hi ha dues veus: la d’un soldat que no sabem on és, però que sí que que se sent tancat, lligat de peus i mans…
–Perdoni, però ¿alguna cosa a veure amb La cançó del soldadet?
–Res, ho sento. I una segona veu, la del Joel, un nen que el dia de Nadal es lleva ben d’hora i arrossega els seus pares a l’arbre per obrir els regals.
–Ai, que m’ho veig a venir.
–El soldat és el regal, sí. Un soldat amb corda a l’esquena: quan se li estira, diu refranys. D’aquí el títol.
–Triï’n un, però de ben xulo.
–A cada bugada es perd un llençol.
–M’agrada. Confessi: té un calaix ple fins a dalt d’originals.
–M’agrada escriure i ho faig habitualment. No només contes. Vas acumulant i al final sí, omples el calaix.
–¿Secret d’estat, o ho comparteix?
–L’ambició íntima de tots els que escrivim és, em sembla a mi, que ens llegeixin. I no tan íntima, ben mirat.
–L’any passat va guanyar Richard Imbernón, recentment destituït del FC Andorra. ¿Mal averany?
–Per sort, a mi ara mateix no em poden fer fora. I guanyar un premi sempre t’alegra la vida. Encara que després vinguin mal dades.
–D’aquí, ¿al Carlemany?
–¡Nooo! Un conte és una idea més o menys arreglada. Una novel·la són paraules majors. No m’hi veig.
–Ja que parlem del Carlemany, ¿què li ha semblat, L’escala del dolor?
–La tinc pendent. Com Obre els ulls, l’última de Salvadó. Cauran en breu.
–Un conte de Nadal, ¿sempre ha de ser ensucrat, amb final feliçi i edificant?
–Sí.
–Doncs a mi els finals feliços em crispen. ¿Sóc un paio raret?
–No ben bé. Però diguem que no toca, posar-se espès, seriós, greu.
–¿I què toca?
–El Nadal és per disfrutar-lo amb els nens. No ens l’amarguem, que ja hi haurà temps, per fer-ho.
–¿Qui hi té, al seu panteó literari?
–Tinc uns gustos francament eclèctics, ja jo veuràs: des d’Amy Tan fins a Miguel Delibes.
–¿L’últim descobriment?
–La reina loca de amor, una biografia de Juana la Loca.
–S’acaba el món i a la nau espacial només admeten un llibre per persona. ¿Quin s’endú?
–Yo, Claudio. I d’estranquis, Amy Tan.
–Pregunta insidiosa: ¿per què costa tant trobar títols que no siguin evidents a les llibreries andorranes?
–Perquè no ho poden tenir tot.
–I per acabar, l’e-book, ¿està renyit amb l’esperit de Nadal?
–El paper encara té un cert valor afegit per als que passem dels 35. Però ens hi haurem d’adaptar. Jo mateixa m’acabo de comprar una novel·leta virtual per portar al bolso: La casa de Riverton, de Kate Norton.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
