Vostè destaca la importància d’un enfocament precís, modern i alhora humà. Com es reflecteix això en l’atenció quotidiana als seus pacients?
En les disciplines quirúrgiques, explicar amb claredat el pla de tractament, gestionar l’ansietat del pacient o acompanyar psicològicament una persona nerviosa són elements que, en la pràctica, resulten determinants. Tanmateix, tots aquests aspectes continuen depenent en gran mesura de les habilitats comunicatives individuals del metge.
He construït el meu enfocament al voltant d’un objectiu: millorar l’atenció al pacient posant més atenció a l’estrès i a l’ansietat, especialment freqüents en la cirurgia maxil·lofacial, en què la por pot esdevenir el factor principal i, en alguns casos, arribar fins i tot a la fòbia al dentista.
Un dels instruments que he incorporat són els protocols de realitat virtual, utilitzats com una forma de relaxació hipnòtica durant els procediments mèdics. Els pacients es col·loquen un casc de realitat virtual i, durant la intervenció, tenen la sensació de “traslladar-se a un altre lloc”, tot i que continuen sota la supervisió constant de l’equip clínic.
Molt sovint arriben tensos i marxen sorpresos: «Com pot ser? Tot ha passat tan ràpid… semblava que estigués en una altra realitat». Per a mi, aquest canvi és alhora clínic i humà: hi ha menys tensió, es creen millors condicions per a la intervenció i es transforma profundament la percepció que el pacient té del tractament.
A banda dels cascs de realitat virtual, els quals encara poden semblar una tecnologia sorprenent per a molts pacients, la intel·ligència artificial fa temps que acompanya la medicina. En aquest context, com estan canviant la digitalització i la imatge 3D els enfocaments quirúrgics i la planificació dels tractaments?
A parer meu, la cirurgia maxil·lofacial és una de les especialitats en què l’impacte de la imatge 3D és més evident. La tomografia de feix cònic (cone beam), que és l’eina principal de visualització en aquest camp, ofereix una precisió més gran que la tomografia computada convencional quan es tracta d’analitzar dents i estructures òssies. L’objectiu és doble: preparar les intervencions amb més exactitud i ajudar els pacients a entendre realment què passarà.
Ens dirigim clarament cap a una cirurgia guiada: primer es fa una simulació en 3D i després es fabriquen, sovint mitjançant impressió 3D, guies quirúrgiques que permeten que els procediments siguin més reproduïbles i segurs. Personalment, utilitzo la imatge 3D per preveure amb gran precisió les particularitats anatòmiques de cada pacient.
També faig servir una eina amb suport d’intel·ligència artificial per analitzar les radiografies panoràmiques dentals. L’objectiu és fer la visualització més clara, mitjançant codificació per colors i una representació molt més explícita de les imatges. Quan el pacient entén el que està passant, accepta el tractament amb més facilitat.
També ha obtingut un màster en biologia cel·lular i molecular. Com ha influït aquesta formació científica en les seves decisions clíniques i en els seus projectes d’innovació?
Valoro molt el rigor científic. En qualsevol projecte, el primer que vull veure no és només l’instrument, sinó sobretot els estudis que en demostren l’eficàcia. Ser científic és, abans que res, una manera de pensar. Significa saber provar, mesurar i aprendre. Aquesta lògica travessa la medicina i segueix una dinàmica semblant: provar, veure si funciona o no, i, si no funciona, aprendre’n per continuar avançant.
A banda de la imatge 3D, quines noves tecnologies creu que poden transformar la cirurgia i l’odontologia en els propers 5–10 anys?
Es parla molt de la planificació de la implantació amb ajuda del 3D. Però, per a mi, el vertader futur està en la regeneració de l’os dental, concretament en l’activació espontània de les cèl·lules mare presents en els teixits dentals. Això seria un descobriment excepcional.
Seria molt important aprendre a reconstruir l’os després de l’extracció d’una dent o en casos de dèficit òssic sense necessitat de trasplantaments. La regeneració a partir dels propis teixits del pacient suposaria un avanç revolucionari.
On veu el major valor de la intel·ligència artificial en la sanitat: en el temps clínic, la prevenció o la qualitat? I on traça els límits ètics?
Reconec que la IA pot augmentar la precisió, millorar l’experiència del pacient i optimitzar el temps. Però el límit és clar: la IA mai no podrà substituir un cirurgià. La responsabilitat continua sent humana.
La IA pot equivocar-se, ser parcial o proporcionar recomanacions incorrectes. Per això, la implantació de la IA en medicina requereix un profund coneixement de la professió, per saber quan dona suport a la feina i quan és necessari assumir el control directament, especialment en una especialitat amb un alt grau de responsabilitat com la nostra.
Quins escenaris d’ús de la intel·ligència artificial li preocupen més?
La meva principal preocupació no és la màquina, és a dir, l’instrument basat en IA utilitzat en el procés clínic, en si, sinó com l’utilitzen els no professionals. He vist pacients que havien fet per si mateixos exploracions i diagnòstics amb la màquina. La consulta es convertia en un enfrontament: el pacient no buscava un diagnòstic, sinó només la confirmació del seu propi punt de vista. Això resulta realment preocupant quan un algoritme substitueix el pensament clínic i converteix el metge en un àrbitre d’un judici ja preestablert.
Com decideix quines innovacions val la pena implantar a la pràctica i quines no?
Sempre que apareix un nou problema en la pràctica quotidiana, el primer que faig és revisar que ja existeix al mercat. Estudio les eines disponibles i, a continuació, activo la meva xarxa de contactes. També considero si és possible adaptar una solució desenvolupada per a una altra especialitat a la meva. La clau és resoldre un problema concret: és precisament això el que determina si val la pena incorporar la innovació en el circuit de tractament.
Pel que fa al dolor dental i les dents del seny, quins retards o errors en el tractament es donen més sovint?
Moltes vegades observo un mateix patró: molts pacients arriben massa tard. Solen acudir només quan ja hi ha problema, és a dir, seguint la lògica del tractament en lloc de la prevenció. Les causes són diverses: la manca d’educació en salut dental, és clar, però també l’accés desigual als especialistes en diferents regions, que fa que alguns pacients esperin fins al darrer moment. Aquests retards compliquen el tractament: esdevé més urgent, sovint més dolorós, i augmenta la por a les intervencions, creant un cercle viciós difícil de trencar.
Forma joves cirurgians? Com introdueix les innovacions i la IA en la seva formació?
La major part de la meva participació consisteix en transmetre experiència. És molt més que una simple “formació” acadèmica: ajudo els joves cirurgians i metges a desmitificar els instruments mèdics, a utilitzar-les amb confiança i, sobretot, a triar-les en funció d’un problema clínic o organitzatiu, avaluar la seva rellevància i integrar les innovacions dins de la seqüència del tractament.
Si pogués resoldre un problema global en cirurgia maxil·lofacial, quin triaria?
Jo assenyalaria una direcció més enllà de la meva pràctica directa: utilitzar cèl·lules mare de les dents, com les dents del seny, per crear “bancs” de conservació, una mena d'assegurança biològica per a la regeneració. L’ambició és enorme, però la principal barrera és la regulació i la complexitat ètica.
La línia vermella d'aquest camí és clara: les tecnologies no són un decorat ni un eslògan. Només tenen sentit si milloren la realitat de l’atenció, augmenten la precisió dels procediments, faciliten que el pacient comprengui la importància i els detalls del tractament, organitzen millor la pràctica, garanteixen la qualitat del seguiment i construeixen ponts entre disciplines. El futur, potser, no resideix en la “medicina augmentada”, sinó en una medicina més ben preparada, més ben explicada, més ben acompanyada i, paradoxalment, més humana.
