Tota una vida dedicada a la docència i exConseller General per la parròquia d’Ordino durant diferents legislatures (78-85 i 93-99). Ara farà un any va agafar el relleu de Josep Visa com a president de la Federació de la Gent Gran d’Andorra i, tot i que fa un balanç positiu de la feina que s’ha fet, lamenta la ínfima transcendència que té i ha tingut la tasca realitzada de cara a les autoritats. Va ser un dels ponents de la taula rodona que el Consell General va acollir amb motiu de la celebració del Dia de la Democràcia i treballa per donar veu i la importància que mereix al col·lectiu de gent gran del Principat.
–Un any com a president de la Federació.
–A nivell de treball amb les associacions faig un balanç positiu, perquè cadascú ha exposat amb llibertat uns temes de reflexió que es tracten en les reunions per després traslladar a les instàncies polítiques. A més, sortirà un butlletí informatiu bimensual o semestral i tenim enllestida una pàgina web. Ara bé, el ressò que hem tingut per part de les autoritats ha estat nul. Promeses, paraules i res més. Fins ara, tot el que nosaltres hem dit no ha tingut cap resultat ni els polítics han aprofitat res dels nostres plantejaments.
–Quin seria un d’aquests plantejaments?
–El més important, crec jo, és el de permetre que la gent gran pugui viure dignament, perquè hi ha hagut molts casos de gent desemparada per la seguretat social i no se’ls hi ha trobat sol·lució. Esperem que amb la ministra Rosa Ferrer es pugui fer alguna cosa.
–Quin és el repte que té en el seu segon any de mandat?
–Que les nostres propostes siguin escoltades i, sobre tot, que les autoritats prenguin consciència de les situacions. Els nostres dirigents viuen en una bombolla. Ells tenen un nivell i, en funció d’aquest nivell, obren i operen sense pensar que a sota hi ha situacions molt més crítiques. Hi ha aquella dita del cafè per a tots, oi? Doncs, nosaltres també volem cafè.
–A la taula rodona va insistir en la desafecció política existent.
–N’hi ha molta i per molts motius. Sembla que les persones grans ja estan caducades i no poden servir. En contrapartida, la gent gran, per prudència, prefereix declinar aquestes responsabilitats amb altres aparentment més competents i que són més actives. També és una qüestió de lingüística, de missatge, i això dificulta molt, ja sigui per temes escrits com per l’aparició de les noves tecnologies que fan que molta gent se senti allunyada.
–I la falta de presència activa a la política.
–Totalment reivindicable. Actualment, en l’esfera política i social, no se sol·licita l’opinió de l’experiència i aquesta manca de participació i veu provoca un descontentament general en la gent gran d’Andorra. Tampoc hi ha contacte amb els polítics i el col·lectiu no se sent partícip ni vinculat.
–És factible un Consell anyal de Gent Gran?
–És una bona iniciativa, sense dubte, però no ens hauríem de quedar aquí. S’hauria d’aprofitar tota la gent que tenim, que pot oferir la seva experiència i consultar-les. Parlo de la figura de l’assessor que es va parlar l’altre dia a la taula rodona. M’agradaria que a cada grup parlamentari, a cada comissió i a cada Govern, per les matèries que tracten, que es pogués constituir un nucli de persones que esdevinguin en assessors consultius que donarien el seu toc, la seva orientació i un altre punt de vista pels polítics.
–Haurien de ser càrrecs especialitzats.
–Sí, clar. Parlo d’antics jutges, per exemple, que assessoressin en temes de justícia o especialistes en agricultura, gent que ha estat en l’ensenyament que donessin el seu punt de vista, o exprofessionals del món financer que també, segurament, podrien aportar molt. H
