Com va arribar fins aquí?
La meva història amb Andorra comença per la meva germana. Ella es va casar amb un andorrà que havia estudiat a Sant Sebastià, al País Basc, que és d’on som nosaltres. Jo vaig venir sense cap intenció de quedar-m’hi, però les coses van canviar: em vaig quedar a Andorra… i aquí continuo. La veritat és que m’agrada molt viure aquí.
De quina manera combinen la seva sensibilitat artística i la seva formació empresarial en el seu procés creatiu?
Sóc llicenciada en Administració i Direcció d’Empreses per la Universitat de Deusto, però el meu entorn familiar sempre ha estat molt vinculat al món de la moda. La meva mare va ser, en el seu moment, una dona emprenedora amb dos negocis molt coneguts, tots dos relacionats amb la moda.
He crescut envoltada de costura, creativitat i sensibilitat artística. L’art sempre ha format part del meu univers. Vaig començar a pintar durant l’adolescència i vaig prendre classes de pintura durant molts anys en un estudi de Vitòria.
Per això, la meva trajectòria és una fusió natural de dues dimensions: d’una banda, la creativitat i l’esperit emprenedor que porto dins; i de l’altra, la formació empresarial, que m’ha proporcionat les eines necessàries per gestionar el meu propi projecte.
Quants anys fa que va crear la seva empresa?
En realitat, jo portava molts anys creant joies: feia joies per a mi, per a les meves amigues i per a un parell de joieries… però no era una activitat estructurada. El punt d’inflexió va arribar el 2014. Aquell any vaig començar a participar en fires internacionals, a ciutats com Milà i Madrid, on exposava les meves joies. També vaig crear la botiga en línia i vaig registrar el nom comercial. És a dir, el 2014 el projecte va adquirir una estructura formal i una direcció clara.
Què significa el nom de la seva marca?
Shiori és un nom femení japonès. Té molts significats, però un d’ells és “guia a la vida”. És un nom molt típic al Japó, com podria ser Carme a Espanya. Em va agradar per la seva sonoritat i perquè, a més, SH són les meves inicials.
Moltes joies es transmeten de generació en generació. A diferència de la pintura, les joies acumulen emocions. Per què creu que una joia absorbeix tanta energia emocional?
Potser discrepo una mica, perquè crec que la pintura està profundament carregada d’emoció. Em ve al cap l’etapa blava de Pablo Picasso: aquella època està impregnada de tristesa, de melancolia, d’una sensibilitat molt concreta.
Quan un pintor es posa davant la tela, la seva ànima queda, d’alguna manera, reflectida en l’obra i crec que per això, quan visitem un museu, connectem i sentim diferents emocions.
Amb les joies passa quelcom semblant: d’una banda hi ha el sentiment de l’artista que les crea i l’energia de les pedres, que, al capdavall, són àtoms d’un o diversos elements químics i, per tant, energia concentrada. D'altra banda, hi ha la persona que les porta. Una joia no només es contempla, es duu a sobre, ens acompanya en el dia a dia i està en contacte amb la pell.
De fet, això és l’essència de 'L’art fet Joia': crear una coherència emocional i creativa entre les obres d’art del museu i les joies. Això ho aconsegueixo a través de les pedres i dels dissenys que creo per reflectir i portar l’essència de les obres d’art amb nosaltres en el dia a dia.
Una joia és llegat i presència. Si es tracta d’una joia familiar, potser sense un gran valor econòmic però amb un immens valor sentimental, que va pertànyer a la seva àvia o a la seva mare, aquella peça es converteix en una continuïtat i en un vincle.
Amb quines pedres li agrada més treballar?
Depèn molt de l’estació. M’agrada vincular les pedres amb el ritme natural de l’any, com si cada període tingués la seva pròpia paleta energètica.
Per a mi, la tardor i l’hivern són sinònims de pedres més profundes i intenses: turmalina, granat, obsidiana… Són tonalitats més fosques, més càlides, sovint associades a l’element foc. A l’hivern necessitem aquesta energia: una força que escalfi, que sostingui, que ens acompanyi en un moment de més introspecció.
En canvi, a la primavera i a l’estiu em deixo portar per colors més clars i lluminosos: verds, blaus, taronja que trobo en aiguamarines, amazonites, cornalines, quarsos, pedra de lluna. Són pedres que evoquen aigua, vitalitat, lleugeresa.
El meu procés és totalment intuïtiu i, en el fons, molt semblant al que comentàvem abans sobre la pintura. Quan estic a la taula de l’atelier, és com si estigués pintant, combinant colors i formes per crear una harmonia visual i emocional.
Hi ha alguna moda de joies o de pedres que podria destacar?
En joieria hi ha una gran varietat d’estils, i m’atreveixo a dir que tots tenen cabuda. Hi ha maximalisme, minimalisme, però sovint es combinen entre ells. I crec que, més que una qüestió de moda, es tracta d’una manera d’identificar-se amb el seu propi estil i reflectir la seva personalitat.
Però què portarem aquest estiu, per exemple?
Crec que les diferents marques ofereixen una gran varietat d’estils. Aquest estiu, segons es veu a la premsa i a les passarel•les, les peces grans i treballades amb metalls tenen molt protagonisme. Però, tot i això, conviuen estils molt diversos: des de peces impactants fins a altres més discretes, i cadascú tria segons el seu propi estil.
En el cas de Shiori, crec que les nostres clientes escullen les peces amb les quals se senten identificades, més enllà de les tendències. Trien Shiori perquè s’hi reconeixen, tant en els valors de la marca com en l’estil i el disseny de cada peça.
Com pot una joia reflectir la nostra personalitat? Podríem dir: “Digui’m quina joia porta i li diré qui és”?
Sí, una mica sí. És com qualsevol altre accessori: cada complement és una pinzellada del seu estil. Per exemple, quan parlem de joies, les perles transmeten classicisme i elegància.
És una mica com els perfums: segons l’essència que triï, si és intensa o subtil, reflecteix molt la seva personalitat. I, a més, tot depèn de l’ocasió.
De vegades, per al dia a dia, porta un collaret discret i elegant; però, de cop, per a un esdeveniment, potser li ve de gust alguna cosa més atrevida, més impactant, que mostri un altre costat de la seva personalitat.
Com ha canviat el comportament dels clients? Es podria dir que ara la gent compra menys sovint, però gasta més? O és a l'inversa?
A un nivell general, no puc parlar de tot el mercat, però en l’àmbit de Shiori trobem una mica de tot. Hi ha clientes que fan compres més importants, una vegada per temporada o quan tenen alguna ocasió especial. I després hi ha d’altres que prefereixen comprar peces petites, però amb més freqüència.
Ha canviat el valor simbòlic o emocional de les pedres? Si abans, per exemple, pensàvem que un rubí és una pedra de passió, això ha canviat o continua sent el mateix?
Crec que es manté bastant; l’origen el solem trobar en mites i tradicions que han transcendit diferents èpoques i cultures i que han perdurat al llarg de la història. Per exemple, a l’antiga Roma el granat s’associava amb força i protecció; de la mateixa manera, segles després els cavallers de l’Europa medieval portaven granats en les empunyadures de les espases com un talismà.
Les aiguamarines, a l’antiga Grècia, es consideraven pedres protectores dels mariners i s’associaven a aventures i nous començaments. Al Renaixement eren habituals en anells de compromís, com a símbol de nous inicis.
Aquestes creences continuen tenint avui una força simbòlica molt present.
Jo em baso principalment en literatura històrica, en dades documentades i en mitologia clàssica per establir associacions entre les diferents pedres i un concepte o inspiració que jo vulgui expressar a través d’elles.
La intel·ligència artificial pot ajudar-la a crear joies o prefereix que el procés sigui 100% humà?
Faig servir intel·ligència artificial en altres àmbits de la meva vida, però quan parlem de crear joies no la utilitzo. Darrere de cada col·lecció de Shiori hi ha una inspiració molt concreta: pot ser un personatge, una pel·lícula, un lloc, una època o una cultura.
Molt aviat llançarem la col·lecció “Venècia”, que porto desenvolupant des de fa un parell d’anys. És un reflex de la seva essència: de l’aigua, de la llum, de la decadència dels edificis, de l’herència d’èpoques majestuoses, entre altres detalls.
Recentment vaig tornar a Venècia i vaig sentir la mateixa emoció que la primera vegada i, de fet, també vaig connectar amb la pintura: Venècia va ser el principal port d’entrada del lapislàtzuli a Europa durant l’Edat Mitjana i el Renaixement. Com a porta d’entrada d’aquesta pedra procedent de l’Afganistan, el primer pigment blau ultramar es va crear en aquesta ciutat, convertint-se en un segell distintiu de la pintura veneciana.
Cada viatge i experiència aporta un detall nou que defineix cada col·lecció; aquest procés és impossible que una màquina el faci, perquè no hi ha sentiment, no hi ha ànima.
On troba les pedres? Les compra vostè i després fa el seu disseny?
Sí, és el més habitual. Normalment tot comença amb una inspiració o una idea i amb la paleta de colors que vull utilitzar. A partir d’això, trio les pedres, contacto amb els meus proveïdors i preparo tot el necessari.
De vegades també trobo pedres que m’agraden per algun motiu i les compro, encara que no les utilitzi fins anys més tard. I, de sobte, al cap d’uns anys, sento que finalment troben el seu lloc.
