«L’últim espòiler» obre avui les seves portes a Sergi Vallés, actor català i director artístic de la segona edició del Festival d’Arts Escèniques al Carrer (FesTac), el qual va donar ahir el tret de sortida a Sant Julià de Lòria i es mantindrà fins demà. Enfocat especialment al món teatral, Vallés ha participat en multitud de projectes audiovisuals, encarant el pròxim gener el darrer d’ells… i que potser no l’allunya del tot d’Andorra. Però bé, això ja seria un espòiler, no?
–En quin moment arriba l’audiovisual a la seva vida?
–Va intrínsec amb la feina que faig. Jo soc actor i es podria dir que des del primer moment de la meva vida he fet tant teatre com altres coses relacionades amb el món audiovisual. No recordo mai voler fer una altra cosa que no fos aquesta feina.
–Segons diu, treballa «amb totes les feines que s’hi puguin relacionar».
–[riu]. Això el que vol dir és que ara, per exemple, m’estàs fent una entrevista perquè he dirigit i programat la part artística d’un festival, però jo he estudiat per ser actor. I la frase que tu comentes, que és ben certa, vol dir precisament això: treballar al voltant de tot el que tingui a veure amb el món actoral, sempre que m’agradi, clar. També he fet moltes coses relacionades amb els serveis culturals, com crear guies turístiques. No són unes guies a l’ús, sinó que són més aviat teatralitzades i enfocades des del punt de vista d’un actor.
–Quin és el magnetisme del teatre per fer-ho tan especial?
–El teatre és viu, és el moment, és fresc. El contacte amb el públic és únic i cada funció, tot i ser repeticions, sembla que la visquis per primera vegada. Això no vol dir que renegui en cap moment del que és l’audiovisual, ja que penso que també té una màgia molt especial. Tot depèn del projecte, n’hi ha alguns que casen millor amb el teatre i d’altres que ho fan amb altres arts audiovisuals.
–Falta, però, més reconeixement cap a les arts escèniques?
–Tampoc tinc aquesta sensació perquè a vegades, pels grans actors, fer teatre és un luxe. Depèn molt del cantó des del qual es miri. Al final, el que a mi m’agrada és l’art d’actuar, l’artifici, el fet de fer creure i explicar històries. El mecanisme pel qual es fa això no és el més important.
«El que a mi m’agrada és l’art d’actuar, l’artifici, el fet de fer creure i explicar històries»
–Va ser un dels creadors del Festival de Llegendes de Catalunya.
–És un festival propi que vam fer néixer entre la Nídia Tusal i jo, des d’una coseta molt petita que es va anar fent gran. Sempre vam entendre que tot i que s’estava fent en un poble petit com Sant Martí de Tous, tenia unes grans dimensions perquè les llegendes són històries que es troben a tot arreu, encara que sigui amb arguments diferents. Era qüestió de fer-lo créixer i que la gent l’estimés.
–És el que també es pretén aconseguir amb el FesTac.
–Exacte. El Festival d’Arts Escèniques al Carrer va néixer l’any passat i tot i que encara es podria considerar que és jove, té la mateixa intenció que el Festival de Llegendes. El volem fer créixer, que agradi, que la gent el senti seu i tingui ganes de baixar a Sant Julià de Lòria per veure-ho. Tant la Manoli Perpiñán com la resta de l’equip van crear la primera edició perquè són amants del teatre i els agrada molt anar a festivals d’aquest tipus, i trobaven a faltar que hi hagués alguna cosa semblant a Andorra.
–Què podem trobar en aquesta segona edició? Imagino que hi haurà novetats respecte la primera.
–I tant. Per començar, no es repeteix cap espectacle respecte l’any passat. És una edició que està pensada per a tots els públics i perquè puguis venir tant en família com en parella, en solitari, etc. El que hem intentat és crear una edició on quan la gent vegi la programació i els espectacles, tingui ganes de venir a Sant Julià i veure de què va això. Hem doblat també el nombre d’espectacles, donant molta presència als artistes andorrans perquè puguin comptar amb un lloc on exposar la seva feina.
–La representació internacional també tindrà la seva pròpia parcel·la.
–Hi ha companyies catalanes, espanyoles i inclús dues més formades per artistes italians i anglesos. Són una sèrie d’espectacles on es barreja l’humor amb l’acrobàcia, la dansa, els moments de reflexió… El que s’ha intentat sobretot és que hi hagi varietat i que tothom pugui trobar l’espectacle que el vingui més de gust veure.
–És fàcil posar en marxa un projecte com aquest a Andorra?
–Gràcies a l’esforç que ha posat tot l’equip de direcció i tot l’equip d’artistes que participen al Festival s’ha fet que no sigui tan complicat. Sí que hi ha una dificultat econòmica, perquè estàs tirant endavant un projecte que té unes limitacions, que encara és petit i que no ha pogut aconseguir molt suport. Hi ha un gran suport del Comú de Sant Julià, és clar que sí, però encara falta que creixi molt més.
«Els actors hem de tenir la capacitat de treballar en molts àmbits diferents de la professió»
–S’aposta suficient per l’audiovisual al nostre país o manquen recursos?
–La veritat és que conec poc el sector audiovisual d’Andorra. Sí que tinc coneixement del Festival Ull Nu, del gran esforç que hi ha darrere o dels molts artistes que s’hi estan dedicant a aquest món ara mateix. Sense anar molt lluny, l’Isaak Ferriz ha anat fent bastants històries dins del sector.
–Una gran problemàtica a Andorra és que moltes figures del sector es veuen obligats a fer carrera fora.
–A Espanya no deixa de ser igual. És una lluita que no és només amb l’audiovisual, sinó amb la cultura en general. Costa trobar que els Governs es creguin que la cultura és important i que ens porta cap a algun lloc, ja que realment és la base de tot coneixement. S’inverteix molt poc en ella i és una gran errada.
–No ha de ser fàcil poder subsistir econòmicament en una indústria com aquesta.
–Abans em feies una pregunta que va relacionada amb aquest fet: què vol dir treballar «amb totes les feines que s’hi puguin relacionar»? Doncs és una mica això. Per tal de poder viure i no malviure o acabar bloquejant-te i renegar de la professió, has d’anar surfejant. Hi ha gent amb molt de talent que sí que pot viure còmodament, però crec que a vegades el talent no ho és tot i t’ha d’acompanyar una mica de sort. Llavors és això, si no vols viure la professió des d’un costat fosc has de ser una persona que tingui la capacitat de treballar en molts àmbits diferents.
–Què li queda a Sergi Vallés per fer?
–Moltes coses! Per exemple, ara estic molt capficat també en el món dels pòdcasts perquè m’encanta treballar amb la veu. He produït les dues primeres temporades del pòdcast de L’última bruixa a Catalunya Ràdio i ara farem una tercera. Però que em quedi per fer com a tal… doncs mira, potser participar en alguna d’aquelles pel·lícules on encarni a un personatge al qual li vegi el sentit i m’apassioni.
–Un últim espòiler del seu pròxim treball que ens pugui avançar?
–És molt fàcil el meu pròxim espòiler i a sobre està relacionat amb aquest país! Estaré al Teatre Nacional de Catalunya amb un espectacle coproduït per l’Escena Nacional d’Andorra i per Vania Produccions que és diu Andorra, dirigit per l’Ester Nadal. L’espòiler que us puc avançar és que seré un dels actors que hi participaran, que s’estrena al mes de gener i que ens posem a treballar aviat. Per tant, deixo el FesTac per posar-me a treballar en un altre projecte andorrà! Què et sembla? [riu].
