Ja sigui caminant, amb bicicleta o moto, la muntanya sempre ha estat imprescindible per a ell. El Tarter, on viu, és el seu centre neuràlgic per sortir a la natura. Als 29 anys es va posar seriosament a córrer i ara, amb 36, està en la plenitud esportiva. Amb el seu germà Marc comparteix passió, i també èxits. En més d’una ocasió els hem pogut veure creuar junts la línia de meta per proclamar-se guanyadors d’alguna cursa. La darrera fita que van aconseguir va ser adjudicar-se la Transalpina en la primera ocasió en la que hi participaven.
–L’esportista neix o es fa?
–Es fa. Hi ha una part important amb la que has de néixer, però l’has de treballar.
–Qui és el seu ídol d’infantesa?
–Epi. Pel seu carisma, pels valors que representava dins el vestuari, pel lideratge i perquè era molt bo.
–I la seva referència en l’actualitat?
–Pep Guardiola. És capaç de treure el millor d’un grup de persones. Al nivell que estem parlant és molt difícil. a uns jugadors rics i famosos els imposa un nivell d’exigència molt alt. Fora de l’esport té les idees molt clares i les defensa fins el final, amb totes les conseqüències.
–Què el motiva a aixecar-se cada dia del llit?
–Els meus fills. A la nit mai no he tingut son i en canvi m’ha costat molt llevar-me pel matí, però ara he de fer-ho d’hora per ells. Són el millor que m’ha passat a la vida.
–Té confiança en el futur?
–Sí, sempre s’ha de ser positiu a la vida, sinó malament. Hem passat moments difícils els últims anys, però estem molt millor que els nostres països veïns. Hem de deixar als nostres fills un món com a mínim amb les mateixes oportunitats que vam tenir nosaltres.
–Es dedica plenament a l’esport o té altres feines?
–Treballo, perquè l’esport per a mi és només un hobby. Si fos la meva feina no seria el mateix. Ho faig perquè m’agrada i ho disfruto. El dia que signifiqui una obligació potser m’ho replantejaria.
–A part de dedicar-se a les curses, té alguna afició? Quina?
–Anar amb bici. També m’agrada molt el motor. La meva vida sempre ha estat lligada a la benzina, ja sigui fent trial o amb el cotxe.
–Un petit plaer diari?
–Menjar-me un trocet de xocolata abans d’anar a dormir.
–Què el pot treure de polleguera en una competició?
–Que algú tiri un paper o un plàstic al terra. La gent no és conscient el que significa llençar alguna cosa a la muntanya.
–Tres valors fonamentals que li demanaria a un jugador?
–Constància, sacrifici i ambició.
–Creu que a Andorra la feina dels esportistes té prou reconeixement?
–Sí. A tothom li agrada tenir un reconeixement, però al final un esportista és igual que qualsevol persona. Necessitem professors que eduquin els nostres fills, o metges que ens curin quan estem malalts. La societat sobrevalora els esportistes, però no és el cas dels que som amateurs. A Andorra, les institucions i els mitjans de comunicació sí que ens valoren.
–Quines mesures polítiques creu que l’ajudarien en la seva activitat?
–No hi ha possibilitats d’ajudes de les empreses per a que desgravin quan recolzen a associacions i esportistes. Com en altres països, podria haver un cos especial on hi puguin ser atletes de qualsevol esport que els permeti tenir facilitats, com amb els horaris per poder entrenar o anar a competir. S’haurien d’establir uns límits que s’haurien de discutir per marcar qui pot entrar-hi.
–Quin consell donaria a un jove esportista?
–Que intenti disfrutar del que fa. Si no ho fas al final es converteix en una obligació i perds la motivació. La clau és gaudir i després ja vindran els resultats.
