És una esportista de present, i de la que se n’espera molt en un futur proper. Des de petita ha viscut a casa el karate i el porta ben a dins. En categoria femenina és el màxim exponent actual i segueix preparant-se per millorar resultats i perseguint l’objectiu d’algun dia poder assolir grans fites en esdeveniments de primer nivell internacional.
–L’esportista neix o es fa?
–Considero que l’esportista es fa a partir de la educació que rep per part de tots el que l’envolten. Una persona pot néixer amb unes esplèndides aptituds físiques que no desenvoluparà mai a nivell esportiu si darrera no té persones que l’eduquin com a tal. Per tant, crec que la feina dels pares i la família és essencial per aconseguir que una persona sigui esportista.
–Qui és el seu ídol d’infantesa?
–Iván Leal i Cristina Feo.
–I la seva referència en l’actualitat?
–A nivell esportiu, l’egípcia Giana Lotfy; a nivell personal, el meu pare i entrenador Xavier Herver.
–Què la motiva a aixecar-se cada dia del llit?
–Saber que és un dia menys per a poder tenir, penjada del coll, la medalla desitjada i treballada.
–Té confiança en el futur?
–Molta. Sóc de les que pensa que tot sacrifici té la seva recompensa i més si realment sents amb tota l’ànima el que realitzes a diari i t’esforces al màxim per poder assolir els teus objectius.
–Es dedica plenament a l’esport o té altres feines?
–Paral·lelament als entrenaments estudio i treballo.
–A part de dedicar-se al karate, té alguna afició? Quina?
–La meva gran afició és estar amb la meva família. Passo molt poc temps a casa i el que puc, em dedico al màxim a estar les 24 hores amb els que més estimo.
–Un petit plaer diari?
–Fer somriure als que m’envolten.
–Que la pot treure de polleguera en una competició?
–Em treu de polleguera no realitzar el treball correctament i, com a conseqüència, perdre per error propi.
–Tres valors fonamentals que li demanaria a un karateka?
–El respecte, la lleialtat i la superació diària.
–Creu que a Andorra la feina dels esportistes té prou reconeixement?
–A nivell del meu esport, el karate, penso que no en té prou.
–Quines mesures polítiques creu que l’ajudarien en la seva activitat?
–A nivell internacional, el reconeixement per part del Comitè Olímpic Internacional per a que el karate sigui un esport olímpic. Ho desitgem i estem lluitant per als Jocs de Tòquio del 2020. A nivell nacional seria de gran ajuda per a la Federació Andorrana de Karate comptar amb una major subvenció per part del Govern.
–Quin consell donaria a un jove esportista?
–En donaria tres que per a mi són primordials i sempre s’han de tenir presents. El primer i més important és que mai oblidi qui l’ha portat fins on és i sempre agraeixi la feina que fan els que l’envolten només per a que ell o ella brilli. El segon, que va lligat al primer, que sigui humil perquè de prepotència ja n’hi ha molta a la societat actual i penso que és essencial saber on et trobes a cada moment i tocar de peus a terra. I tercer i últim, que es valori a ell mateix creient en les seves possibilitats i sense cometre l’error de pensar que la motivació ha de venir de l’entrenador o els que l’envolten, ja que aquesta ha de ser d’un mateix i els motius que et porten a lluitar cada dia han de ser personals.
