En un ecosistema actual plegat de pòdcasts, com definirien l’essència de Bimboficadas?
Samantha: Com si fiquessis totes les pors que té la ultradreta respecte a l’agenda 2030 en una liquadora i el resultat ho tintessis de ros [riu].
Maria: És la nostra essència de vida. És impossible que mantinguem una conversa sense utilitzar les paraules trans i lesbiana.
El Sex Code es caracteritza per ser un espai per reflexionar sobre el gènere i el desig. L’encaix de Bimboficadas aquí sembla claríssim.
M: Encaixa perfectament, perquè precisament el nostre pòdcast va sobre sexualitat, identitat i desig, tot i que parlem una mica de tot. Depèn molt del convidat, però és cert que quan nosaltres dues comencem a parlar acabem en el mateix punt.
S: És quelcom que ens travessa profundament. Les dues hem sofert molt d’estigma per la nostra orientació sexual i identitat de gènere. No és que portem per bandera una intenció activista explicita, sinó que forma part de la nostra vida. Alejandro Sanz parla a les seves cançons d’amor perquè és el que viu i nosaltres parlem de transsexualitat i traumes [riu].
Com han plantejat l’adaptació al directe?
S: La novetat és la interacció amb el públic. El diàleg entre nosaltres no desapareix, s’adapta segons l’esdeveniment, però era important establir aquesta relació horitzontal amb la gent que ens ve a veure. El format del pòdcast ja et dona el que tu vulguis quan a tu et vingui de gust, però aquesta possibilitat d’interactuar amb nosaltres és el que més demana el públic.
M: També és el que més ens ve de gust a nosaltres, el fet de poder escoltar a la gent. No sabem quines són les seves inquietuds, llavors que ens expliquin la seva vida ens sembla molt interessant.
Parlem d’aquestes noves generacions. Hi ha alguna mena de responsabilitat simbòlica amb tots ells?
M: Ens escriu moltíssima gent jove demanant-nos consells. És una responsabilitat en el sentit que tots ells ens veuen com dues persones que els hi poden donar respostes a les seves problemàtiques, però jo prefereixo que si ens han de percebre d’alguna manera, sigui equitativament. Que no ens idolatrin, perquè també diem ximpleries com qualsevol altra persona. No volem que el que diem sigui una Biblía, sinó que generi debat. Inclús si estàs en contra, em sembla bé.
El caliu del públic també es pot arribar a sentir com una pressió afegida, imagino.
S: Si alguna cosa ens caracteritza és l’honestedat i si t’has vist reflectit amb nosaltres, més que un interès jeràrquic és un sentiment d’amistat i germanor. Això vol dir que els nostres oients contemplen aquest marge d’error i gaudeixen de les nostres equivocacions. També entenen el nostre sentit de l’humor, que està replet de sarcasme i ironia. Inclús a vegades massa [riu].
Diuen que sempre és complicat trobar el límit entre l’humor i la crítica social, i més a xarxes socials.
M: El límit està en la nostra moral i ètica. Podem ser molt incorrectes, però sempre respectant a les persones i els seus drets. Mai ens ficarem amb col•lectius oprimits i amb paraules que puguin estar en contra dels nostres ideals.
S: I si ens fiquem amb algun col•lectiu oprimit, és algun al qual pertanyem. Per establir i entendre els límits de l’humor és molt important entendre qui ets tu com a comunicadora, qui és el teu públic i en quin context està inscrit aquest comentari. Ho tenim molt present, o almenys ho intentem.
L’humor pot ser quelcom trivial, però també pot tenir la intenció de trencar amb alguna estructura de poder. Costa mantenir l’equilibri?
M: A mi m’agrada portar-ho tot a l’humor perquè sempre et pots justificar en ell. Moltes vegades diem certes coses que sembla que ho diguem de broma, però és tot el contrari [riu]. M’agrada molt jugar amb això, que cadascú ho interpreti com vulgui. Si un home d’ultradreta vol pensar que la nostra intenció és hormonar els seus fills i vol respondre’ns amb cinquanta vídeos, endavant [riu].
Fins a quin punt arriben a afectar les crítiques d’aquestes veus?
S: Et poden afectar, però no trascendir. Ens tenim l’una a l’altra i podem presumir de tenir un entorn meravellós, saludable i en el qual sentir-nos recolzades. Això és primordial. És igual a quina quantitat d’odi t’enfrontis a les xarxes socials si després surts al carrer i estàs rodejada de gent que et comprèn i sap com ets. Estem bastant endurides, també t’he de dir. Tota la nostra infància i adolescència ha sigut un simulacre d’allò que anàvem a aguantar en la vida adulta [riu].
Bimboficadas, de quina premissa parteix? Feien falta espais per parlar amb llibertat sobre aquests temes?
M: Neix d’un punt personal de fer quelcom, perquè la Samantha ja estava fent moltes coses públicament i jo no [riu]. Som dos casos molt concrets de dues persones que han viscut vides molt semblants, i si alguna cosa m’agrada és entendre les perspectives de cadascú. La vida és tan diversa com ho són les persones, i volia mostrar-li a tota aquesta gent que potser està vivint situacions molt semblants a les nostres que no són les úniques en el món. No per provocació ni per fama, sinó la necessitat de dir que aquí estic jo i així és com veig jo les coses.
S: Volíem professionalitzar les nostres conversacions. El nostre primer objectiu és que ens veiessin les nostres amigues [riu]. Ens crèiem dues noies superinteressants i ens venia de gust gravar-nos parlant de situacions que consideràvem importants i que potser no estàvem veient reflectides en altres mitjans més generalistes.
I per què un pòdcast? No sé si precisament per això que comentàvem en un inici: ara tothom sembla decantar-se per aquest format.
S: [riu] El pòdcast és ja una quimera de la nostra generació. No és un programa de ràdio que escoltis via ‘streaming’, sinó que també són unes peces de contingut que tu puges a les teves xarxes socials, per exemple. Les opcions tampoc és que fossin molt més variades [riu].
M: Tenir un programa de sketchs ens encantaria, però no comptem amb els mitjans necessaris. Nosaltres som autoproduïdes, i el pòdcast no ens comporta una gran inversió de diners. És la manera definitiva de crear un contingut, almenys ara per ara.
Davant la polarització cada vegada major, queda espai a l’esfera pública per a veus dissidents com la de Samantha Hudson i Maria Barrier?
M: A mi a vegades em fa por. A les nostres xarxes socials, per exemple, ens eliminen molts vídeos. Hi ha moltíssima censura, especialment si tractes continguts polítics. Com delimites això?
S: Als mitjans més generalistes es nota especialment que encara hi ha una quota que s’ha de complir, però no es contemplen els perfils diversos com una realitat. És un complement afegit per fer que el teu contingut resulti més modern o per a un altre públic. La immensa majoria de persones que tenen veu en els mitjans de comunicació continuen sent homes blancs i heterosexuals.
Després del camí viscut fins a l’actualitat amb Bimboficadas, estic convençut que hi haurà alguna anècdota que sobresurti per damunt de la resta.
S: El boicot que ens van intentar fer un grup de neonazis a València [riu]. Van pagar l’entrada i van intentar dinamitar el pòdcast en directe amb uns antifaços. I la Maria, amb molta diligència i calçant uns tacons molt bonics, sense exercir cap força física, els va fer fora. Però malgrat la iconicitat del moment, em quedaria realment amb el públic. Per a mi la gent que ens para pel carrer o ens ve a veure als directes, és quelcom indescriptible. Els miro allà asseguts i penso que hi ha esperança al món.
Maria, és difícil superar dos moments com aquests…
M: Totalment [riu]. També em quedaria amb el públic, però hi ha un altre moment que voldria destacar. Tinc un cosí homosexual amb el qual no em parlava des de feia anys per motius familiars, i es veu que ell era fan del nostre programa. Em va escriure dient-me si per casualitat era la seva cosina, i va ser així com vam tornar a reconnectar. Em sembla que és el més bonic que m’ha passat amb Bimboficadas.
En definitiva, podríem dir que a Bimboficadas han sigut tot alegries excepte per algun moment puntual.
S: La veritat és que nosaltres tenim instal•lat als ulls un prisma que enfoca només les coses positives. Si haguéssim de parar a pensar en totes les desgràcies que ens arriben a dir, ens hauríem llençat per un barranc. L’afecte i l’empatia genuïna de les persones que donen suport a Bimboficadas supera l’odi tant de manera qualitativa com quantitativa.
Arribats a aquest punt, la darrera pregunta és inevitable. Quina seria la pròxima fita desitjada a assolir amb Bimboficadas?
M: El programa de sketchs, si us plau! Que ens ho financi algú, ens encantaria portar convidats i fer sketchs amb ells. És el que més ens agrada.
S: Amb un bon pressupost, sobretot. Això remarca-ho [riu]. Un bon plató, un escenari molt gran… és el nostre gran somni, sincerament.
