Nascuda a Barcelona, Samantha Bosque va estudiar disseny a Elisava i després de formar-se en el món de la creativitat, va venir a viure a Andorra, on hi treballa com a directora creativa d’una agència de publicitat. L’artista ha exposat al país diverses obres de gran interès, però una de les més recordades és Memòria oblidada.
–L’artista neix o es fa?
–Les dues coses… Que et facis és una conseqüència de que ja hi tens el cuquet a dins i fa que vulguis desenvolupar-te en aquest aspecte. Però el més important és que no has de deixar mai de ‘fer-te’, de seguir aprenent, de qüestionar-te permanentment el que fas… És l’única manera d’evolucionar.
–Quin referent artístic té?
–El meu pare és artista i des de petita a casa he viscut rodejada de llibres d’art i dos són els que em van marcar en un inici com a referents: l’hiperrealista nord-americà Chuck Close i Antonio López. Més tard, també m’han marcat artistes com Francis Bacon, Lucian Freud, Egon Schiele o Giacometti.
–Què la motiva a aixecar-se cada dia del llit?
–Donar un pas més en tots els aspectes, professional, personal… Amb l’objectiu de ser simplement feliç.
–Com s’inspira per fer la seva feina?
–Observant, absorbint tot el que veig i visc. Tinc el costum des que vaig començar cap a l’any 1993 de portar sempre llibretes a sobre on prenc notes, escric, enganxo… Això fa que vagi acumulant informació que no l’acostumo a fer servir de seguida. Queda en repòs i amb el temps acostumo a fer revisions i descobreixo coses que no recordava haver guardat i em fan activar o reconduir els projectes en que estic treballant en aquell moment.
–A banda de ser artista, té alguna altra feina?
–Des que vaig arribar a Andorra l’any 1999 estic en el món de la publicitat com a directora creativa.
–Compagina les tasques artístiques amb alguna altra afició?
–Anar a caminar per la muntanya, tant a l’hivern com a l’estiu. I a part de fer exercici també m’ajuda a agafar distància i perspectiva i m’ajuda a pensar. Moltes respostes d’obres que estaven encallades m’han vingut caminant.
–Un petit plaer diari?
–Sortir al matí només llevar-me a caminar. A l’estiu, cap a les set del matí, que ja es de dia! I ara a l’hivern he d’esperar a que claregi. Sóc matinera, no hi puc fer res…
–Què la pot treure de polleguera?
–Em costa molt sortir de polleguera. Ara no sabria que dir-te…
–Crisi econòmica o de valors?
–Què és primer, l’ou o la gallina?
–Algun company de professió al que admiri?
–Tots els que em sorprenen.
–Tres valors fonamentals que li demanaria a qualsevol artista?
–Crec que serien humiltat, constància i curiositat.
–Com definiria les seves creacions?
–Sempre he intentat prioritzar més el fons que la forma. La meva tècnica és simplement el mitja per comunicar allò que vull dir. I amb els anys he vist que de manera pràcticament constant el transfons d’aquest missatge és la recerca de la identitat. També he pogut descobrir que les meves obres diuen més coses de les que jo em penso en el moment de fer-les.
–Creu que a Andorra es valora la feina dels artistes?
–D’entrada, el fet que Andorra aposti per enviar a artistes del país a la Biennal de Venècia és una aposta indubtable. Jo vaig poder ser-hi al 2013 i va ser una gran experiència. El que està clar és que ha d’haver una continuïtat amb això i amb altres projectes, exposicions, tallers…
–Quin consell donaria a un jove artista?
–Que no deixi mai de voler aprendre.
