El psicòleg Saïd El Kadaoui Moussaoui, va oferir la passada setmana a Andorra un curs de formació adreçat als periodistes per tractar temes com la identitat, la immigració i el sentiment de pertinença. Aspectes que cal tenir molt presents en països marcats per la migració com el Principat. / Per ESTEFANIA GRACIA
–Què es va voler mostrar amb les jornades?
–El fil conductor de les jornades era la identitat, com es construeix la identitat l’individu, especialment en persones que canvien de país. La qüestió és que per anar bé, la persona s’ho ha de posar fàcil per integrar totes les vivències i tots els canvis –tant de l’origen com del país d’arribada– com a propis. És una cosa senzilla de formular però després hi ha molts factors que no permeten que l’individu se senti d’on a nascut i d’on viu. A vegades hi ha conductes o reaccions defensives i alguns reclamen un origen de forma molt insistent.
La conferència també es titulava Múltiplement arrelats o desarrelats. Per intentar canviar una mica el discurs aquest de la migració com a pèrdua i parlar d’aquest fet més com a guany. Perquè un pot estar múltiplement arrelat a diferents llocs. I la gent que no ho fa i no ho sent així, al final té una sensació de desarrelament o del que es diu difusió de la identitat.
–En què consisteix aquesta difusió de la identitat?
–És la sensació que pot tenir l’individu de no saber on para i no saber qui és.
–Quin paper hi juga la religió en tot aquests procés d’identitat?
–La veritat és que durant les jornades també ens vam qüestionar la religió com un fet espiritual que omple i que fa gaudir. Però alhora, es veu com una ideologia, que és en el fons el que estem veient ara, la religió com una ideologia que s’utilitza per anar en contra sobretot d’aquest suposat occident que maltracta i tot això…
–Andorra té un alt percentatge d’immigrants. De què pot dependre que s’adaptin millor o pitjor al país?
–Si anem des del fet individual fins al social, qualsevol canvi en la migració comporta un dol migratori. Aquest dol és el temps que necessita un individu, el procés d’organització de la personalitat davant d’un canvi. El dol migratori són molts canvis a la vegada, i aquest pot ser parcial, perquè fas el dol per alguna cosa que no ha desaparegut del tot.
A més, segons la teoria del Doctor Joseba Achotegui, el dol migratori és parcial perquè no desapareix, és recurrent perquè hi penses moltes vegades o t’hi fan pensar en moltes ocasions i és múltiple, perquè es deixen moltes coses.
–Quines coses es deixen?
–Una de les coses més importants que es deixa és l’estatus social. Encara que es vingui d’un país pobre, totes les persones tenen un rol en l’indret on viuen, poden tenir una funció, poden sentir-se bé. Són pares de família o poden ser representants. En canvi, en la migració social, sobretot en la més modesta, la gent pateix perquè perd el seu anterior estatus i passa a ser directament un immigrant.
Adquireixen tot un seguit de paraules amb significats sobretot pejoratius. I pot passar molt de temps fins que l’individu immigrant no recupera una certa autoestima i troba un estatus social –que no estem parlant de diners– amb el que més o menys se sent bé. Per tant, és un dol complicat i que afecta a la identitat.
–Com l’afecta?
–La versió positiva és que l’eixampla, és a dir. Tu com a immigrant veus que ja no ets el mateix i que ets moltes coses a la vegada. I de forma negativa, també l’afecta, perquè si una persona no porta ve el dol, aquest la divideix. Pot enyorar molt al país d’origen i desprès menysprear al d’arribada, o al contrari. Llavors, amputa part de la seva identitat i crea una identitat defensiva, tancada, reclosa… Sense ànims de sortir i trobar-se amb la gent. Aquesta seria la afectació individual que es produeix per els canvis.
–I l’afectació social o de l’indret d’arribada?
–L’adaptació també pot dependre del tipus de societat. Per exemple, una societat que obra, dóna temps i entén que són uns processos lents i complicats fa que la persona també tingui més facilitats d’obrir-se i que el dol sigui menor, que tingui més prestacions a conèixer més gent i que se sentí bé. Aquí sortim guanyant tots, perquè una societat on hi ha molta discriminació i racisme dóna el missatge que tu estàs a sota de tot. Provocant que el dol no es resolgui bé i que l’immigrant arribi a odiar el lloc on està. I l’odi és molt perillós.
–Com es pot viure aquest odi?
–L’odi i el sentiment d’humiliació és una combinació molt dolenta, perquè els individus poden arribar a fer-se mal a ells mateixos o també poden fer coses que afectin a la societat en general.
Per exemple, la gent que es fanatitza, aquest joves que més o menys van fent i que de cop i volta, –després d’acumular ressentiment i odi– entren a l’islam perquè ho veuen com una resposta. És fanatitzen, i fins i tot alguns van a Síria… Veritablement, és molt complicat.
–Com es pot evitar aquesta situació?
–S’ha d’entre la relació entre els immigrants i el país d’acollida com un diàleg. Per suposat, hi ha components individuals i grupals. Però en el moment que veiem que hi ha un problema que es repeteix en una societat, hem de fer un anàlisi contextual, no només per comunitats.
–Com és el panorama migratori d’Andorra?
–Pel que vam poder parlar durant el curs que vaig fer, vaig veure que Andorra té les seves particularitats també en aquest aspecte, perquè és una societat de migració on hi ha l’andorrà autòcton i l’andorrà de fora. Es triga bastant de temps en adquirir la nacionalitat i és una societat força particular. La veritat és que m’he quedat amb les ganes de fer un anàlisi més contextual d’Andorra per conèixer-la una mica més en profunditat.
Durant el curs, també vaig sentir que és una societat que acull amb molta dignitat, no deixa a la gent al carrer i dóna oportunitats. Tot i que em sembla que és una mica difícil desenvolupar-hi un sentiment de pertinença com a Andorrà, pel tema de la nacionalitat i també perquè tot i portar un temps al país no puguis votar. El sentiment de pertinença és molt important, perquè com diu el psicoanalista Foulkes, no és un caprici. Si la persona no sent que pertany al país on està, no pot sentir-se reeixida, feliç i no pot desenvolupar tot el seu potencial.
El sentiment de pertinença ens ho donen coses com aquestes, poder participar en la vida política i cívica del país o adquirir la nacionalitat un cop has complert uns requisits. Moltes vegades, quan l’individu pateix o té dificultats amb la seva identitat, esdevé en la difusió de la identitat, que consisteix en no saber-se definir del tot, no saber qui és.
Quan s’està en aquest terreny poc ferm, l’immigrant s’agafa a qualsevol cosa, i aquest és el moment perillós, perquè es pot agafar a una ideologia, una secta… Que t’estalvia pensar i dubtar. A més, et dóna un seguit de consignes que s’han de fer per ser feliç. T’ho dona tot bastant fet. I quan estàs inestable, busqués algun fet que et doni estabilitat.
–L’edat influeix en l’adaptació migratòria?
–L’edat és molt important. Els joves ho tenen fàcil i difícil a la vegada. El dol migratori ja hem dit que és una cosa lenta que es va paint poc a poc, perquè no s’acaba de tancar mai. És cert, però, que per norma, als joves els costa una mica menys superar aquest dol i sentir-se pertanyents a la societat.
Tot i això, quan la societat discrimina molt i un té moltes experiències d’aquestes, es percep que ser immigrant t’escenifica. Com per exemple, ser marroquí, equatorià o portuguès, i que el terme se satura d’un significat pejoratiu, l’individu pot començar a desenvolupar vergonya o pors, desenvolupa activitats defensives i cert menyspreu al seu origen.
En aquests casos, l’infant pateix molt i durant l’adolescència es crea una situació clau. Perquè és una edat poc sòlida, la persona s’està desenvolupant i hi ha molta necessitat de pertànyer a un grup d’iguals i sentir que s’és algú. I es poden buscar grups d’iguals que incitin a l’odi, perquè creuen que el país no els vol o perquè no els considera.
–Què hauria de fer Andorra per afavorir la integració dels immigrants?
–Sempre és millor una intervenció contextual que no pas d’unitats. És a dir, jo crec que per exemple, cal tenir centres cívics que fomentin la igualtat entre tothom, que es facin formacions a la gent que treballa amb el públic perquè s’estengui el concepte d’identitat. Que s’entengui que no només s’és Andorra per néixer a Andorra.
Cal netejar una mica la nostra mirada de prejudicis, perquè tots en tenim. I és important formar-se, perquè la mirada més neta convida als immigrants a participar amb el lloc on estan. Hi ha moltes coses a fer, però cal un treball amb els mestres, psicòlegs, metges, periodistes… Per eixamplar la mirada. Fer un treball sobre barris, no sobre comunitats, crear espais on de forma espontània es puguin produir intercanvis i afavorir-los.
Després, també tota la qüestió de papers, cal repensar-la, perquè per exemple, quan més aviat pugui la gent participar i votar als seus representants, més sensació de pertinença tindrà.
Tota la qüestió del paperam en la migració és torturant, en ocasions és arbitrària i tot el que sigui afavorir la facilitat en aquests termes pot ser bo. Tot i que sí s’ha d’analitzar quan els individus es posen molt negatius i no se senten ben tractats i exigeixen coses sense sentit. És important escoltar els processos de participació.
–Precisament, al Principat es va reunir amb el col·lectiu de periodistes…
–Exacte, forma part d’aquesta formació als sectors socials. Durant el curs amb els periodistes també vam parlar de la importància de saber cobrir les notícies d’immigració, tota la gamma de notícies, és a dir, amb el tema de l’islam, que no només es cobreixin les bombes, sinó que cal parlar també d’altres moments d’una forma més assossegada o tranquil·la.
O també quan el fet noticiable per exemple és un atemptat de terrorisme, no s’ha de buscar només a referents de la comunitat que s’erigeixen en representació de tot el col·lectiu, sinó que cal desconfiar d’això, perquè la comunitat no existeix, és molt heterogènia.
