Roc Tarruell és un jove de 21 anys que té un projecte musical anomenat ‘Rokyo’ i el va emprendre a finals del 2020. Fins ara, ha publicat sis cançons i està treballant en un EP que sortirà entre els mesos de setembre i octubre. Actualment, està fent concerts pel país i ho fa acompanyat d’una banda, però les cançons les composa i les produeix ell mateix a casa seva. Des d’EL PERIÒDIC l’hem entrevistat per saber com està vivint el concurs del Sona9 d’Enderrock des de dintre i per a conèixer els seus inicis en el món de la música.
–Quan va començar el seu interès per la música?
–Vaig començar entre els vuit i els nou anys a tocar la bateria, ho vaig fer a l’Escola Moderna que està a prop de la plaça de les Arcades. També vaig estar a la Jove Orquestra Nacional de Cambra d’Andorra (JONCA). Al cap d’uns anys vaig començar a tocar la guitarra pel meu compte i a l’escola feia algunes classes al migdia. L’interès per la guitarra em va portar cap a la composició. Llavors vaig dir: «Com amb la bateria no puc compondre i vull aprendre a escriure cançons, em vaig passar a la guitarra». I en aquell moment vaig començar a fer classes de guitarra i de solfeig per aprendre a compondre.
–D’on va sorgir el nom artístic de ‘Rokyo’?
–Me’l va dir el meu germà mitjà Lluc. Jo em volia dir d’una altra manera, no ho diré [riures] perquè no quedava gens bé amb el que estic fent ara. Llavors el meu germà em va dir: «Rokyo queda bastant bé» i a més, la ‘ky’ són dues lletres que visualment queden molt bé. Vaig estar uns dies pensant en la seva proposta i finalment, vaig decidir posar-me aquest nom artístic.
–Què és per a vostè la música?
–Per a mi fer música és una cosa que em fa feliç, em diverteix. Ho veig com un joc que no té un objectiu concret, sinó que la gent s’ho pugui passar bé i descobrir emocions a través de la música.
–Com va sorgir l’oportunitat de preparar-se pel concurs Sona9 d’Enderrock?
– Al Sona9 em vaig presentar ja l’any passat, però ho vaig fer a Catalunya perquè jo soc espanyol encara que resideixo a Andorra i no em van a agafar perquè allà hi ha molta més gent i, per tant, més competència. Aquest any, en sortir l’oportunitat jo ja estava alerta, però també m’ho van dir professors i em van comentar que em presentés perquè hi ha menys competència que a Catalunya. Ens vam presentar sis o set persones i la meitat van entrar. Se’m va plantejar l’oportunitat i ho vaig voler aprofitar. Jo ja sé qui ha passat a la següent fase, però encara no es pot dir, a finals de mes ho comunicaran.
–Quantes fases falten per la final?
–Hi ha quatre fases. Hem passat la primera on tocaven 30 grups, la segona que seran 11, la tercera són cinc i la final són tres. Crec que ara és la fase més complicada perquè passen d’11 a cinc.
–Decideix un jurat o també hi ha votació popular?
–A partir d’ara ja és només jurat.
–Com definiria l’experiència d’haver participat en aquest concurs?
–Molt bé perquè al final és una plataforma que encara que no guanyis et dona visibilitat. Jo, per exemple, de només fer una fase ja he sortit a iCat on em van entrevistar juntament amb el Juli Barrero i el Quim, que es va emetre la setmana passada. També, vam sortir a la revista d’Enderrock i, a més, hi ha gent del país que va venir a veure el concert, que potser venia per altres bandes i allà em van descobrir a mi. Al final penso que és una plataforma que ajuda al fet que la gent et conegui i valorin el que pas perquè a vegades és difícil arribar a tothom.
–Quines cançons va presentar?
–En vaig presentar quatre. Una és Perquè em facis cas, que la vaig treure fa dos mesos, i llavors tres de noves que encara no han sortit. La pròxima sortirà al setembre i les altres són de l’EP.
–Quin va ser el motiu de primer publicar cançons com a Roc Tarruell i després com a ‘Rokyo’?
–Primer va ser Roc Tarruell perquè com no tenia nom artístic tampoc sabia si seria una cosa seriosa o no. Simplement vaig fer una cançó, la penjo com a Roc Tarruell, no sé fins on arribarà això, si em cansaré o a la gent no li agradarà. Com vaig veure que a mi m’agradava fer cançons i la resposta del públic era positiva, vaig dir: «En faré més». En aquell moment vaig veure que necessitava un nom artístic perquè no em vaig dir pel meu nom. Els cantautors sí que tenen el seu propi nom com Lluis Llach, però jo volia un nom artístic que em representés més.
–El seu primer single Començar de nou parla d’una angoixa que tots hem sentit alguna vegada. Com va sorgir aquesta cançó?
–Em vaig inspirar quan va morir la meva mare i la vaig fer quan jo estava a primer de batxillerat. A partir d’aquest sentiment de refer-te i començar de nou, va sortir aquesta cançó. Primer dic que vull començar de nou, però després dic: «Realment no has de començar de nou, sinó acceptar el que ha passat i portar-ho amb tu. No t’ho pots desenganxar perquè és un sentiment que està amb tu cada dia».
–Pròxima estació té un rotllo molt més alegre i freestyle. Podria ser una cançó que t’empeny a deixar-te portar. En què es va inspirar per a compondre-la?
–Vaig començar amb cançons així una mica més tristes i ara el que intento és fer cançons més alegres. Tot i que les tristes ja vindran perquè les tinc guardades en un calaix. La cançó de Pròxima estació va sorgir de què jo sempre vaig amb tren i va sobre els crush que poden sorgir en aquest transport públic. Parla sobre persones que veus al tren i t’agraden, però que pel motiu que sigui no t’atreveixes a dir-li res. Tracta sobre com seria enamorar-te d’algú al tren i atrevir-te a dir-li, tot i que no ho he fet mai.
–La rumba és la protagonista del seu últim single Perquè em facis cas. És un títol molt encertat en la societat actual. Està basada o inspirada en una experiència real?
–Podríem dir que sí, perquè és com que costa molt, ja que cada vegada més l’atenció està posada en píldores. Hem passat de contestar històries d’Instagram a donar m’agrada i la gent ha d’entendre que volen lligar amb tu o no perquè hi ha la possibilitat que li donin al cor simplement perquè els agrada la foto que has penjat. Cada vegada costa més agafar l’atenció de la gent, també perquè estem plens d’estímuls i estem tot el dia amb el mòbil. Al final, tracta de la tristesa de dir que la noia que m’agrada no em fa cas, però a vegades em dona aquesta mínima atenció perquè jo m’enganxi i m’acabi tornant boig de dir: «Vol o no vol?».
–On es va gravar el videoclip? És el seu primer videoclip? Què tal l’experiència?
–Es va gravar al pati de la meva àvia. Tenim una casa a Sabadell, nosaltres vivim al pis de dalt i ella al de baix. Al pati a la primavera és maquíssim perquè està ple de flors i vam dir: «Realment no cal anar a buscar molt lluny si tenim un patí magnífic». Llavors li vam demanar amablement perquè, a vegades, li fa cosa això de tenir tanta gent, i va dir que sí. Amb Pròxima estació també vam gravar un videoclip i, per tant, aquest és el segon. L’experiència molt bé. El director del videoclip va ser el meu germà gran, en Marc Tarruell, que ha estudiat a l’ESCAC i com jo faig Comunicació Audiovisual és com que el procés creatiu el fem el dos junts, jo parteixo d’una idea i a partir d’aquí els dos fem els guió. Ell s’encarrega de fer el guió tècnic i al final ens ajudem mútuament. Està molt bé treballar amb una persona que et coneix tant i amb la qual tens tanta confiança.
–Quins projectes té en ment?
–Ara tenim dos concerts pendents pel setembre i ja estem assajant. Entre setembre i octubre sortirà l’EP del qual tindrem samarretes per vendre i de moment, això és tot.
–Quin és el seu objectiu pel que queda d’any?
–És treure l’EP, que tingui bona rebuda i m’agradaria fer un concert de presentació. Tot i que són cançons que no han sortit, però que ja estic tocant als concerts, ja que si no només en cantaria sis. M’agradaria fer un concert de presentació i que escoltessin l’EP sencer durant l’esdeveniment. La idea és presentar-lo principalment a Catalunya, és com una assignatura pendent que em demana la gent del meu voltant. L’objectiu és intentar fer un concert a Barcelona,perquè ajudarà al fet que pugui venir més gent. I a llarg termini seria continuar traient música.
