Roberto Daus

Certament. Un habitant de Buenos Aires camina com si ballés. Això es remunta a finals del segle XIX, quan va néixer el tango. En aquella època, els carrers de la capital argentina estaven mal il·luminats i les voreres eren desiguals. Per evitar ensopegar, la gent havia d’arrossegar els peus, sense aixecar-los del tot del terra. Aquell gest va acabar convertint-se en moviment. I aquell moviment, en tango.

El tango va néixer a Buenos Aires a finals del segle XIX i principis del XX, com a resultat de la massiva immigració. Van ser les comunitats d’immigrants les que van jugar un paper fonamental en la creació de l’entorn cultural en què va sorgir el tango. En particular, el barri de La Boca, que més tard es convertiria en el “centre” simbòlic del tango, estava poblat majoritàriament per la diàspora italiana.

Els immigrants van construir les seves cases amb materials de rebuig, sovint utilitzant pintura sobrant de vaixells, fet que va donar lloc a façanes de diferents colors. També van organitzar ràpidament comunitats, com un cos de bombers voluntaris, vital en un context de gran risc d’incendis a aquestes cases. Aquestes comunitats estaven marcades per valors de solidaritat, suport i amistat, que es van convertir en la base de la identitat cultural de Buenos Aires.

Aquesta visió no és certa. En el seu sentit clàssic, el tango és una forma d’interacció en què l’home crea les condicions perquè la dona pugui obrir-se. La tasca de l’home és acompanyar, donar suport i inspirar la seva parella, no sotmetre-la.

El tango està, per dir-ho d’alguna manera, “al servei de la dona”: l’home lidera, però ho fa perquè la dona pugui expressar-se, mostrar gràcia, bellesa i dignitat. Això reflecteix una cultura de respecte i companyonia, tan característiques de la tradició argentina.

El tango és molt més universal que, per exemple, el bolero. El bolero és un ball més romàntic, centrat en l’expressió de l’amor. En canvi, el tango aborda temes socials, com ara la protesta i l’expressió de desacord davant de la injustícia social. Això és el que fa que el tango es distingeixi de moltes altres danses llatinoamericanes.

Sens dubte. Un dels autors destacats que va contribuir de manera significativa al desenvolupament del tango com a fenomen cultural i literari va ser Celedonio Esteban Flores. Era un home d’alta cultura, amb una sòlida formació i profundament arrelat a les tradicions poètiques de principis del segle XX.

En tots els seus poemes i en les lletres que va escriure per al tango, la idea de respecte cap a les dones hi és una constant: com a individus i com a font d’inspiració.

L’Acadèmia Nacional de Tango de l’Argentina, fundada l’any 1990 sota els auspicis del Ministeri d’Educació, em va admetre com a membre el 1992. L’estatus d’acadèmic s’atorga a aquelles persones que han fet una contribució significativa al desenvolupament, la preservació i la difusió de la cultura del tango.

He escrit dos llibres sobre la història del tango i, durant uns quants anys, vaig dirigir un estudi de gravació. En aquest període, vam aconseguir publicar 250 CD que recorren tota la història del tango, incloent-hi enregistraments fets abans de l’era del vinil, en cinta magnètica. Aquestes gravacions van ser traslladades a Barcelona, i posteriorment digitalitzades i restaurades en un laboratori de so especialitzat a Bèlgica.

Com a exdirector d’un dels segells discogràfics de tango més importants del món, puc afirmar amb confiança que la tasca de documentació, restauració i difusió que hem dut a terme ha estat realment sense precedents. Hem creat una biblioteca musical única que recull més d’un segle d’història.

El tango ha passat per diverses etapes clarament definides. El primer moment clau va ser l’any 1917, quan Carlos Gardel va enregistrar el seu primer tango, Mi noche triste, compost per Samuel Castriota. Va ser Gardel qui va establir els cànons de la interpretació vocal del tango, que continuen vigents fins avui.

Aquest primer període, conegut com a guardia vieja, va finalitzar a mitjans de la dècada de 1930.
Llavors s’inicià una nova etapa: un període d’experimentació musical, amb nous arranjaments i una expansió en la composició instrumental. Una orquestra típica incloïa tres bandoneons, tres violins, un contrabaix, un piano i una veu.

Cap al final del segle XX va emergir una nova direcció: l’electrotango, una fusió entre els elements tradicionals del gènere i la música electrònica contemporània. Un dels exemples més destacats n’és el col·lectiu Gotan Project, fundat a París l’any 1999.

En efecte, la producció comercial de discos de vinil fa temps que ha deixat de ser un negoci de masses. Tot i això, existeix un públic nínxol significatiu format per col·leccionistes i coneixedors per als quals el so analògic i distintiu del vinil té un valor especial.

Actualment, assistim a un cert renaixement de l’interès pel vinil. Se’n reediten discos, principalment destinats als col·leccionistes. Són especialment populars les reimpressions de vinils dels anys cinquanta i seixanta, sovint publicades amb les cobertes originals de l’època. Un dels mercats de vinil més grans avui és el del Japó, mentre que la planta de fabricació de discos més gran d’Europa es troba a Alemanya.

El meu amor per aquest gènere es remunta a la infància —va ser la meva mare qui me’l va transmetre. Jo era el més petit de tres germans i, mentre els grans anaven a l’escola, ella es quedava a casa amb mi i em cantava tangos. Recordo aquelles melodies des que tenia tres anys. Des de llavors, el tango ha estat sempre present a la meva vida, tant des del punt de vista emocional com cultural.

Com ja he esmentat, el tango és molt més que una forma d’expressió musical o coreogràfica. És un fenomen cultural i social que va sorgir d’una necessitat històrica concreta. A Buenos Aires, a finals del segle XIX i principis del XX, en un context d’intensa immigració, la gent experimentava una necessitat profunda de contacte físic i emocional.

El tango es va convertir en una forma d’intimitat: una manera de superar la solitud, una oportunitat per abraçar una altra persona. En aquest sentit, és realment únic. Cap altra dansa de masses al món no compleix una funció tan clara d’establir connexió humana a través del tacte i l’abraçada.

Immigrants multilingües, sovint sols i desarrelats, van trobar en el tango un llenguatge comú. Va esdevenir una forma d’identitat col·lectiva construïda a través de la música i el moviment.

A començaments de la dècada de 1920, una estructura mafiosa d’origen jueu, provinent d’Europa Central, operava a Buenos Aires. Controlava una xarxa de prostitució, dirigida principalment a immigrants solters que arribaven al país sense família. Aquestes dones, majoritàriament d’Hongria, sovint eren víctimes d’explotació i eren conegudes com Las loras (els “lloros”) per les plomes de marabú que portaven a la seva vestimenta. El tango, com a mirall de la societat, reflectia aquest aspecte dramàtic de la vida urbana: a través de les lletres, les imatges i el subtext.

Soc d’aquells que prefereixen escoltar en lloc de ballar. El ball mai m’ha atrevit.

Agraeixo molt Sexteto Mayor, un grup musical argentí molt reconegut. Es va fer famós gràcies al darrer gran espectacle de tango, que va ser un èxit mundial. Aquest espectacle va ser preparat per un productor americà, seguint la millor tradició dels musicals mundials, amb la participació de deu parelles de ball.

Sí, Adolf Hitler i Benito Mussolini van prohibir als seus oficials ballar tango. Fins i tot sota el mandat de Juan Perón hi va haver casos en què alguns tangos van ser prohibits. Tanmateix, no es pot dir que el tango fos completament prohibit; més aviat, el seu accés estava limitat a certs cercles.

Curiosament, la història de la benedicció del tango pel Papa es percep com un esdeveniment simbòlic que reflecteix el reconeixement del tango dins d’un context cultural i social més ampli. Es diu que es va parlar amb el Papa sobre el ball i li van comentar que era pecat perquè la gent s’abraçava mentre ballava. Aleshores, una famosa parella de ballarins, els Bascoane, va viatjar a Europa i va anar al Vaticà per ensenyar-li el ball al Papa. El Pontífex va mirar i va dir que no era tan escandalós com havien dit, i va beneir el tango.

Casa València és un dels millors llocs. Aquest centre cultural sovint acull milongues i cursos de dansa.