- Foto:
–¿Locutor, presentador, conductor…?
–Res de tot això. Tampoc periodista. Jo sóc radiofonista. Ni més ni menys. Un senyor que fa ràdio i que intenta comunicar els seus sentiments.
–Sospito que no el donen a la facultat, el títol de radiofonista.
–En absolut. Quan vaig començar, a mitjans anys 70, l’únic periodisme de veritat era l’escrit. La majoria dels que en aquell moment feien ràdio –i que van ser els meus mestres– no havien passat per la universitat. Era un ofici absolutament vocacional. I encara ho és. Aquí rau un dels seus problemes. Resumint: tot el que sé ho he après a peu de micròfon.
–Però vostè fa una mica de trampa. Porta la ràdio als gens.
–Efectivament: el meu pare, Ricardo Romero, va ser una de les figures de la radiodifusió catalana dels 70 amb un programa avui mític, Romero y su tocadiscos flamenco, a Radio Miramar. Així que als 7 anys jo ja pul·lulava pels estudis i veia com feien ràdo els monstres de l’època.
–Ja que en parla: ¿qui hi ha, al seu panteó radiofònic?
–Els grans, grans són per mi Soler Serrano, Encarna Sánchez, Andrés Caparrós, Joaquín Prat, Pepe Domingo Castaño, Bobby Deglané… Un equipàs. I amb la majoria d’ells encara vaig ser a temps de treballar-hi.
–¿Qui són els seus hereus, avui?
–En l’àmbit català, Bassas, sens dubte. Combina les facetes de periodista i radiofonista: és a dir, informa amb rigor sense deixar de ser natural. No és fàcil.
–¿I en l’espanyol?
–Qui fa avui la millor ràdio és Carlos Herrera, a Onda Cero. És la ràdio de tota la vida, però adaptada als temps.
–Ha passat d’audiències de centenars de milers d’oients a Radio Barcelona a la modesta realitat del dial andorrà. ¿Cura d’humilitat?
–Aquesta és la meva 34a temporada davant d’un micròfon. Sense interrupció. Hi he fet absolutament de tot. Només em faltava tastar la gestió. I aquest és el repte que em va plantejar Cadena Pirenaica.
–Una desena llarga d’emissores emeten des d’Andorra. ¿Massa boques, per a tan poc pastís?
–Evidentment, som molts a repartir. Però tots tenim dret a buscar el nostre lloc al sol. Ara bé: aquest país es mereix una boa ràdio local, feta des d’Andorra i per a Andorra. Res a veure amb totes aquestes cadenes que importen la seva programació de l’estranger. Això és una altra cosa.
–Els països civilitzats tenen estudis d’audiències. Andorra, no.
–Tard o d’hora n’hi haurà. Per pebrots. És tan fàcil com apuntar-se a l’Estudi General de Mitjans espanyol, o crear una empresa nacional que es dediqui a mesurar audiències.
–Potser no tothom hi està interessat: les dades et deixen sol, cara a cara amb el teu triomf… o el teu fracàs.
–Es fotut viure amb l’espasa de damocles de les onades de l’EGM. Quan havien de sortir, t’acollonies. Però són una referència i ajuden a espavilar .
–Per acabar: ¿tot està inventat, o encara hi ha lloc per a la sorpresa, a la ràdio actual?
–Entusiasme i imaginació: aquesta és la recepta. Un exemple: a Esports Pirenaica se’ns va ocórrer fer una tertúlia quinzenal de futbol… amb els mossens del país. Una cosa així mai no s’havia provat. I a Barcelona seria inimaginable. Però aquí ha funcionat. El que dèiem: imaginació.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
