- Nadal exhibeix les quatre manilles de la baralla espanyola: la mà somiada. Foto: MÁXIMUS
–¿Botifarraire?
–Exactament.
–¿Des de quan?
–Fa cinc anys, que hi jugo. Me’n va ensenyar Josep Moreno. A base de bronques, que és com se n’aprèn. Acabo d’arribar.
–A taula deu ser l’únic lloc en què fer botifarra no està mal vist.
–Al contrari: equival a doblar els punts finals. És el millor que et pot passar. Però ho has de tenir clar.
–¿El joc nacional de Catalunya?
–Diria que sí. En dura pugna amb el guinyot, que també es juga amb company. Això és fonamental.
–Llavors, el millor company, ¿és la senyora (la pròpia, s’entén)?
–Mai de la vida, perquè moltes vegades acabes la partida discutint.
–Veu: com tants matrimonis.
–Ja, però convindrà que no és l’ideal. I de fet, discutir la jugada és un dels encants del joc.
–¿I el truc? ¿No fa, per joc nacional?
–Aquí m’has agafat, perquè no hi sé jugar.
–¿Quines són les virtuts del bon company de partida?
–Que jugui per a l’altre, tant quan té cartes dolentes com, sobretot, quan les té bones. Una lliçó per a la vida.
–¿Postulem la botifarra com el joc oficial de la selecció catalana, com la pocha ho és de l’espanyola?
–¿Per què no? Estic convençut que els cracks catalans del Barça hi juguen.
–¿Per què mana el 9, i no l’as? ¿Un altre fet diferencial a la catalana?
–Diferencial no ho sé. Però és una particularitat: en la majoria dels jocs, el 9 i el 8 són les cartes de menys valor, i fins i tot es retiren de la baralla.
–¿Qui guanya: el que té millor joc o el més pispa?
–La millor parella, sense cartes, hi té molt poc a pelar.
–Això de contro, recontro i Sant Vicenç… Sembla que juguin –amb perdó– a veure qui la té més llarga.
–Atenció, perquè multipliques per dos, 4 o 8 els punts finals i pots perdre la partida en una sola mà i per culpa d’un calentón.
–A la vida, ¿per quina causa contraria?
–Al final, si no arrisques, no guanyes. Així que davant del dubte, contra; a la boti i a la vida.
–De manilla no sortiràs si no tens rei o as… ¿Com aplica aquesta màxima?
–Tingues paciència i no et precipitis. El risc cec sense prudència es converteix en temeritat.
–Sortida de cavall, ¿sortida d’animal?
–Això diuen els veterans. Jo surto sempre de la carta més alta: si és cavall, també.
–Per acabar: delegar, ¿sí o no?
–I tant: un hàbit que haurien de practicar molts jefes i encara més polítics. Millor aniríem. No saber delegar és un dels pitjors vicis que pot tenir algú amb poder.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
