A Rio de Janeiro tindrà un aniversari molt especial. Farà vint anys el 8 d’agost, dos dies després d’estrenar-se en uns Jocs Olímpics. Dissabte participa a la prova dels 400 metres lliures.
–No arriba a la cita en l’estat de forma que més desitjaria per tots els canvis que ha hagut de fer en la preparació. Això no ajuda gens a centrar-se…
–El problema és que vaig estar preparant els 1.500 metres, però al rànquing FINA no entrava per a aquesta prova tot i tenir la mínima del COA. Vaig passar als 100 lliures per tenir la marca i vaig deixar Font Romeu per entrenar a Andorra, però al cap d’un mes i mig tot va canviar i em van dir que havia de fer els 400, on vaig aconseguir la mínima. Són tres proves molt diferents i a nivell de preparació no ajuda. Si des del primer dia hagués estat preparant els 400 ara arribaria molt millor.
–Segur que impressiona competir en una piscina amb les graderies plenes i estar al costat de les grans estrelles de la natació…
–Sí, i la pressió pot ser bona o no. Per exemple, a Nanjing als Jocs de la Joventut no ho va ser gens. Abans de sortir estava tan nerviós que em tremolaven les mans i no em podia posar ni el barret tot sol. La cursa, per suposat, no em va anar bé. Llavors tenia setze anys i amb aquella edat et deixes portar molt per l’emoció. He fet Campionats del Món i Europeus i de mica en mica aquesta impressió va baixant, però sempre és impactant tenir al costat a Michael Phelps i Ryan Lochte. Llavors et sents petit, perquè jo he crescut amb els seus rècords i les seves medalles.
–Sempre dieun que és difícil fer marca en un gran esdeveniment…
–Sempre està al cap donar el màxim i no he de pensar en si podré fer el meu millor temps o no a Rio. No em menjo el cap amb això, perquè he d’anar allà amb la idea que no tinc res a guanyar o perdre. Així em trec pressió. Prefereixo ser realista, perquè també depèn molt de qui em toqui a la prova. Si estan al meu mateix nivell serà millor, en canvi, si és amb gent que està 10 segons per sota meu i els intento seguir segur que acabaré rebentat.
–Què significa participar en uns Jocs?
–És tot un orgull i un somni fet realitat. Des de ben petit que ho desitjava. Per a un esportista participar en uns Jocs Olímpics és el màxim. Sempre m’he dit a mi mateix que volia ser-hi. Els primers Jocs que recordo són els d’Atenes 2004 i des de llavors que m’havia posat aquest repte. Ara, quan miro enrera i penso que amb dotze anys, sent un xavalet, vaig anar a Font Romeu, valoro el sacrifici que hi ha hagut al darrera i les hores que hi he posat.
– Quin és el seu objectiu a Rio? Quina actuació li permetria finalitzar satisfet?
–Únicament tornar a casa i explicar durant dies a la família i amics milers de coses viscudes durant els Jocs. M’ho he de passar bé i gaudir l’experiència, sense pensar a fer marca. Quan torni vull ser més gran havent après moltes coses, per ser millor jo mateix. Aquests últims dies a Andorra gent que ha estat olímpica m’explicava les seves vivències, com a la desfilada de la cerimònia d’inauguració. Aquell moment que desfiles, aixeques el cap, veus tot l’estadi ple i les sensacions que tens per dins. Algun em deia que fins i tot havia plorat. Només imaginar-m’ho, se’m posa la pell de gallina.
