- Delécluse, amb Sonny Boy Williamson (a la paret) i Robert Johnson Foto: MÀXIMUS
–¡¿Com?! ¡Que va veure els Beatles en directe?
–Doncs sí, sí.
–Deixi que el toqui.
–Devia ser cap al 1964. Jo vivia aleshores a Maidstone, Anglaterra. ¡Imagina’t, un nen de 10 anyets enmig d’aquelles xavales histèriques!
–Molt blues no m’ho semblen, els Beatles. ¡Ep, segur que m’equivoco!
–Algun tema sí que blueseja: Yer blues, per exemple. I While my guitar gently weeps, amb Clapton a la guitarra…
–Així que beatlemaníac forever.
–És clar. Són com Picasso: van fer de tot, i tot ho van fer bé.
–Entrem al Blues Bar: ¿només blues? ¿De veritat?
–Només, no; Sobretot. En el sentit ampli: hi caben Pink Floyd, Rod Stewart, The Who, AC/DC…
–¿¡AC/DC!?
–Escolta Highway to Hell. I quan la punxem, veus com senyors banquers de mitjana edat –la nostra clientela– s’aixequen de la cadira com si tinguessin una molla al cul.
–¿I per què, un bar de blues?
–Perquè a la nit andorrana hi faltava un local que oferís aquesta música destinada a un públic madur i que no se sent còmode a la discoteca.
–Sona un pèl elitista.
–En absolut. Però et diré una cosa: la meva generació pot escoltar als 60 anys la música que escoltava als 20. ¿Creus que els joves que avui en tenen 18 escoltaran als 60 el que ara sona a les discoteques?
–Haurem d’esperar uns anyets per comprovar-ho.
–Que no se’m malinterpreti: un vinil dels Rolling –i em refereixo també a l’objecte– t’acompanya tota la vida. Un cedè de qualsevol grup de moda acaba en quinze dies a les escombraries. És significatiu.
–¿Què no hi sonarà mai de la vida, al Blues Bar?
–[S’ho rumia] Hard rock, heavy, chanson francesa i cançó espanyola. Ni flamenc. I no perquè no m’agradi. Però ja hi ha llocs, per fer-ho.
–Anem a la carta, que més aviat sembla un santoral: cada beguda, sota l’advocació d’una guitarra mítica. Comencem: ¿la cervesa?
–L’hem posat amb la Fender Stratocaster de Jimi Hendrix. Eric Clapton també la gastava: ¡ va subhastar la seva a Sotheby’s per un milió de dòlars!
–¿El whisky?
–Amb la LAG Arkane: la preferida de Phil Campbell, de Motorhead.
–¿Ginebra i vodka?
–Atenció: la Paul Reed Smith de Carlos Santana i Mike Oldfield.
–¿La cocteleria?
–La Gibson les Paul, de Jimmy Page (Led Zeppelin) i Slash (Guns’n’Roses).
–I per acabar: ¿rom i tequila?
–La Fender Telecaster de George Harrison. També sona a Starway to Heaven, de Led Zep, i a Hotel California, dels Eagles. ¿Vénen ganes d’escoltar-les, oi?
Per a més informació consulti l’edició en paper.
