Pere Pastor va ser escollit com a nou jutge andorrà al Tribunal Europeu de Drets Humans el passat mes d’abril per un mandat de nou anys no renovable. Amb més de 27 anys plens d’experiència treballant per la justícia d’aquí, ara afronta amb il·lusió un nou repte que li ha vingut en el seu millor moment de la carrera. Tot i que no era una meta buscada des de fa temps, Pastor està molt entusiasmat de poder formar part del Tribunal Europeu i de poder defensar Andorra de la millor manera possible. A més, té clar que un cop acabat el seu mandat, no deixarà de seguir prestant servei a la justícia, ja que afirma que encara li queden quinze anys més de carrera.
–Com va viure el moment en què va ser escollit com a nou jutge andorrà del Tribunal Europeu de Drets Humans?
–En el moment en què escoltes el resultat fas: Uf! Ja s’ha acabat! Perquè és la finalització d’un procés molt llarg que ha durat un bon any, i sents la satisfacció que al final tot ha anat per bé.
–Què creu que l’ha portat fins al Tribunal d’Estrasburg?
–Bé, jo ja porto 27 anys treballant per la judicatura andorrana i era una possibilitat molt interessant que se m’oferia. A més, ha escaigut en un moment bo dins de la meva carrera, i era ara o mai, perquè d’aquí nou o deu anys se m’hagués fet una mica feixuc. Crec que el moment és l’adient perquè jo entenc que és un treball important de fer abans de la jubilació. En el meu cas, tornaré d’aquí nou anys i, òbviament, tot el que hauré après ho podré vincular aquí, a Andorra. Per això penso que ja no només per a mi sinó per al propi sistema, pot ser un bon guany poder importar aquests coneixements.
–Era una meta que ja s’havia plantejat amb anterioritat?
–La veritat és que no. Fa un parell d’anys que vaig assabentar-me de la possibilitat d’aquesta plaça, em va despertar l’interès i em vaig començar a preparar per al cas que finalment em decidís a presentar-m’hi. Em vaig centrar en estudiar, escriure articles i intentar dominar més l’anglès, perquè era una opció que si m’hi presentava bé i, sinó, eren uns coneixements afegits que ja tindria.
–Què espera d’aquest nou repte?
–Sobretot, estar a l’alçada. A més de representar de la millor manera Andorra i contribuir a un millor respecte als drets humans a nivell de tot Europa. Penseu que al Tribunal hi ha 47 jutges i per tant, 47 Estats, i que la jurisdicció del Tribunal Europeu abraça més 800 milions de persones i, per tant, s’ha de contribuir a què els drets humans no s’aturin, sinó fer-los efectius i millorar-los encara més.
–Des del 1993, Andorra només ha tingut tres condemnes del Tribunal de Drets Humans. Què n’opina d’aquesta xifra?
–Per suposat, només tres condemnes en els 20 anys que porta Andorra sotmesa a la jurisdicció és una xifra molt satisfactòria. És obvi que res és perfecte i, tot i que aquestes tres sentències ens les podríem haver estalviat, perquè les condemnes sempre sobren, no deixa de ser un balanç més que satisfactori.
–Per quins motius van ser aquestes tres condemnes?
–Dues per temes processals i una per discriminació a un fill adoptiu en la interpretació d’un testament. Cal destacar que mai s’ha condemnat Andorra per atemptar contra la integritat o la llibertat de les persones, que són els drets que formen part del nucli dur del conveni europeu de drets humans.
–Creu que la xifra podria quedar-se només en tres?
–Malauradament, sempre surten coses, sobretot perquè la divulgació de la jurisprudència del Tribunal Europeu cada cop és més important i es vol promocionar al màxim el coneixement del tribunal, per tant, com més conegut sigui, és possible que més i més persones expressin els seus drets i hi hagi més peticions. Si hi haurà més condemnes, el temps ho dirà, però no crec que hi hagi mai una explosió de demandes.
–Quantes demandes es presenten des d’Andorra cada any al Tribunal d’Estrasburg?
–En global, arriben al Tribunal Europeu unes 65.000 demandes l’any, i pel que fa a les d’Andorra, no en tenim unes dades exactes, però jo crec que, com a molt, se’n presenten una desena l’any.
–Quins són els temes més presentats al Tribunal per Andorra?
–Com que no tenim l’estadística, imagino que s’apel·la més a temes de caire processal o presumpció d’innocència.
–En quins casos un ciutadà pot presentar una demanda a Estrasburg?
–Per presentar una demanda, primer s’ha d’haver exhaurit la via andorrana: s’ha d’haver passat pel Tribunal Superior i pel Tribunal Constitucional. Perquè la idea és que primer siguin les autoritats nacionals les encarregades de fer complir els drets humans i, si finalment s’han esgotat totes les vies internes i no s’ha obtingut satisfacció, aleshores sí es pot acollir a Estrasburg. I ho pot fer qualsevol persona que visqui a Andorra sempre que consideri que els drets previstos dins del Comitè de la Unió Europea dels drets humans han estat violats.
–Un cop presentada la demanda, quina actuació fa el Tribunal de Drets Humans?
–Primer l’estudia i el valora, i després conclou si realment s’han vulnerat els drets o no. Però ara, degut a la modificació del 2014 que es va fer de la Llei qualificada, Andorra ha fet un pas endavant important. Fins ara, si l’Estat andorrà estava condemnat per la violació d’algun article, tot acabava amb una indemnització.
Amb els canvis ara disposem d’un nou mecanisme: si Andorra no ha complert els deures hi ha un procediment de revisió, és a dir, l’assumpte retorna a Andorra i torna a estar jutjat en els termes marcats pel Tribunal Europeu, i si hi havia hagut algun error, ara es pot solucionar. Això és una novetat molt important, perquè molts altres països no disposen d’aquest mecanisme, i jo penso que, en aquest sentit, Andorra es pot considerar un país modern i progressista.
–No és una novetat que els ciutadans es queixin de la lentitud dels tràmits judicials en general. Creu que també es pot aplicar al Tribunal d’Estrasburg?
–El temps de tramitació a Estrasburg també és llarg. De fet, un dels principals greuges que ha fet el Tribunal aquests últims anys ha estat la seva lentitud, però degut també al seu èxit. El tribunal ha estat completament inundat de demandes: es va passar de 15.900 demandes l’any 2000 a un total de 151.600 demandes l’any 2001.
Però ara, gràcies a les reformes que els diferents estats han adoptat respecte els drets humans, les demandes han tornat a una xifra més correcta, com les 69.900 del passat 2014. Però clar, amb els mateixos efectius, el mateix nombre de jutges i amb un staff també igual, imagino que passar a un nombre deu vegades major de demandes implica una sèrie de problemes a nivell de gestió i, com a resultat, les sentències han trigat força temps a sortir.
–Què caldria fer per agilitzar els tràmits judicials?
–A Estrasburg ja s’ha posat en funcionament, juntament amb els Estats, nous mecanismes interns per agilitzar-los. Un exemple és que les demandes que fan els particulars i que són manifestament mal fundades, les gestiona un únic jutge, mentre que abans ho analitzaven formacions més àmplies.
A més, també s’ha implantat el que s’anomenen «decisions pilots», que s’apliquen quan hi ha molts assumptes que tenen una similitud important i s’agrupen en una sola sentència, i aquesta, per tant, val per a dos o tres persones. Un dels drets que preveu el Conveni Europeu, de la mateixa manera que ho fa la nostra Constitució, és el dret als processos d’una durada raonable i, per tant, no podia ser que el Tribunal no assolís el dret que ell mateix establia.
–Com valora la justícia d’Andorra?
–Jo penso que des del 2014 s’han fet moltes reformes, ara mateix no en podem veure el resultat ja que porta el seu temps. Però una gran aposta del sistema és la nova figura del saig, que permet un nou executor judicial per a tots els temes relacionats amb la condició civil. Encara que fins ara, com a regla general, les sentències civils surten amb un ritme més que correcte, perquè podem parlar de resolucions de la Batllia en un any, i del Tribunal Superior amb uns sis mesos com a molt, per tant, comparat amb altres països, estem molt bé.
El problema, però, l’hem tingut sempre a nivell d’execució, tot i que amb totes les reformes que s’han fet, jo vull creure que hi haurà un abans i un després. Hem de pensar que des de l’any 1993, de reformes importants i substancials, no se n’havia fet pràcticament cap, i això ens ha perjudicat bastant.
–Creu que la nova Seu de la Justícia ajudarà a millorar la situació judicial del Principat?
–Tot ajuda. A més, només cal venir a on estem ara i veure com estan els despatxos i els dossiers, està tot de qualsevol manera ja que no hi ha espai. Però l’edifici serà important, sobretot, per preservar la integritat i la intimitat de les persones, ja que aquí hi ha es barreja la ciutadania que ve a fer una gestió de caire comercial i coincideixen amb veïns que s’estan separant, o algú que està detingut… Aquesta barreja no és còmoda per al ciutadà, i això sí que atempta contra els drets humans.
Per tant, els aspectes que més s’intentaran afavorir seran la intimitat de les persones i treballar amb unes condicions materials més adients, ja que això sempre afavoreix, però, sobretot, necessitem mecanismes legals i una mica més de personal. A més, es faran també més sales de tribunals, perquè encara que ara tenim tretze batllies, hi ha ocasions en què es col·lapsen. I estarà bé poder fer les vistes quan al tribunal li convé i no quan hi ha disponibilitat de sala. També és un gran pas perquè serà un edifici de propietat pública i l’Estat estalviarà uns diners importants.
–Està d’acord en què la ciutadania coneix els seus drets?
–Sí, i bona prova n’és el munt de casos que tenim, per tant, crec que els coneixen perfectament. Però sempre és bo divulgar els drets entre la ciutadania, i l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa demana que els diferents Estats divulguin els drets de les persones, sobretot els drets humans. És important que la gent conegui quins són els diferents drets que reconeix el Comitè Europeu, o quina és la seva jurisprudència. També és veritat, però, que de vegades moltes coses de les que es porten al tribunal no caldrien, i d’altres importants potser no es presenten, però, en general, som un país on la seva ciutadania utilitza la justícia.
–Quines iniciatives es fan a Andorra per promoure el coneixement dels drets?
–Doncs un exemple en serien els diversos manuals que des de la Universitat d’Andorra presentem sobre les bases dels diferents àmbits del nostre sistema judicial. L’últim presentat ha estat el manual de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme. A més, des de la Universitat s’està fent molt a favor dels nostres drets, no només en base a la formació sinó també en la publicació de llibres de l’àmbit. Ja comencem a disposar d’un bon recull de volums molt important de la normativa i la jurisprudència andorrana, i això és summament benvingut.
També voldria remarcar que fa uns mesos vam publicar un llibre sobre els vint anys de la Constitució i els vint anys del Tribunal Constitucional i el Tribunal Superior. Aquí es fan coses, i és important perquè la gent conegui els aspectes dels drets del seu país.
–Des que va entrar en vigor la Llei de protecció a la intimitat de les persones, coneguda també com la llei mordassa, alguns ciutadans han posat de manifest que aquesta llei vulnera els drets humans com la llibertat d’expressió. Creu que això realment és així?
–La veritat és que no ho sé perquè aquí no ens han arribat queixes, i a la Batllia no ens ha constat cap cas denunciat sobre aquesta vulneració. I bé, a sobre de la llei, tenim la Constitució i el Conveni Europeu i aquí sí que hi ha una proclamació molt forta de la llibertat d’expressió, així que si hi ha algun conflicte s’hauria de fer i interpretar en base a la norma superior, que serà sempre la que serà quina tendrà prevalença. A més, a Andorra hi ha els mecanismes suficients a efectes de sotmetre aquesta llei a la norma superior, si s’escau.
–Creu que actualment a Andorra hi ha alguna mancança respecte a les lleis i la jurisprudència dels drets humans?
–Ara mateix, crec que no. De totes maneres, jo no sóc gaire favorable a la codificació massiva i a fer moltes lleis si no són realment necessàries, i la veritat és que ara no recordo cap llei que hagi de ser modificada o implantada. Globalment, la situació jurídica actual està bé, i si hi ha algun tipus d’actuació incorrecta, ja existeixen els mecanismes constitucionals i ordinaris.
