Pere Aché és un jove andorrà de 20 anys. Apassionat de la muntanya i la natura, es dedica a l’agricultura i la ramaderia, i és també caçador.
–És un apassionat de la muntanya i la natura, d’on sorgeix tot això?
–La muntanya sempre ha estat el meu pati, el meu terreny de joc. Totes les activitats que he fet des de petit, com caçar, pescar, córrer, anar amb motocicleta o escalar, les he fet a la muntanya. Evidentment, té molt a veure haver nascut Andorra, i viure a Aixirivall, això m’ha fet estar encara més unit amb la natura.
–De fet, es dedica a la pagesia, sobretot al tabac, i al ramat. És també una gran passió?
–Sí! Aquesta em va venir de casa, tots els meus avantpassats ho han fet. De fet, tinc memòria des del meu padrí. Sincerament, sempre m’ha interessat, cada vegada que he desenvolupat tasques al respecte mai m’ha suposat un esforç. A més, estar juntament amb el meu pare sempre m’ha agradat, i aprendre d’una persona que en sap i té molt recorregut com ell.
–Des de fa quan?
–La relació amb la pagesia la tinc des que vaig néixer. Tenim una borda on hi he anat d’ençà que tinc memòria, sigui amb motos o a peu des de casa. Ara bé, donar-hi un cop de mà, ho faig des que tinc 16 anys, principalment per donar menjar als animals o escapçar tabac, entre altres coses.
–Com és el seu dia a dia?
–Em llevo al voltant de les 07.30 hores i vaig directament cap a la borda. Una vegada allà, es neteja tota la cort i el pati per treure el fem, i després posem de menjar als animals. I a la tarda es torna a pujar per fer un repàs i, si cal, tornar a posar de menjar. Tot el relacionat amb el tabac es fa posteriorment, és a dir, primer es va amb el bestiar i més tard es recull o sembra tabac.
–Quin procés ha seguit fins a arribar on està?
–He tingut molta ajuda per part de la família, els pares sempre et guien i t’intenten portar pel millor camí, i jo he tingut aquesta sort de tenir família i amics que m’han donat suport amb tot. També tinc una parella que m’ajuda amb absolutament tot, i estar acompanyat i relacionat de gent bona fa que facis coses positives.
–És també caçador, d’on neix això?
–Del meu pare. Jo no recordo que el meu padrí tingués aquesta afició, però el meu pare sí, des de ben jove, i estar sempre amb ell i tenir una mentalitat semblant ha fet que se m’enganxés molt. Recordo, sent molt petit, anar amb ell a la setmana de l’isard, o a caçar en general. Trobo que la caça és una forma de viure perquè és una necessitat del medi ambient i la natura per continuar endavant.
–Considera que cal més respecte per aquesta afició i professió?
–Personalment no m’ha passat mai res, però sí que veig un cert menyspreu cap al caçador, i trobo que és, més que res, per ignorància. Al final, no s’adonen que si no es fa la caça, totes les espècies de fauna, com el porc senglar, poden fer danys als ramaders llaurant-nos els prats.
–I per la natura, cal més respecte o conscienciació?
–Penso que la gent que va a la muntanya i li agrada la natura sempre ha tingut respecte. Ara bé, hi ha persones que no la respecten perquè potser no han tingut aquesta sort d’estar-hi sempre, podríem dir, o que els ve de nou anar-hi, i no veuen que, per exemple, la burilla que tiren es quedarà allà molts anys. És com una cadena: si una persona fuma una cigarreta i tira la burilla, aquesta, amb el desgel, se’n va fins al riu, i del riu al llac. Una vegada allà se la pot menjar una truita, aquesta es posa malalta i es reprodueix, infectant així les altres i el seu voltant.
