Pepa Plana

La pallassa catalana, la tardor del 2008, quan va estrenar al Comunal Un tramvia anomenat desig amb l’ENA Foto: TONY LARA

PALLASA.

Inventora del traspassat festival de pallasses de la capital, madrina d’An-danda-rà, companya de viatge de l’Escena Nacional (a Un tramvia anomenat desig) i des del gener passat enrolada en aquesta multinacional de l’espectacle que és el Cirque du Soleil. S’hi estarà fins a finals del 2013, com a part del mastodòntic elenc –50 artistes, 500 tècnics– d’Amaluna. Però tenim sort i l’agafem amb el jet lag a les lleganyes, tot just arribada de l’altre costat de l’Atlàntic, en el primer i últim break de la temporada. Així que Pepa Plana (Valls, 1965) és probablement una de les persones més indicades per reflexionar sobre la campanada que el ministre de Turisme, Francesc Camp, va donar la setmana passada: ja saben, aquesta… ¿ocurrència? de contractar el Cirque du Soleil per revifar el turisme d’estiu. Les xifres, segur que les recorden: entre 2,2 i 2,5 milions d’euros per entre 9 i 15 funcions d’un espectacle fet a mida, a l’aire lliure i gratuït per als espectadors dempeus.

–La primera, al gra: ¿ho considera una bona idea?

–De vegades ens deixem enlluernar per les grans marques; sobretot, si són de fora i costen molts diners. Dit això, hi afegiré immediatament que és indiscutible que portaran un espectacle preciós i efectivament enlluernador, perquè Cirque du Soleil garanteix una qualitat excel·lent. Ben embolicat, amb llacet i marca de prestigi.

–El ministre de Turisme ho va dir literalment així: la intenció és «associar Andorra a una marca de prestigi internacional».

–Sí, és clar. I aquesta marca té un preu.

–Entre 2,2 i 2,5 milions d’euros. ¿S’ho val?

–Insisteixo: pagues la marca. Molt a la vora d’Andorra hi ha companyies capaces de crear espectacles d’una altíssima qualitat. A Catalunya i no diguem al sud de França es produeix un circ meravellós. Si haguessin encarregat en una d’aquestes companyies un projecte similar, segur que el pressupost no s’hauria disparat fins als 2,5 milions d’euros.

–¿En qui pensa?

–En Comediants, Artristras, el circ Raluy, el Circ Cric… La llista podria ser llarguíssima.

–El que tenen al cap per a Andorra s’assemblarà a Les chemins invisibles, en cartell al Québec. ¿Què en podem esperar?

–És un espectacle senzill, de carrer, amb un escenari reduït i de petit format. Està clar que no hi haurà el mig centenar d’artistes en pista d’un gran espectacle en vela.

–¿I el contingut?

–Serà espectacular, això sí, perquè el segell ho porta de fàbrica, això. Però no el gran desplegament de llums i de colors que associem al Soleil. L’estructura és mínima i no hi ha per tant grans atraccions, però sí aeris, acròbates, pals xinesos i música en directe. Molt xula, també. Però tot, senzill.

–Els artistes, ¿també?

–Diguem que sí.

–¿Alguna possibilitat d’enrolar artistes locals?

–Ni idea. Segurament sí que agafaran personal local per muntar la infraestructura. I és possible que agafin artistes de Catalunya, Espanya i França per reduir despesa. És lògic.

–¿I que s’hi enroli vostè?

–Això segur que no. Impossible. Jo tinc contracte per l’espectacle Amaluna i fins al desembre del 2013.

–Una hipòtesi: vostè és la Pepa Plana d’abans de l’aventura soleil. Viu a Catalunya i sent que Andorra invertirà 2,5 milions per portar el Cirque. ¿Sorpresa?

–No llançaré pedres contra la meva teulada, però insisteixo que no cal anar tan lluny ni pagar aquestes quantitats per trobar artistes amb propostes estupendes. I insisteixo també que contractant el Cirque du Soleil estàs adquirint marca, prestigi i qualitat. Això és evident.

–Però, ¿funciona, com a ganxo turístic?

–Que atreu un públic massiu és indubtable. Jo ho he viscut: hem girat per Mont-reál, el Québec i Toronto: fèiem deu funcions setmanals, doble des de dijous fins al diumenge. Omplíem cada nit una vela per a 2.300 espectadors. Amb entrades cares. Molt cares. I en portem més de 270 funcions. Tots sabem que a Barcelona passa el mateix. Esteu comprant una marca d’èxit…

–…¿però?

–Res, que fa una mica de ràbia que altres coses que estan passant aquí mateix i dintre del món del circ no tinguin ni el mateix ressò ni les mateixes oportunitats.

–En resum: ¿ens hem begut l’enteniment?

–Una mica, sí. Però són uns experts a vendre el seu producte. I el seu producte és boníssim.

–Confessi: abans d’enrolar-s’hi, ¿havia anat mai a veure el Cirque du Soleil?

–Si t’agrada el circ, t’interessa tot, com l’aficionat a l’art que va a una exposició d’un pintor desconegut i també la de la gran patum que no et pots perdre. Amb el circ, igual. Jo havia vist Alegria i Varekai.

–Precindint una altra vegada del seu vincle laboral amb el Cirque… Com a turista: ¿pujaria a Andorra a veure’ls actuar? ¿Hauria funcionat, amb vostè, com a reclam turístic?

–Potser hauria esperat que actuessin a Barcelona.

–Però és que és un espectacle únic, exclusiu. No el faran a Barcelona.

–Aleshores, i tenint en compte que hi tinc vincles especials, amb Andorra, que seria de franc i que aprofitaria per fer altres coses, sí que vindria. Però si fessin el mateix a Montpeller, probablement ja no.

–Per curiositat: el seu paper a Amaluna, ¿s’assembla al que li podem conèixer per Giulietta i L’atzar?

–La pallassa és la meva. Així que parla en català. I mira, va costar, però he aconseguit que a la porta d’entrada de la vela m’hi pengin una senyera.

–Si la sent Mas, la fitxa. ¿Alguna possibilitat que Amaluna vingui a Europa?

–Els espectacles venen a Europa després de sis anys rodant per Amèrica del Nord i Àsia. Facin comptes. El que és segur és que jo ja no hi seré.

Per a més informació consulti l’edició en paper.