- Sansa, vestit de paisà, divendres a la plaça Coprínceps d’Escaldes Foto: TONY LARA
–¿Què li diu, el nom de Filípides?
–El soldat que va anunciar als atenencs la victòria grega a Marató, després de recórrer els 42 quilòmetres que el separaven del camp de batalla.
–¿Val la pena, córrer tant per acabar morint d’un síncope?
–És clar, que no. Però la gesta és digna d’elogi. Admirable.
–¿De què fuig, un paio que corre 42.195 metres sense parar?
–De l’avorriment. A Nova York temia trobar-me avingudes interminables, que deprimeixen només de veure-les. Però corre tanta gent, està tot tan ple, que treus forces de no saps on per seguir el ritme.
–Dades antropomètriques: alçada i pes, sisplau.
–Faig 1,81 metres i peso 62 quilos. Normalment, és clar. Per preparar la marató vaig baixar fins al 59. Espero recuperar una mica de pes amb els panellets que m’han guardat.
–¿Sec com un ascle? ¿Prim com un fideu?
–Millor prim com un fil de pescar. Però, ¡ep! Si em comparo amb els keniates, encara em sobraria algun quilet.
–Les 2 hores, 3 minuts i 59 segons de Gebrselassie, ¿estratosfèrics?
–Paraules majors. Si a un atleta kenià o etíop, amb la seva morfologia idònia per a les carreres de fons, li inculques una rutina d’entrenament adequada, tens una màquina imbatible. Com Gebrselassie.
–¿Quants dies necessita un maratonià per tornar a ser persona després d’una carrera?
–Vaig tornar el mateix diumenge. L’endemà vaig dormir tot el dia. I els quatre següents, descans absolut. No vaig sortir a córrer fins al cinquè. Deu minutets, i cap a casa.
–¿S’ha sentit mai com Dustin Hoffmann a Marathon Man?
–M’he identificat més amb el Michael Douglas de Running. I he de dir que també em vaig cruspir l’última de Murakami.
–Doncs m’ho ha posat ben fàcil: ¿de què parla, Pep Sansa, quan parla de córrer?
–D’un sentiment, d’una manera d’entendre la vida. Quan corres t’oblides de tot. Et sents lliure, lleuger. El sol fet de complir les fites que t’has posat a l’entrenament és una recompensa enorme.
–¿Un consell per als qui segueixin les seves passes a Nova York?
–Que es posin el nom a la part del davant de la samarreta. Així, els espectadors el veuen i t’animen tot el recorregut. Impressionant. Quan em veien, no deixaven de cridar: «Run, Joseph, run!»
–¡¿Joseph?!
–Bé, sí, és que em vaig americanitzar el nom, perquè els fos més fàcil de pronunciar. I va funcionar. Mai no m’havien animat tant. Els nord-americans tenen les seves coses, però amb la marató i els maratonians, s’hi aboquen.
–Els d’immigració, ¿també?
–També: quan dius que hi vas a córrer la marató, se’ls canvia la cara i tot són bones maneres.
–Per acabar: ¿en quant corre els 100 metres llisos?
–En 13 segons. Els 200, en 26, i els 40,0 en 52. Més regularitat, impossible. Però no em demanin d’anar més ràpid.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
