Parla sabent el terreny que trepitja. Passional i proper. Homònim d’un mític ex-jugador del Barça de la dècada dels 30 i 40 «tot i que no m’unia cap parentiu». Empresari polifuncional, hosteler i president del VPC de rugbi, Pep Escolà destil·la una energia senzillament envejable. Va unir-se professionalment al xef Christian Zanchetta, d’alt prestigi internacional, formant un binomi perfecte.
–Treballa unes 12 hores diàries. Això és saber aprofitar el temps.
–M’aixeco a les 6 del matí i sobre les 7 ja acostumo a estar a l’obrador fins les 19 hores. Durant el dia surto, vaig a visitar a clients, tinc catering o repartiments i, de tant en tant, tenim algun dia festiu. He arribat a estar 13 anys sense fer vacances, però l’any passat vaig poder fer una setmana i, si puc, aquest agost m’agradaria agafar 15 dies. No estic cansat, m’encanta la meva feina i tot l’esforç val la pena.
–Amor i agraïment eterns a Andorra tot i no haver nascut al país.
–No tinc aspiracions d’arribar a ser algú conegut o famós. Vaig néixer a Lleida fa 52 anys, vaig estudiar al col·legi de capellans i vaig haver d’espavilar-me des de ben petit per la pèrdua dels meus pares. Casualment, vaig venir a Andorra a visitar uns familiars i d’això ja fa més 30 anys. Em considero total i absolutament andorrà, sóc nacionalista andorrà i ho donaria tot pel meu país. La meva dona la vaig conèixer aquí, la meva filla va néixer aquí i aquesta és la meva terra. He trobat a Andorra el que potser no m’hagués donat mai el meu país de naixement. Les facilitats, ajudes, garanties i tot el que tinc i he tingut aquí, segurament, no ho tindria en un altre lloc.
–Com va arribar el poder ser empresari? Amb el context actual no deu ser fàcil.
–Vaig muntar la meva pròpia empresa amb altres socis i diferents col·laboradors perquè volíem emprendre un negoci a Andorra, fer quelcom de profit. La meva ambició no és guanyar molts diners, no és un aspecte que em torni boig, les meves prioritats són unes altres, tenir personalitat i ideals propis. A nosaltres ningú ens ha regalat res i sabem que ara funcionem, però potser d’aquí dos anys ja no. La societat la formem 10 socis, 3 d’ells som majoritaris i, a més, sóc el gerent. Subcontractem altres empreses que es dediquen a altres tasques i depenent de la temporada, ens movem en una forquilla d’entre 20 i 30 treballadors assalariats.
–Cal conscienciar la gent del malbaratament alimentari?
–És un problema de gestió. Nosaltres ens dediquem al menjar tradicional i no acostumem a tenir molts aliments sobrants. Per sort, la merma és mínima. Hi ha establiments que, pel motiu que sigui, se li fa malbé el menjar: perquè no hi ha prou control, perquè no has calculat bé la previsió o perquè un dia concret ha fet mal temps i no has cobert els àpats que tenies previstos. Avui dia amb els mitjans que hi ha de conservació, d’envasat al buit i de diferents pràctiques i, sobretot, amb la maquinària que tenim, si es vol, pràcticament no has de llençar res i pots aprofitar-ho tot. En aquest sentit s’han fet les edicions de l’Aprofitanyam. una reflexió, una activitat solidària sobre aquest malbaratament alimentari. Aquí te n’adones de la quantitat de menjar que es desaprofita.
–S’està llençant massa menjar per culpa de la normativa?
–S’està anant massa lluny. Ara ens estem adonant de les errades comeses per voler ser massa previsors. El iogurt és un cas molt clar. Per normativa no pots passar més d’uns dies exactes que són els que marquen la caducitat i s’acostuma a rebutjar el producte quan és evident que, amb un manteniment correcte, el iogurt és comestible 15-20 dies després de la seva caducitat. Per exemple, si et sobra un, pots fer una tarta de iogurt i li dones una altra vida. El mateix cas és el del pollastre i la conversió en farcit de canelons o en croquetes.
–La gent ha de prendre consciència i comprar allò que realment necessita.
–En el moment de fer la compra, sempre aconsello ser molt selectiu i fer la compra cada un o dos dies. D’aquesta forma, segur que es malbarataria molt poc i, un cop la idea s’ha interioritzat, intentar no comprar per comprar. Per exemple, si a casa viuen dos persones, no es pot comprar un pernil sencer. No té sentit i o l’acabes llençant o has de menjar cada dia el mateix. Hi ha massa malbaratament perquè la gent, desgraciadament, compra per comprar o per pura inducció a adquirir productes per si els necessita. És un mal endèmic de la societat.
–S'ha vist en la situació d'haver d'ajudar donant menjar?
–Pura necessitat. Gent particular que passa gana, famílies que no arriben a final de mes i, fins i tot, un ex-treballador nostre, al que li havia quedat una pensió molt petita, el vam poder ajudar en aquest sentit. Som una empresa petita i honesta però, mentre que estigui jo al capdavant, tindrem sempre aquest apartat social. El que pugui ha d’ajudar als altres.
–Què en pensa de l'afer BPA? L'afecta?
–Treballo amb BPA i tinc comptes amb ells. No he hagut d’anar a Govern a demanar una línia de crèdit per desbloquejar pagaments de nòmines. Sempre s’han portat molt bé amb nosaltres i, per exemple, la hipoteca de l’establiment la tenim amb BPA. Ens hem portat molt bé amb ells, crec que no els hi hem donat l’esquena però per circumstàncies i per l’afer no podem treballar més amb ells, perquè et limita molt. No es bo pel país ni per nosaltres tot el que està passant. Crec que el 98% de la gent de l’entitat no té cap culpa i ho estan pagant. S’hauria d’agafar ja als culpables i que ho paguin car. En tots els col·lectius hi ha d’haver algú que dona la nota, és evident. És molt fàcil atacar als petits, no som poderosos i segur que el que ha passat amb BPA està passant a altres països i altres entitats i no els hi fan ni pessigolles. Confio en els polítics però, no sé per quin motiu s’ha anat a per Andorra.
–Els impostos són necessaris en un país de serveis.
–A ningú li agrada parlar de tributs, però, tot i que no domino el tema, no sé com ens afectarà als empresaris la implantació de l’agència tributària comunal. S’ha de fer molt bé, saber com es pagaran i com te’ls ficaran. El problema que hem tingut és que a la hosteleria ens han posat molts impostos de cop, fins i tot, crec, que més que a altres sectors. A banda dels directes i els indirectes, són tots els autocontrols alimentaris o els riscos laborals. A més, amb una manca d’obra qualificada, reduint els marges el màxim possible, no podem encarir preus… ens ha caigut per totes bandes. D’acord que hi ha d’haver impostos, però vull que tinguin un servei. No s’ha de córrer tant amb aquest tema perquè ens podem fer mal.
–A banda del seu perfil empresarial, el càrrec al VPC de rugbi l'ha generat maldecaps…
–Un cop vaig assolir la presidència del VPC vaig demanar reciprocitat en el compromís. A un jugador de rugbi li demano que jugui, no que sigui dirigent. Vull que defensi la samarreta i un club ha de ser un col·lectiu. M’he trobat a gent que no ha donat la cara i no m’agrada perquè jo la dono. El que no pot ser és que hi hagi gent que encomani un esperit inconformista a la resta de l’equip. El rugbi és una devoció, no és una obligació. Ho vaig passar malament, però vaig rebre molt suport i vaig decidir esgotar el mandat.
