Pau Chica és un historiador nascut a la Seu d’Urgell fa 30 anys. També s’ha dedicat al món de l’escriptura, on plasma els seus estudis i coneixements sobre història, i ha escrit el llibre ‘Andorra i la Guerra Civil espanyola’.
–Com va decidir escriure el llibre sobre la guerra civil espanyola a Andorra?
–Va ser un encàrrec de l’espai sociocultural Cal Pal i, especialment, del senyor Carles Ensenyat, actual síndic general, amb la intenció i la idea de fer una exposició sobre refugiats de la guerra civil espanyola i la segona guerra mundial. A l’hora d’idear aquesta exposició, s’en va adonar compte que potser faltava un discurs històric potent que no s’havia treballat tant fins al moment. I és aquí on se m’ofereix, a través del Jordi Guillamet, director d’Estudis Andorrans, la possibilitat de fer aquest llibre sobre Andorra a la guerra civil espanyola. Bàsicament perquè sempre, en les meves investigacions, abans de treballar a Andorra, ja m’havia centrat en el segle XX a l’Alt Urgell i Andorra i en aquest període de la guerra civil. I, per això, se’m proposa l’encàrrec.
–Com és l’exposició?
–Es va inaugurar al mes de març i estarà oberta fins el mateix mes del 2024. Està comissariada per Xavier Llovera i tracta de com era aquella Andorra l’any 1936 fins el 1945 i quin va ser el paper dels andorrans entorn els refugiats, quin país es van trobar, com va actuar el Consell General tant en la guerra civil, que és l’objecte del llibre, com en la segona guerra mundial.
–Quin rol va tenir Andorra en la guerra civil espanyola?
– El rol principal, potser, ve marcat per la seva situació geogràfica, en ser un país que està en mig del Pirineu, entre França i una Espanya en guerra. Aleshores, Andorra es converteix en un país de pas importantíssim, però a més, de 17.000 refugiats en només tres anys. I això és una bestiesa, perquè estem parlant d’un país que, l’any 1936, tenia poc més de 4.000 habitants. El rol principal podria ser aquesta política de portes obertes que duu a terme a Andorra durant aquests anys de guerra civil. Evidentment, hi ha més conseqüències, des de com l’empresa FASA intenta incidir en el conflicte espanyol, com el Consell General ha de fer equilibris amb els milicians o amb el franquisme per aconseguir els queviures per garantir l’alimentació de la gent i com també és la relació amb els milicians de la Seu d’Urgell al principi de la guerra.
– Quina perspectiva té de com Andorra va poder mantenir la seva neutralitat i sobirania durant el conflicte?
–Crec que el perill arriba després, just a la postguerra. És aquí quan crec que el síndic general, Francesc Cairat, ha de fer mans i mànigues i molts malabars per portar-se bé amb tots els coprínceps i, especialment també, amb un nou govern franquista que intenta incidir constantment en la política andorrana, inclús és en aquest moment quan pot arribar a perillar la sobirania d’Andorra o, almenys, el coprincipat tal com l’entenem. A partir del 1939, és va començar a arravatar el poder polític al copríncep episcopal i aconseguir el poder per part del govern espanyol. És una visió que, legalment i jurídicament, no podia tenir el franquisme. Per tant, en aquest context, el síndic Cairat ha de fer molts esforços, i més encara en qüestions com la dels refugiats republicans que es queden a viure al país i que el franquisme no els vol a Andorra. I, malgrat tot, el síndic Cairat, el govern d’Andorra, el Consell General i la població andorrana fan mans i mànigues per garantir que aquests refugiats es puguin quedar al país sense problemes.
–La ciutadania andorrana es posicionava més per la causa republicana?
–No m’agrada parlar de posicionaments. La gran majoria de la població es manté neutral. El sentiment més comú és el de tristesa envers una guerra a un país veí amb molts lligams. Crec que la neutralitat va ser l’opció més real per a la població andorrana.
