PER ALBERT CANES
Al seus sis anys, Patrícia Vicente s’iniciava en el bàsquet. Fa tres, en el 3×3 i fa unes setmanes, la federació internacional de bàsquet (FIBA) va atorgar-li el premi com a millor jugadora del món d’aquesta disciplina. Un orgull i sorpresa que ella mateixa accepta i creu que és el reconeixement a la feina realitzada des de la Federació Andorrana de Bàsquet (FAB) en el 3×3, amb qui vol compartir el premi. Quan no és amb la selecció andorrana, juga amb l’AE Sedis de La Seu d’Urgell, de Primera Catalana en 5×5.
–L’esportista neix o es fa?
–Jo crec que neix, però sense treballar, sense il·lusió i sense ganes en un futur no es podria fer un bon esportista. Penso que és bàsic néixer amb característiques d’esportista.
–Qui és el seu ídol d’infantesa?
–Amaya Valdemoro. El bàsquet és l’esport que jugo i sempre m’ha agradat i ella és una referència.
–I la seva referència en l’actualitat?
–Ara mateix no en tinc cap.
–Què el motiva a aixecar-se cada dia del llit?
–Tinc una feina que m’agrada molt, una família, que és una il·lusió, els amics i sobretot el bàsquet i l’esport.
–Té confiança en el futur?
–Sí, sempre en tinc. Si no, mai arribarien les coses.
–Es dedica plenament a l’esport o té altres feines?
–Tinc una feina de comptable en una empresa que es diu Genco, d’aquí Andorra, i després el bàsquet és la meva afició.
–A part de dedicar-se al bàsquet, té alguna afició? Quina?
–Els escacs. Quan era petita tenia força bon rendiment, vaig guanyar el campionat d’Espanya i m’agradava molt, però vaig haver de triar entre això i bàsquet i vaig veure que en escacs no podia tirar més i vaig decantar-me pel bàsquet.
–Un petit plaer diari?
–No en tinc cap. Jo vaig segons la marxa perquè si m’organitzo em surt tot al revés. Tinc la feina, que això és el que m’ocupa més temps durant el dia, una gosseta que m’agrada passejar i els entrenaments, però ja està.
–Que el pot treure de polleguera en una competició?
–Els àrbitres, segons què xiulen i de quina manera, i sobretot la manera de com es fan les faltes. Hi algunes que són, no per fer-te mal, però punyeteres. Aquestes sí que em treuen bastant de la meva òrbita.
–Tres valors fonamentals que li demanaria a un jugador de bàsquet?
–Il·lusió, treball i la companyonia, que crec que és molt important.
–Creu que a Andorra la feina dels esportistes té prou reconeixement?
–Alguns esportistes sí i altres no. No sé el motiu, però jo que sóc al bàsquet femení crec que no està prou reconegut. Ni el femení ni el masculí, a part de l’ACB.
–Quines mesures polítiques creu que l’ajudarien en la seva activitat?
–Avui en dia, i parlant del que em pertoca, que és el bàsquet i el 3×3, suposo que a la FAB, que és petita, és necessari una bona ajuda econòmica perquè quatre nois i quatre noies puguem afrontar en bones condicions durant quinze dies un Mundial, les Olimpiades a Tòquio del 2020,… Suposo que necessiten ajuda econòmicament. Com a jugador, dels polítics no necessito res perquè les meves ganes, la meva il·lusió i entrenar és el que em cal.
–Quin consell donaria a un jove esportista?
–El de sempre, que tingui ganes i il·lusió per fer aquell esport, sobretot un en el qual hi cregui i no el que la mare o el pare li ha inculcat. Que sigui feliç i que amb treball, ganes, confiança i humilitat, que és molt important, arribarà lluny o simplement podrà disputar l’esport, com porto jo fent durant 20 anys.
