- Foto:
Publica ‘La cocina de Chez Jacques’. Hi evoca la trajectòria del desaparegut xef, així com la seva carrera com a paracaigudista colonial.
-¡Paracaigudista! Mai no ho hauria dit.
–Es va allistar el 1947, i es va rennganxar fins a mitjans anys 60, quan s’instal·la a Andorra. Va arribar a sotsficial del 6è batalló de paracaigudistes colonials.
–¿En repassem el full de serveis?
–Va servir a Indoxina…
–…Perdoni: ¿Dien Bien Phu?
–Sí. Amb la rendició, el maig del 1954, va caure presoner del Vietminh. Es va passar quatre mesos al camp. En va sortir amb 35 quilos. Però va tenir sort: dels 12.000 presoners, només 3.300 van tornar a casa.
–¿Altres campanyes?
–La crisi de Suez, quan tropes anglofranceses –inclòs el meu pare– van ocupar la zona del canal, que Nasser acabava de nacionalitzar. I Algèria…
–¿Mala consciència?
–No. Però era conscient que allò havia sigut molt diferent que Indoxina. Li costava de parlar-ne. Recordo quan em va explicar com havia matat el primer home en combat. I costa de pair.
–¿Quants en va matar?
–Mai no li ho vaig demanar. Era una cosa entre ell i Déu, i Déu no ens jutjarà només per això.
–Deixa l’exèrcit i s’instal·la a Andorra. Obre el Rally i després Chez Jacques. ¿Quin era el plat preferit del seu pare?
–Els ulls de conill.
–¡¿Ulls de conill?!
–Al forn. Boníssims. I les carcasses rostides, els ronyonets… ¡I les mongetes!
–¿I quin plat el defineix com a cuiner?
–Els nems, que és pel que va ser més conegut.
–Perdonarà la ignorància: ¿qué són, els nems?
–Una mena de rotllets amb farcit de carn, cranc, fideus de soja, ceba, xampinyons negres i pastanaga. L’havia après al Vietnam, i a l’època, la cuina asiàtica era quasi marciana: a Espanya i per descomptat a Andorra.
–¿Altres clàssics de Chez Jacques?
–El cap de vedella amb salsa ravigote tenia molta sortida. I la xucrut. ¡I les llenties!
–Per acompanyar, ¿vi francès, o espanyol?
–¡Francès! No fem broma, amb això. Li agradaven els vins joves, lleugers, amb poca gradació. Gouleyantes, que te’n poguessis beure una ampolla… i que l’endemà no et fessin mal.
–No veig peix enlloc.
–Tret de la brandada de bacallà i les gambes, res de peix. ¡Era de París! Qui en tenia mà era la mare. I de fet, qui tenia un talent innat per a la cuina… ¡era ella!
–A casa, ¿qui cuinava?
–Ella: ¡quins estofats! ¡Quines truites! ¡Quin pollastre a l’ajillo!
–Per acabar: ¿ens confessa una de les «delícies privades» que promet el subtítol?
–El camembert en chemise, per exemple. Ho cuinava per a la família i per a clients molt, molt especials.
Per a més informació consulti l’edició en paper.