Amb 28 anys, és xofera d’autobús a la companyia Andbus des del 2019 i abans ho havia estat a Viatges Espanya. Amb 22 es va treure el carnet de conduir d’autobús. Com que és mare, cobreix prioritàriament les línies comunals de Canillo i Andorra la Vella, tot i que també fa les rutes de Barcelona a l’hivern.
–Per què va decidir que volia ser xofera?
–El meu pare era xofer professional i conduïa un tràiler. Des de ben petita he estat enmig dels camions i sempre m’ho he passat molt bé. Com que no vaig acabar la carrera, em vaig treure el carnet per tenir una altra sortida laboral. I, efectivament, treballava de secretària en un despatx, em vaig quedar sense feina i vaig enviar un currículum. Avui en dia, no canviaria pas de professió.
–Què s’estima més, conduir o el contacte amb la gent?
–M’agrada el contacte amb la gent. Se n’aprèn molt, perquè coneixes gent diferent i, al mateix temps, m’encanta conduir; dos en un.
–No es fa pesat haver de fer cada dia la mateixa ruta?
–En el meu cas, no, perquè cada dia és diferent, ja que no sempre puja la mateixa gent, i si és la mateixa et diuen una cosa o passa alguna cosa diferent.
–Manté una relació propera amb la gent que puja habitualment al bus?
–Sí, m’agrada molt parlar-hi i em porto molt bé amb tothom. Fins i tot em van regalar coses quan estava embarassada i em porten l’esmorzar a l’autobús.
–Així, els passatgers es porten bé?
–És una mica mirall, cadascú rep allò que dona. Si ets un xofer agradable, la gent serà més o menys agradable. Hi ha de tot, però per norma general la gent és agradable.
–Ha tingut alguna experiència negativa?
–Em van tirar caramels al cap. Eren uns senyors grans que no estaven massa d’acord amb el fet que una dona conduís un autobús. A més, donaven cops contra les parets del bus. Quan em van tirar els caramels, vaig arribar a l’empresa i els hi vaig dir que o els feien baixar ells o trucava a la policia.
–Va passar por?
–No, por no, perquè eren grans i tampoc tenien molta força, però ha estat una falta de respecte. Hi havia dies que no els volia agafar, perquè pujaven fins a tres o quatre vegades.
–Ha patit més problemes per ser dona?
–Uns quants. Aquest va ser el més greu i després els típics comentaris «és una nena», «és una dona» o em van confondre amb la guia.
–Com ho viu?
–M’ho prenc bé, perquè la gent ha de canviar la mentalitat. No em coneixen, així que no és personal. La gran majoria ho accepta, i fins i tot alguns ho aplaudeixen. I els companys sempre m’han respectat.
–Encara hi ha gent que creu que hi ha oficis per a homes i d’altres per a dones?
–Sí, però anem evolucionant i anem pel bon camí. A poc a poc ho aconseguirem.
