- Teisseire i el seu fotògraf, Etienne Follet, amb el xec del Pirene Foto: TONY LARA
PERIODISTA. Pirineista. S’ha endut la 17a edició del Pirene de premsa escrita per “À l’assaut de l’Aneto”. ja saben el pic més alt del Pirineu: 3.404 metres.
–Així que l’Aneto...
–Sí. ¿I vols una notícia, encara que tingui poc a veure amb l’Aneto?
–I tant. Endavant.
–A la primavera es deixaran anar una quarantena d’exemplars de cabra salvatge o pirinenca…
–¡La cabra montés de Rodríguez de la Fuente! ¿On, on?
–Entre Cauterets i Uson, a l’Arieja. Aquí al costat. És qüestió de temps que acabin fent turisme per Andorra.
–Els caçadors estaran contents.
–Ep, que és una espècie protegida.
–Ahhh. Però, ¿que no quedaven cabres pirinenques, al Pirineu?
–L’últim exemplar va morir el 6 de gener del 2000 a Ordesa. Era un dia de tempesta i li va caure un arbre a sobre.
–Quina mala sort. Però tornem a l’Aneto. ¿Qui va ser el primer a posar-hi els grampons?
–Un militar rus, Platon de Tchihatcheff, i un botànic normand, Albert de Franqueville: el 20 de juliol de 1842. També van ser els primers a superar el tram final, el cèlebre Pont de Mahoma…
–¡¿De Mahoma?! ¡¿A l’Aneto?!
–Diu l’Islam que l’entrada del paradís és tan estret com la fulla d’una simitarra. Només els justos i els purs hi podran passar. Allò és tan, tan estret, que li van posar aquest nom.
–¿La seva primera vegada a l’Aneto?
–Així és. Eren les 8.15 del matí del 24 de juny. Vam ser els primers del dia.
–¿I què hi ha, allà dalt?
–Una vista excepcional: des de Tolosa fins a l’Arieja, Andorra, el Canigó…
–¿El mar?
–El Mediterrani, sí; l’Atlàntic, no. Però millor hi puges un dia i ho veus.
–¿Què té d’especial?
–Que és el pic més alt del Pirineu: 3.404 metres. Fora d’això, res, més.
–¿I el més difícil?
–No. El més complicat que he pujat és el pic de Midi d’Ossau, al Bearn, que fa gairebé 2.900 metres i que té una retirada al Pedraforca
–¿Per què fa cims? ¿Perquè hi són, com Mallory?
–Pels amics que ja no hi són. L’alpinista que ens acompanyava, Louis Audoubert, ha vist morir una quarantena de companys d’expedició. És per tots ells, que fem cims. I l’Aneto, a més, té una petita i divertida història.
–Conti, conti.
–Resulta que fins a principis de segle XX va ser un pic eminentment francès; després, català; tant, que durant molts anys l’Aneto passava per ser un pic català… ¡quan és a l’Aragó!
–Per acabar: els Pirineus, germans petits dels Alps. ¿Prejudici o realitat?
–Conec poc els Alps i he passat la infància entre la Bigorre, l’Arieja i la Cerdanya. Aixi que no sóc objectiu. Però els Pirineus estan menys massificats, hi ha encara valls quasi secretes, que han conservat l’autenticitat. No és el cas dels Alps, em temo.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
