Arribada del darrere de les bambolines del Teatre Gaudí de Barcelona, demà, a les 21.30 hores, s’estrena al Teatre Comunal d’Andorra la Vella La Pista, una peça dirigida per David Maqueda i fornida de tocs andorrans: Oriol Guillem, juntament amb Boris Cartes i Núria M. Montes formen part de l’elenc. Originaris del país, tots tres estudien a l’Institut del Teatre de Barcelona on Guillem va accedir després de llicenciar-se en Comunicació Audiovisual. Aficionat per l’atletisme, l’actor –aficionat al cant– va viure a Roma i a Brighton.
–Després d’un mes al Gaudí, ‘La Pista’ arriba a Andorra. Què suposa ‘importar’ l’obra allà d’on procedeix?
–Suposa donar a conèixer una història que per a nosaltres té molt valor i molta estima. Es tracta d’un projecte que venia gestant-se des de feia molts mesos i per fi van poder estrenar-lo a Barcelona. Ara, poder-ho ensenyar a més llocs implica poder mostrar la feina que hem fet, el valor del treball i el valor com a companyia que som amb els Menú Teatral. A part, és un públic més pròxim, més familiar, i això sempre fa més il·lusió, sempre incentiva i fa que es pugui generar més empatia entre espectadors i intèrprets.
–Per què el lector hauria d’anar a veure ‘La Pista’?
–Perquè ‘La Pista’ no és res més que una història d’abans que reflexa un ara. Una història de personatges, una història coral, on les relacions humanes són l’important, on cadascú podrà veure una petita part de sí mateix en algú de nosaltres. Veurà una història de lluita i sofriment, però també de superació, de canvi, on no importa la individualitat sinó la força de tota una comunitat.
–Ha actuat juntament amb dos companys també d’Andorra. Com ha estat l’experiència?
–En poques paraules, genial. És curiós perquè si ve amb la Núria Martínez havia coincidit al llarg dels estudis d’interpretació, amb en Boris Cartes no havíem treballat mai junts i l’experiència ha sigut molt bona. He de dir que amb tota la companyia sempre hi ha hagut molta transparència, confiança i harmonia i això és el millor ambient de treball que es pugui tenir. Em passat moltes hores junts però anàvem tots a una i això és sempre d’agrair.
–Té algun altre projecte en mans?
–En breus presentem el taller final de l’últim any a l’institut del teatre de Barcelona, i de moment està resultant ser un projecte d’allò més interessant. A banda d’això, a l’Abril presentem amb el grup vocal Deudeveu el darrer treball discogràfic, “Nàufrags” al Teatre Nacional de Catalunya i tinc pendent un projecte de micro teatre que esperem ens aprovin en breus.
–Quina és la seva meta?
–Seguir fent projectes on pugui anar aprenent com he pogut fer fins ara. Per mi no hi ha només una meta, n’hi ha tantes com oportunitats poden sorgir. Cada projecte, cada oportunitat té una meta i no és tant arribar fins al final sinó saber-ne treure el màxim profit durant tot el procés.
–L’actor neix o es fa?
–Curiosa pregunta que respondré en base a la meva experiència. En el meu cas, l’actor s’està fent i serà així fins a la fi dels dies. Jo no havia fet mai res d’interpretació fins farà una quatre anys ara ja. Vivia en la completa ignorància interpretativament parlant. I de l curiositat, les ganes, les inquietuds, l’entrega, la intuïció, l’entorn… n’ha anat sorgint l’actor. No et sabria dir si era una mena de motor que s’ha posat en marxa ara però que sempre havia estat dins a l’espera de ser cridat o, simplement, a sorgit de la nada però com si sempre hi hagués estat.
–Quin referent artístic té?
–En l’àmbit de la interpretació hi ha moltes disciplines i jo sóc d’aquests que m’agrada tocar una mica de tot. És a dir, cantar, ballar, interpretar i, en definitiva, gaudir fent això. En aquest sentit, referents artístics per mi són aquelles companyies interdisciplinals on l’art es posa al servei de l’actor i viceversa. Així doncs, per mi un referent artístic serien companyies com NeedCompany, DV8, PeepingTom Company…
–Què el motiva a aixecar-se del llit?
–No saber el que passarà. Aquella pàgina en blanc que es va omplint a mesura que passen les hores i que mai saps quina direcció acabarà agafant. Un s’ha de deixar sorprendre constantment.
–Compagina el teatre amb alguna afició?
–Bàsicament cantar i ballar. Són aficions que s’han convertit en part d’una rutina però que, alhora, em fan sortir d’aquesta mateixa rutina.
–Algun company al que admiri?
–Admiro molt la gent que fa el que realment els hi agrada i ho gaudeixen com nens. En aquest cas, admiro molt a l’actriu (que també ha sigut mestra meva) Clara Segura o a l’actor Pablo Derqui.
–Quin consell donaria a un jove actor?
–Que no hi ha un únic camí ni una única meta, que la clau és anar descobrint constantment els camins sent un mateix però sobretot, sabent que n’hi ha altres al seu costat que van amb ell. Per tant, el consell seria: deixa’t sorprendre. Sempre.
