«L’últim espòiler» obre avui les seves portes a Oriol Guillem, actor andorrà que ha trobat el seu nínxol en el món teatral. Aquest passat dijous va estrenar l’obra Andorra al Teatre Nacional de Catalunya, una adaptació del text escrit per Max Frisch al 1961 i en la qual es posen en valor els prejudicis que, malauradament, encara arrosseguem com a societat avui en dia.
–De quina manera arriba el teatre a la seva vida?
–A través de la impulsivitat [riu]. I sobretot de la sorpresa, perquè jo estava vivint al Regne Unit i una amiga em va inscriure sense previ avís a l’Institut del Teatre. Sí que és cert que sempre hi havia hagut alguna cosa que em cridava l’atenció d’aquest món, però al final va ser més una qüestió d’impuls. Tot va acabar quadrant i vaig acabar entrant a l’Institut, i aquesta va ser la meva primera incursió en el teatre. Abans d’això no havia tingut cap mena d’experiència com a actor, sempre havia estat més darrere de les càmeres. Vaig passar de ser espectador a ser espectacle. El salt als escenaris es va donar amb el grup vocal DeuDeVeu, amb l’espectacle Dècades, que va ser el meu primer contacte i, a sobre, cantant! No tenia gairebé gens de formació vocal, però des de petit havia cantat amb els Petits Cantors d’Andorra i tenia l’oïda entrenada [riu].
–També ha exercit d’actor en diverses sèries de televisió, musicals, etc.
–Amb el pas del temps he tingut l’oportunitat de formar part de diverses produccions de caires molt diferents. La televisió utilitza uns codis molt diferents que els del món del teatre i la forma de treballar no té res a veure. Tot i així, és molt interessant veure com cadascun d’aquests gèneres tenen les seves particularitats i l’important és com t’adaptes com a actor a qualsevol entorn. La saviesa és tenir molt clar el context en què estàs, com et pots adaptar i quines eines pots fer servir. Per a mi, el teatre és molt més bonic perquè és la llavor i té un caire molt més artesà, més detallat… El viatge és molt més continu, un tobogan en el qual pots anar fent el recorregut al llarg de l’obra.
–Com veu la posició del teatre envers altres arts?
–Per desgràcia, el teatre ha anat una mica en declivi. A diferència d’altres arts que han trobat mecanismes per evolucionar, crec que la màgia del teatre és ancestral i recau en el fet que és una experiència en primera persona i en directe. Darrerament, costa molt més atreure a la gent als teatres i no m’explico per què. No sé si és una qüestió social, cultural o inclús econòmica, però veig que cada cop hi ha més distància i es queda més aïllat, com si fos un art elitista. S’està posicionant cada cop més a un lloc minoritari i la nostra missió com a intèrprets és continuar fent que el teatre sigui una eina transformadora.
–Costa mantenir la il·lusió en una indústria certament inestable?
–Jo soc un romàntic i continuo pensant que el teatre té més a veure amb allò artesà que no pas industrial, però és cert que no deixa de ser un negoci i entendre això com a actor t’ajuda a no prendre’t les coses d’una manera tan personal. El món de les arts és saber viure d’una manera molt determinada i no tan estàndard. Com tot a la vida, passem per moltes etapes i hi ha vegades que tens més il·lusió i d’altres que menys, tot i que penso que, d’alguna manera, aquesta sempre hi és. Quan fas allò que t’agrada i saps que estàs al lloc on has d’estar, és important saber mantenir la il·lusió. S’ha de saber confiar en un mateix, és una fe molt cega que hem de tenir molt present.
–Actualment el podem veure en cartell amb l’obra ‘Andorra’.
–Tot i que es va escriure el 1961, sorprèn que és una obra molt actual i que continua tenint molta vigència. Crec que és un projecte que pot arribar a tenir molta repercussió al país, ja que, encara que l’Andorra de la qual es parla no és la que tots coneixem avui en dia, té molts ecos que faran que el públic vegi un reflex de la societat andorrana o de molts altres països. L’interessant de tot el projecte és veure l’evolució d’aquesta idea que va tenir l’Ester Nadal fa molts anys i com una persona andorrana hagi portat a terme una obra tan ambiciosa que explica molt bé un tipus de societat que, sobtadament, continua sent molt present.
–Com ha sigut tot el procés d’assajos fins a arribar al dia de l’estrena?
–Molt orgànic i natural. Mai havia treballat amb cap dels membres de l’equip i per a mi ha sigut un procés molt senzill, d’anar fent i anar sumant. Partir d’una línia molt fina, a sobre de la qual s’han afegit altres capes que han permès donar forma al projecte final i, en el meu cas, al Peider, el meu personatge. En definitiva, ha sigut un procés molt conjunt i col·laboratiu, en què tots hem participat d’una manera molt activa per construir l’obra. Ha sigut molt important la capacitat que hem tingut tots i totes d’adaptar-nos, escoltar-nos i acceptar com a vàlides totes les propostes.
–I a escala personal, com ho ha viscut?
–Ha sigut molt interessant veure com treballa una institució com el Teatre Nacional de Catalunya i com és de fàcil quan tot va a favor, sorprenentment [riu]. Estic molt agraït de l’equip que hi ha hagut també per part de l’Escena Nacional i la productora, ja que ens han cuidat molt i les noves incorporacions com la Marta Pelegrina o jo mateix ens hem sentit molt acollits. A més, com a actor també era un repte, perquè el Teatre Nacional té una visibilitat que potser no tenen altres teatres i això, d’alguna manera, et posa com a intèrpret en un lloc diferent. Tot i això, t’he de dir que no soc molt creedor d’aquest tipus de pensament, ja que penso que un escenari sempre és un escenari, estigui situat en un lloc o en un altre.
«Extrapolar un discurs del 1961 de manera tan clara en l’actualitat fa pensar molt i fa una mica de por»
–Suposo que també hi ha una certa responsabilitat a l’hora de deixar el nom d’Andorra ben amunt.
–Òbviament, tot i que no he tingut tanta pressió com sembla. Com a actor es viu diferent de com potser ho ha viscut l’Ester, però sí que hi havia una responsabilitat de visibilitzar un teatre amb gent andorrana i donar veu a projectes del país que disposen d’un gran equip artístic i tècnic al darrere. Portem molts anys treballant en el teatre i estem molt agraïts de l’oportunitat, alhora que assumim la responsabilitat i la fem créixer.
–Els prejudicis són l’epicentre de l’obra. Som realment una societat que ens deixem portar per ells?
–És una obra que parla sobretot de com una etiqueta pot condicionar la vida d’una persona i el pensament de tot un poble. Una etiqueta no te la poses tu mateix, ve imposada de fora o reafirmada per una mirada externa. Dintre de la societat que som avui en dia, es continua mantenint molt vigent aquest tipus d’idea i fa una mica de por, perquè extrapolar un discurs del 1961 de manera tan clara en l’actualitat fa pensar molt. Cadascú ho viu de la millor manera possible, però és molt fort com paraules tan concretes ens poden arribar a reduir com a persones. A Andorra, la paraula sobre la qual gira tot és la paraula jueu, que es pot arribar a extrapolar i es podria incloure en tots aquells entorns socialment exclosos. És important entendre que encara queda molta feina per fer i barreres per trencar, tot i que crec que la gent jove ho està fent de manera molt radical i encertada. Això em dona esperança.
–S’imagina quina pot ser la resposta del públic envers un projecte així?
–Sincerament, no tinc ni idea [riu]. És una obra molt complexa perquè es tracten molts temes diferents, però és cert que tots aquells que se sentin ofesos haurien de fer una mirada interna cap a ells mateixos i preguntar-se per què. No deixa de ser un mirall d’una societat hipotètica i el que explica és com és de fàcil posar etiquetes i atacar identitats en llocs així. Crec que el públic quedarà sorprès per la proposta, ja que és impactant tant a escala del text com de l’escenografia, la qual va molt a favor d’allò que s’està explicant. S’ha fet una feina molt brutal i és important remarcar-lo. .
–Ha treballat amb un talent emergent al país com és la Marta Pelegrina.
–Ha sigut un plaer treballar amb la Marta, a la vegada que molt divertit el fet de compartir aquesta aventura amb ella. És un encant de personeta i treballa com una gran professional amb només 19 anys. És el seu primer gran projecte professional, encara que porta molt més temps en el món del teatre que jo, imagina’t [riu]. Em recorda d’alguna manera a quan jo vaig començar, tot i que vam partir de punts diferents.
–Parlem d’Andorra. S’aposta suficient pel teatre o manquen recursos?
–És una pregunta una mica conflictiva. Jo estic molt agraït per les produccions en les quals he pogut participar, però crec que l’aposta que es fa no és notable. Hi ha gent que treballa per tirar endavant molts projectes al país i visibilitzar el món de les arts, però la indústria no és molt gran i això fa que l’aposta tampoc ho pugui ser. Sé que la cultura no és una de les prioritats del país, com sí que ho són altres àmbits com el comerç o el turisme, i tampoc hi ha una infraestructura teatral perquè produccions del país tinguin un recorregut, una institució que compti amb una programació continua, grans productores audiovisuals que es dediquin al cinema o a la televisió, etc. El que seria interessant és donar més espai i invertir recursos en què hi hagi més incentius per consumir aquest tipus de cultura i no tant el que ve de fora. És una forma de demostrar que tenim molt talent i inquietuds, i que si es vol, les coses es poden fer molt bé sense una necessitat externa per validar-nos.
–La principal problemàtica és la marxa de talent per falta d’oportunitats.
–No crec que sigui tant per falta d’oportunitats, sinó per la inestabilitat de la qual parlàvem abans. Per desgràcia, la falta d’un mercat suficient fa que els artistes no puguem viure només d’això. Si la cultura no és considerada una prioritat, és molt difícil poder viure d’ella. Com a actor, a mi em resultaria molt difícil viure a Andorra de la meva feina perquè per molt que jo vulgui participar en tots els projectes, no és només una decisió meva. No sé si realment hi ha una manera de pal·liar tot això, però potser la manera d’aconseguir-ho seria veure compensada la intermitència o invertir més diners en més espectacles.
–Un consell per a algú que vol entrar en aquest món?
–Que segueixin la seva pròpia intuïció. Si realment et mou, t’apassiona i et fa vibrar, no ho abandonis. Sempre hi haurà alguna forma de fer-ho realitat i hi ha moltes maneres de participar en el món artístic. I, tot i que moltes vegades no és un camí fàcil, sí que t’aporta moltes alegries i recompenses. Quan ets a sobre de l’escenari o quan acabes un projecte audiovisual, la sensació que et queda és tan plaent que realment entens per què et dediques. Això és impagable i ajuda a continuar confiant.
–Un últim espòiler del seu pròxim treball que ens pugui avançar?
–Formo part d’una companyia teatral anomenada ‘Moreno Ensemble Project’ i actualment estem preparant un pròxim projecte que s’estrenarà a l’estiu: Paradise. És un text de Kae Tempest, una dramaturga anglesa, la qual fa una adaptació del text clàssic Filoctetes, de Sòfocles. Ella l’adapta a la contemporaneïtat i crec que serà molt potent perquè parteix d’una proposta molt interessant que, de la mateixa manera que ho fa Andorra, ens planteja moltes preguntes i fa un reflex de la nostra societat. Tots aquests textos que estan sorgint el que fan és donar vida a moltes preguntes que ens hem de respondre com a éssers humans i no quedar-nos només en el pensament, sinó accionar d’una vegada per totes.
