Noah Surana

Estic en tractament farmacològic perquè tinc un estat d’ansietat molt generalitzat, degut a l’exposició i a les qüestions de crisi immobiliària i tot el que he patit a la feina. Tot plegat m’ha repercutit i ha fet que ara estigui amb una caiguda d’ànims i amb una depressió.

Ja el segon dia de feina em van obsequiar amb una Bíblia només per la meva aparença i amb un to de veu hostil. Al cap d’una setmana, en una conversa normal i trivial, em van dir que, per haver nascut en un ambient de dones, m’havia confós i que, tot i ser un home, jo em creia que era una dona. Ho vaig ignorar perquè pensava que només era la seva ideologia, però em va molestar. Per aquest motiu ho vaig consultar amb la meva mare, i em va dir que això aniria a més perquè aquella persona és religiosa, i que truqués a la gerent. Ens vam reunir, però la persona implicada no va reconèixer els fets i em va dir que simplement havíem de mantenir un tracte professional. Ens van canviar de planta, però per la falta de personal i les vacances de les companyes, continuàvem coincidint, i després d’aquella reunió també van començar les amenaces de mort.

El dia a dia eren amenaces de mort suaus que jo ignorava, però que em molestaven i em van arribar a espantar.

Frases com “et tiraré per les escales” o “un dia d’aquests et mataré”. M’ho deia amb un to sarcàstic i de broma, i al principi ho ignorava, però un dia, el 29 d’octubre, em va agafar un atac d’ansietat. Era el tercer dia que aquesta persona se n'havia anat de vacances i es va desencadenar un atac d’ansietat que va evolucionar en agorafòbia i paranoia perquè realment tenia por que complís la seva paraula.

Sí, vaig arribar a parlar amb una companya de confiança i em va dir que era el seu caràcter, que què hi farem, que potser no em volia fer mal i que potser era el seu humor, un humor negre. Em va comentar que és una noia que prové d’una altra religió i d’un altre país, i que s’havia d’entendre. Jo no m'expressava com a Noah, sinó com a Jordi, perquè no volia rebre més burles. La meva aparença era andrògina en aquell moment, tot i que utilitzava l’uniforme de l’empresa.

Jo entrava i ho normalitzava, i ho aguantava per diners, perquè realment feia una jornada laboral d’hores ordinàries, com tothom, que són vuit hores, i firmava les extraordinàries, que en el rang legal són vint. Però jo em deixava cremar i en feia més de les legals, que me les cobraven com una prima. Era una altra cosa amb què no estava d’acord, però ho feia perquè visc en un domicili on estic estressada, treballava molt per estalviar i poder sortir d’aquesta situació.

No tenia la confiança. Quan una persona és vulnerable i només vol resoldre els seus problemes econòmics, no li importa res més, i a vegades la persona en qui hauries de confiar els teus problemes no saps si serà la que correspon, la que t’acollirà, t’ajudarà i et donarà suport. Per tant, tenia una mica de vertigen a l’hora de demanar ajuda, fins que vaig patir aquest accident. Pel que era d'esperar, ho vaig poder fer bé, perquè vaig trucar a la Línia Verda i vaig assistir a urgències.

Sí, i sobretot perquè també vaig rebre tractes vexatoris per part de la segona encarregada. Em manava tasques de neteja amb un to de veu impertinent i autoritari. També vaig viure un tocament a la natja dreta, per fora de la roba, un abús sexual de grau menor. Això també em va afectar, perquè tinc disfòria de gènere i problemes d’autoestima, i tinc antecedents de TCA. A més, vaig haver de sentir el comentari “no tens cul”, un comentari despectiu sobre el meu pes, i, amb tot plegat, em vaig sentir cosificada d’alguna manera.

Sí, la primera persona va tenir actituds discriminatòries i actituds d’odi, és a dir, amenaces. I la segona va arribar a fer un assetjament sexual, arran del tocament, que realment va ser molt greu.

Jo els he enviat una carta de formalitat, de reconeixement escrit dels fets, perquè la gerent és testimoni de tot això. I, és clar, ella ha d’enviar aquesta carta a recursos humans perquè la verifiquin i la validin. Si la firmen, l’adjuntaré com a complement a la denúncia.

Efectivament. Jo ja he denunciat aquests actes a la policia, amb proves d’àudio on la segona encarregada ho reconeix, i una altra prova d’àudio en un USB on, bàsicament, jo també hi participo en la conversa amb la meva mare i la gerent. En aquest segon àudio reconeix que sí, que efectivament la primera companya em va discriminar i em va fer el comentari homofòbic, perquè en aquell moment jo no m’expressava com a dona.

En la primera reunió, ella em va dir que, bàsicament, havíem de ser professionals i deixar de costat la religió. Li va dir a la companya que no m'adoctrinés en un àmbit que no pertocava, que es disculpés; no es va disculpar. I va dir: “Això ja és falta teva, ja prendré mesures”, i ja està; ens vam separar. Però la separació, d’alguna manera, va ser breu. Va durar un parell de dies.

Pel que fa a la via judicial, sé que la pressió mediàtica i el fet de poder demanar justícia gratuïta m’ajudaran perquè el procés no sigui ràpid, però sí constant al llarg dels mesos d’aquest any i de cara al 2026, per tal que es pugui resoldre tota aquesta situació. En l'àmbit de salut mental, ara mateix tinc angoixa. De fet, vaig tenir una espècie d’agorafòbia a causa de les amenaces, que el dia d'avui ja he superat, entre cometes. No puc dir que ho hagi superat del tot, però sé que Andorra és un país segur: ja no surto armada i gairebé ja no vaig acompanyada. A més, des de Diversand m'han ajudat molt.

Sí, em creia responsable i em vaig arribar a confondre, perquè pensava que potser tenien raó. Però no, perquè em vaig documentar sobre la diversitat i vaig veure que no tenia cap culpa. El problema venia de la companya. En algun moment m’he arribat a replantejar la meva pròpia identitat i també la meva orientació, arran de tot el que ha passat, pensant: “Potser sí que tenen raó, potser estic equivocada”. He tingut crisis existencials sobre la filosofia de la vida i l’amor, perquè no paraven de dir-me que Déu existia i realment tenia por de morir, ja que constantment me’n parlaven, de Déu i de la religió.

Estic seguint un tractament farmacològic i també terapèutic en l'àmbit individual, i més endavant serà ambulatori, perquè m’estic desintoxicant del consum d’alcohol. Ho faig públic perquè jo he afrontat la crisi immobiliària d’aquesta manera.

Jo ho volia exposar públicament perquè és el primer cas de transfòbia i homofòbia en un àmbit laboral, i sobretot per forçar que s’incloguin dins del Codi Penal els delictes d’odi. Això és una cosa que l’Isabella Vargas, la vicepresidenta de Diversand, ja està treballant com a educadora i com a vicepresidenta de l’associació, perquè es doni impuls a aquesta qüestió i a aquest problema.

Que es reconegui, sobretot, el no-binarisme. És un gènere, un sentiment, una identitat en què no t’identifiques ni com a noi ni com a noia: simplement ets no binari. Aquesta junta, de la qual futurament seré secretària, el que volem és treballar en això per guanyar drets, perquè es reconegui la llei, el no-binarisme i, també, que s’incloguin dins del Codi Penal els delictes d’odi.
Ho demanem arran de la vivència que he tingut jo.

Sí, perquè també hi ha casos de transfòbia en l'àmbit escolar. De fet, tinc una amiga que té una filla transgènere que també ha patit transfòbia.

Jo crec que en aquest país es parla molt de la igualtat, però no del que és la inclusió sexual i sentimental de la comunitat: del que t’agradi, de l’orientació sexual i de la identitat de gènere.
Per exemple, la pancarta sobre l’assetjament sexual a la feina no inclou la comunitat 'queer'.

Sí, falta educar un públic ignorant sobre la llibertat sexual i la diversitat, perquè al final això és un país que al segle XXI no està modernitzat. Hi ha moltes mentalitats arcaiques arrelades a l’estat polític. Hi ha una contradicció bastant forta: tenim un copríncep episcopal i un cap de Govern obertament homosexual. Per tant, això què vol dir? Que la gent, en efecte, no ho respecta perquè són, bàsicament, fatxes.

En primer lloc, en l’àmbit escolar, hem d’afegir a la fulla de vida l’educació sexual a les escoles. En l’àmbit laboral, hem d’establir noves lleis sobre allò de què he parlat anteriorment, sobre l’assetjament sexual. No només en homes i en dones, sinó també en persones que no són heteronormatives, que formen part de la comunitat i que són gais o lesbianes.

Ho vaig engegar finalment el dia de Tots Sants, obertament a la família i a les xarxes socials, perquè volia percebre’m com a dona i expressar-me com a dona, perquè realment és així com em sento.

Porto des de la meva adolescència arrossegant ansietat i depressió, degut a l’assetjament i a la crisi immobiliària. Visc d'okupa il·legalment i pagant en negre habitacions, i ara mateix estic prenent fluoxetina perquè estic desanimada. El que vull és acabar amb la frustració escolar i trobar una estabilització immobiliària, trobar un pis on no et facin pagar per metre quadrat. Ara mateix, a Andorra tot està edificat de manera luxosa.

És un dels factors als quals he de fer front i que em provoca angoixa. També hi ha la frustració acadèmica, deguda als impediments derivats dels problemes de salut mental. Fa quatre anys que repeteixo el mateix curs que he fet en segona ensenyança, degut a la situació de vida que tinc actualment.

Sí, el cas s’ha fet públic i l’associació de Diversand, en l'àmbit econòmic, fa el que pot amb els col·laboradors que donen la prima mensual per poder, amb aquests diners, avançar i fer força amb aquests canvis de lleis. Però reconec també que és molt, molt complicat i que aquest cas, el meu personalment, no canviarà res.

No, són despreocupades. Els ha estat igual el meu estat de salut mental; no estan al cas de les notícies. Són persones que tampoc tenen un nivell de català, només el permís de treballar, i no estan al corrent de l’actualitat, només de la religió, de predicar i de fer mal. Per això em trobo en l’estat en què em trobo. Les agressores no demanaran disculpes, evidentment.
Tenen presumpció d’innocència, i com a testimonis mentiran; evidentment que mentiran. Tothom es vol salvar del que ha fet malament. Però jo tinc proves, i amb això l’advocat haurà d’agafar les mesures pertinents perquè aquestes dues persones rebin les seves represàlies.

Suposo que donaré valor a la gent que pateix i és silenciada, perquè s’alliberi i digui a qui realment estima, a qui realment l'atreu, a qui realment s’identifica. I, sobretot, que tinguin clar que demanar ajuda és una bona eina.

Sí, que no tinguin por, que hi ha moltes associacions que els poden ajudar.

Estic esperançada, però s’ha de lluitar a escala política i això és un procés bastant lent, sobretot perquè l’associació és voluntària. Per tant, és una cosa complexa que serà lenta, però amb força, eines i voluntat arribarem a guanyar-ho, sobretot per satisfacció personal i per ajudar els altres. Al final, és gratificant allò que et defineix com a persona i el que et fa estar bé amb tu mateixa o amb nosaltres mateixos.