Nil Forcada

Tot i que el gènere de l’assaig pugui semblar seriós, escric per simple plaer i divertiment. M’agradaria que la gent pogués llegir-me i gaudir-ne també, crec que qualsevol altra pretensió està fora de lloc.

A priori sembla obvi que vivim un moment d’efervescència, juraria que mai hi hagut tants autors en actiu (quan dic autors parlo també de cineastes, d’actors, de músics, etc.). Penso, d’altra banda, que és una qüestió que depèn de molts factors i circumstàncies alienes, així que no sé si té gaire sentit “impulsar” res, la literatura i les altres disciplines prevalen en qualsevol context. Sí que crec que potser ens manca més circuit, tinc la sensació que publicar un llibre o estrenar una pel·lícula no té gaire recorregut dintre o fora del país, ens manca estructura per fer rodar el que fem a casa; i això és quelcom que sí que poden fomentar les institucions.

El mirall dels aiguats basteix la metàfora que vertebra la novel·la: un entorn on tot està xop i, encara així, no para de ploure. En lloc de psicològic, diria que és més aviat un escenari moral. Al final, com quasi tot, la pluja compleix una doble funció; d’una banda ho embruta tot, ho paralitza, però també té un efecte catàrtic i higiènic.

Voldria aclarir que, tot i que la Sara Reis és una de les clares protagonistes de la novel·la, ‘Tolls’ és un text força coral. La narració està formada pels monòlegs de diferents personatges que s’intercalen cada molt poques pàgines, així que el pes de la inspectora en el progrés de la trama és relatiu. A banda d’això, la Sara és un dels meus personatges preferits, una investigadora que se sent esguerrada per dins i per fora (és coixa) i que, tot i que sovint fa el que és “correcte”, solen impulsar-la motius més aviat esquerps: l’orgull, la covardia, la inèrcia...

Qualsevol organització social emana del poder, i la corrupció irradia precisament del mateix punt; no crec que l’aspecte geogràfic o polític i tingui gaire a veure. En qualsevol cas, la meva intenció era que les dinàmiques de poder i corrupció dintre de ‘Tolls’, junt amb l’estructura dels monòlegs, assenyalessin una qüestió més profunda: la possibilitat que tots, en els fons, siguem força semblants els uns als altres o, dit d’altra manera, que totes les persones siguin, en essència, la mateixa persona; un joc de miralls del que intentem allunyar-nos a través de la culpa i de la crítica. Això no vol dir que siguem tots igual de responsables, sinó que, sovint, allò que ens sembla tan horrorós de portes enfora no ens ho sembla tant de portes endins.

‘Tolls’ no té gaires descripcions, de fet, és una novel·la d’interiors: els escenaris, per norma general, són un pretext o un contrapunt del que barrinen els personatges. La tensió que impulsa la narrativa rau més aviat en l’estructura del text. En aquest sentit, ‘Tolls’ és una novel·la de fórmules i no me’n amago: intento que cada informació narrativa obri un interrogant nou i així successivament, de manera que el lector tingui aquesta impressió de velocitat i vulgui continuar llegint.

Penso que escriure és sempre una impostura. Solem dir que escrivim perquè tenim quelcom a dir, però el més habitual és que l’acte d’escriure no digui res, sinó que esdevingui, precisament, una indagació sobre allò que “pensàvem que volíem dir” o com arribar-hi. Vaja, que, en realitat, escriure és una via directa per exposar-se al ridícul. Ara bé, quin sentit pot tenir o no aquest ridícul és sempre la gran pregunta. Jo prefereixo plantejar-ho com un joc i, com deia Cortázar, no hi ha res més seriós que jugar: escriure és fer el ridícul, però és la noció del ridícul la que ens constitueix com a individus i, per tant, la que mediatitza com ens relacionem amb el món.

El protagonista de l’assaig és un antònim d’Antoni Morell, un dels pares del que ara podríem anomenar com “literatura andorrana” i el responsable del projecte cultural de les darreres dècades. ‘Teoria del ridícul' planteja com podria haver germinat les lletres andorranes si, en lloc d’Antoni Morell, tinguessin a aquest individu com a model a seguir o esquivar; Mael Palau és un escriptor anònim a qui acusen d’homosexual, un trotskista que es passa a l’ultradreta, un andorrà fill d’immigrants que es perd pel món i que no troba mai on arrelar... En definitiva: el protagonista és un personatge ridícul, és allà on radica la seva força.

Tot i que el material d’origen és “fictici”, penso que l’assaig és completament “real”. Al final, ‘Teoria del ridícul' és un pretext per divagar sobre Bolaño, sobre Godard, sobre Kafka, sobre Borges, Resnais, Cortázar i molts altres autors... En aquest sentit, el text és molt rigorós i les possibilitats crítiques que planteja sobre l’Andorra contemporània son absolutament reals. De fet, el que més m’agradaria és que els lectors poguessin llegir-lo sense saber si el protagonista és “real” o no; o, de fet, sense que importi (que penso que és com cal llegir la literatura).

En realitat no sóc cap assagista i mai he pretès ser-ho, així que desconec si la ironia és idònia o no... Entenc, això sí, que pot ser un símptoma d’intel·ligència i, sobretot, de distanciament, potser n’hauríem de ser més còmplices. Sigui com sigui, la seriositat no sol ser bona consellera, precisament perquè no té les eines per tornar-se “incòmoda”, i això l’acaba acovardint.