L’Àngel Calvente té estudis monogràfics de pintura i modelat a l’Escola d’Arts Aplicades i oficis de Granada. I també curs de dibuix i escultura a l’Acadèmia taller de l’escultor Joaquim Camps a Barcelona. Ha estat professor de pintura i dibuix durant 5 anys a l’espai d’Art del Comú d’Escaldes-Engordany i és el cofundador de l’associació d’artistes la Xarranca.
–Per quina raó va començar al món de l’escultura?
–Pensa que jo porto tota la vida, no sé si fa 40 anys que em dedico i ara en tinc 67, però això no s’acaba mai. A mi des de petit ja m’agradava dibuixar, després al cap del temps ja vaig començar amb la pintura. Vaig anar a una escola de Granada, i vaig veure com feien el modelat i pensava ostres que interessant i vaig començar a fer escultura a nivell personal. La primera escultura que vaig fer seriosament va ser amb el Philip Lavaill, la dama de gel, que és una coproducció. A partir d’aquí em vaig dedicar molt més a l’escultura que a la pintura, tot i que continuo amb la pintura.
–Parli’m dels seus començaments, com van ser els seus primers passos al món de l’art?
–Això és una vocació, a l’escola em ficaven valoracions altes amb assignatures de plàstica. El meu pare sempre em va inculcar el món del dibuix, ja que a ell també li agradava dibuixar. Vaig decidir dedicar-me realment quan tenia 28 anys, quan vaig fer la primera exposició, justament després d’arribar de l’escola de Granada.
Vaig anar amb un escultor que es deia Joaquin Camp a una acadèmia a Barcelona i em va preparar, feia bastants dibuixos, jo en aquell moment tenia 19 anys, i em vaig avorrir, jo veia que no avançava amb el que volia fer i em vaig cansar. Llavors vaig tornar a Andorra i després del servei militar, que em va tocar a Eivissa, allà em vaig dedicar a fer retrats de les platges, igual en vaig fer més de 2.000, no t’exagero. A Andorra també n’he fet moltíssims i per tot arreu, a Xile a França, però n’he fet molts i va arribar un moment que em vaig cansar.
El retrat és una cosa molt especial, has de conèixer la persona, has de fer uns estudis, uns esbossos i aquesta oportunitat no te la dona la gent, perquè pràcticament no té temps. Llavors ho havia de fer amb fotografies molt petites. M’enrecordo d’un quadro bastant gran de 3 metros amb un dibuix de tota la família. Vaig haver de fer la composició amb 200 fotografies de carnet, una cosa complicadíssima. El retrat l’has d’estimar si no, no funciona, i va arribar un punt que vaig dir, fins aquí no gaudeixo fent això.
–Quines són les seves influències a l’hora de crear? Què és allò que l’inspira?
–Depèn del que visquis de fet l’any 2000 vaig fer una exposició sobre la condició humana i es titulava ‘Humans’, jo sempre treballo sobre aquesta qüestió la condició humana i tot el que la implica. Les últimes obres que he fet en pintura i escultura amb exposició aquí al país a Brussel·les, tota la col·lecció completa son tres sèries, parlen sobre la comunicació i les seves conseqüències. Vaig tenir moltes ganes de reunir aquestes tres sèries i fer una exposició.
–Quina és la qualitat que ha presidit sempre les seves escultures?
–Jo m’expresso a través de l’anatomia, expressions, mimetismes. Sempre parteixo de l’anatomia humana. Del paisatge també, però és més secundari.
–On podem veure les seves obres?
–Dintre de la meva carrera el que menys he fet són exposicions encara que tinc un currículum bastant gran. Tinc moltíssima obra pública: la Dama de Gel, les mans que formen el vincle situades a Sant Julià de Lòria a la plaça de la Germandat, una mà gegant amb un personatge negre en homenatge de les víctimes de la Covid-19, també a la mateixa parròquia. A Ordino tinc al Bosc Viu 28 peces, allò és un muntatge que van fer un concurs i jo vaig fer un tema que es titulava arrels i vaig guanyar. Son una sèrie d’escultures itinerants per un bosc. Després vaig fer fa 25 anys un projecte als Jardins de Juberri que va durar set anys, però em vaig cansar i el vaig deixar i llavors la propietària del projecte va continuar-lo a la seva manera. Hi ha algunes escultures que estan bé, és una mica caòtic, però té molt èxit. A Encamp també vaig fer el segador. A la plaça de l’Hospital nostra senyora de Meritxell hi ha unes mans que vaig fer, però no s’ha cuidat i estar molt deteriorada, el Rotary Club em va encarregar l’escultura. A l’edifici del diamant tinc una altra escultura que em van encarregar, el somni d’una de les propietàries convertit en escultura. A la Xina, al Canadà (Quebec) i a Grècia també tinc escultures.
–Amb quins materials li agrada treballar?
–El que més he treballat és la resina amb minerals i el bronze que és de fosa, és la tècnica que menys es treballa actualment perquè és un procés molt car. Encara que també he tocat la ceràmica i els vitralls, i últimament estic gaudint molt amb la fusta. També he treballat amb marbre de macael, d’Almeria, que és molt agradable al tacte i a la visió és molt blanc no tant com el ferrara. I amb pols de bronze també que es diu fosa al fred.
És més fàcil fer escultura que pintura, perquè en l’escultura ja tens el volum i a la pintura l’has d’interpretar amb perspectives i és més complicat.
–Hi ha alguna obra de la qual es senti especialment orgullós?
–Sempre l’última que faig. Quan passa una mica el temps acaben per no agradar-me perquè vaig evolucionant. Sempre és l’última per lògica, perquè tu vas avançant a la vida i vas aprenent i el que reflexes en l’última escultura té més experiència que les anteriors. Llavors jo crec que el missatge arriba molt més a la gent.
La de l’edifici del diamant, The Embassy Store em fa especial il·lusió. És un somni de la propietària de l’edifici, Rosa Pons. Ella volia parlar de la gent que ha treballat per Andorra, un reconeixement a la gent que ha fet d’Andorra el que és.
–Què ens podem trobar si el visitem al seu estudi?
–Pintura, escultura, dibuixos, esbossos, motlles. Tinc més de 400 obres en estoc.
–Actualment està realitzant alguna escultura? Si és així, que evoca la seva obra?
–Vull continuar amb aquesta història dels personatges, recuperant la fusta caiguda per les tempestes de fa dos anys a l’estiu. La natura es pot recuperar sola si seguim aquesta filosofia de tranquil·litat i pau. I vull continuar amb la mateixa història, en la qual la gent en el seu moment es va pensar que s’acabava el món, i no és per a tant. A la meva obra sempre hi ha una crítica constructiva, parlar del que passa al món al meu voltant, i vull intentar enviar aquest missatge de què tot pot ser millor, i es pot recuperar.
Ara estic amb una col·lecció que vaig començar fa dos estius quan va haver-hi una tempesta bestial que va tirar molts arbres, sobretot a la zona d’Engolasters d’Escaldes-Engordany, i jo vaig apreciar una destrossa bestial, i vaig pensar a parlar d’això, tinc diverses fetes. Vaig recuperar troncs dels arbres caiguts i vaig fer éssers mitològics i personatges que han agafat el nom que posen els meteoròlegs espanyols a les borrasques, com per exemple el Niño i Elsa, i vaig començar una col·lecció amb aquestes figures.
–Què és l’escultura per a vostè?
–És allà on puc reflectir com sóc, les meves vivències i el que vull explicar al meu públic. Els artistes, escultors i pintors fem arribar l’obra a la gent, si no de què serveix? Ha d’arribar a la gent, és la meva forma d’expressió, la meva manera de viure.
–Explica’ns alguna cosa sobre les seves diverses facetes com a escultor i pintor.
–El dia que vulguis anar-hi, haver-hi si tens la sort de veure-ho, aquí al país. És un projecte en el qual vaig treballar un any i mig amb ajuda de la meva companya i el meu fill per un senyor que es diu Jaume Moles. Aquest home té una col·lecció de forja, articles de ferro artesanal, té entre 500 i 1.000 peces. Ens vam conèixer un dia perquè jo necessitava un material i té dues naus molt grans de ferreteria direcció Os de Civís, i em va demanar si li podria fer el disseny d’un museu per posar totes les seves peces, s’ha comprat peces que se n’anaven cap al Japó que son úniques. Li vaig fer el museu des de zero, tot el disseny interior amb diverses escultures que parlen de la forja, del ferro, el disseny de vitralls, de decorats. Aquest projecte s’hauria d’haver inaugurat fa set anys i vam fer un documental molt complet que la gent pot veure a la web, es titula la forja i no es va inaugurar mai. Val la pena veure el projecte per la col·lecció i el disseny que vam fer.
–Algun repte professional que li quedi per complir?
–Reptes no m’he posat mai, el que sí que faig sempre, és els mesos que no tinc feina preparo projectes pel Comú d’Andorra la Vella i els presento. Totes les obres que tinc al país són de concursos que he guanyat o bé encàrrecs privats.
–Què creu que és el millor i el pitjor del món de l’art?
–El pitjor és el mercat que hi ha, confon molt a la gent, per fer famós a un artista has de fer tota una qüestió de màrqueting, encara que hagi d’haver-hi una base i professionalitat. Posen preus irreals de les obres i són inaccessibles, és una forma de què l’art no arribi a la gent. Només compren art les persones que tenen molts diners.
Sense art no tindríem res, i això és el millor. L’art és la base de la cultura de la vida, de l’ésser humà. Sense l’art no existiria l’ésser humà, tot parteix d’aquí. A partir de l’art hem pogut explicar la prehistòria, si no haguéssim trobat aquestes representacions artístiques com sabríem com vivia la gent abans? És l’expressió artística actual de cada època, com es viu en cada moment de la història, època antiga, moderna i contemporània. És el reflex de la societat.
