La pianista i compositora Natàlia Solà, originària de Mallorca, va arribar a Andorra, a la Massana, «a casar-se», recorda. Ara té 81 anys i ha passat gairebé tota la vida al Principat, sis dècades dedicada en cos i ànima a la música i a l’ensenyament del piano. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Quan va començar a transmetre els seus coneixements musicals?
–Bé, vaig arribar per casar-me i, com que havia estudiat música, vaig anar a parlar amb el Liceu i l’any 1960 vaig obrir la primera escola de música a Andorra filial del Liceu.
–I què ensenyava?
–Piano!
–Però, molts alumnes?
–Comences a poc a poc, i vas fent. Però era la primera escola! No hi havia centres formatius però hi havia molt d’interès per la música. Els germans Claret encara eren uns nens! El senyor Rebés organitzava vetllades musicals a casa, i Isidre Marbà, que també tenia una escola filial del Liceu a la Seu, que pujava de tant en tant a donar classes. Quan vaig arribar em vaig posar en contacte amb tot el món musical! M’havia de moure.
–Va conèixer Pau Casals?
–No, personalment no. No recordo haver escoltat que venia a Andorra. Potser venia de visita a casa dels Claret, però no el vaig conèixer.
–I no ha parat de compondre ni d’ensenyar música.
–La veritat és que no. Fa un parell d’anys vaig haver de deixar l’escola perquè el marit es va posar malalt i em vaig quedar a cuidar-lo [fa poc que ha enviduat], però no he deixat de fer classes a casa. Ara vull donar suport a la joventut, perquè hi ha gent molt vàlida.
–Parli’ns d’alguns dels seus alumnes. Joves promeses o ja consolidades.
–Per exemple, de piano, el Jordi Porta, que és professor de música. El David Costa, que està estudiant cant a París. La Rosa Maria Ramírez, que amb 19 anys té una tècnica vocal perfecta i estudia cant. I la Jonaina Salvador havia estat professora a la meva escola!
–Podem aprendre piano o música a qualsevol edat?
–I tant, es pot començar a aprendre quan es vulgui, però s’ha de ser constant. Els dits s’han d’exercitar cada dia! També tinc alumnes adults que vénen per gaudir i, a mi, em serveix de teràpia! Després de tants anys treballant, amb tant ritme, i amb tanta canalla, costa parar.
–Però vostè no para.
–No, cal seguir. Continuo donant classes a casa, componc. És el cap el que ha de funcionar.
–Fa poc va estrenar l’espectacle poètic i musical ‘Cinc esferes, quatre poemes’?
–Sí, va consistir en un viatge a través de cinc peces destacades de la història de la música fins arribar als nostres dies amb els poemes musicats d’Angel Iyé (pseudònim de la poetessa Angela Ilke Maréchal). Jo vaig musicar els poemes, pensant en el rapsoda.
–Entre totes les seves composicions, vull destacar ‘El despertar de les aigües’, d’Esteve Albert.
–És una obra per a dansa, que destaca el valor que té l’aigua a Andorra. Vostè potser no ho ha vist, però hi havia moltes fonts que s’han assecat. Esteve Albert em va demanar que compongués cançons que poguessin cantar els nens, que no fes res operístic.
–Li va agradar a Albert?
–Va venir a casa a escoltar-ho, i plorava… Era un home de tracte dur, però molt sensible. Una setmana després d’escoltar-ho, va emmalaltir i va morir. No va poder veure l’estrena de l’espectacle… Era tot un personatge. El convidada a dinar a casa perquè sinó només menjava una poma!
–Està contenta d’haver-se quedat a Andorra?
–Sí, m’estimo molt aquest país. És un petit paradís. M’agrada la seva humanitat, la pau constant que s’hi viu… El món hauria de ser global, estimant la natura i la bellesa.
