Naiara Escabias Oferil és una fotògrafa i artista visual andorrana que tot i estar començant el seu camí professional, amb un proper 2024 carregat de projectes, ja ha vist reconegut amb premis el seu treball (Premi Sergi Mas 2022, entre d’altres). En el seu recorregut artístic compta amb exposicions en solitari, com la reeixida ‘JO’, i col·lectives, com la internacional i prestigiosa ‘Andorra en una ullada’, que ha viatjat per diferents ciutats d’Europa i Nova York. Totes elles han donat pistes sobre una mirada particular: l’exploració d’ella mateixa a través de la natura i l’art. Una mostra d’això és el que es pot veure a ‘Caminant. Els meus refugis’, l’exposició oberta al públic des d’avui i fins al dia 26 de gener a la Institucional, espai artístic gestionat per la Xarranca ubicat al Parc Central d’Andorra la Vella. Aquest projecte el va desenvolupar a la Seu d’Urgell gràcies al suport de l’Associació Tartera.
–Quin és l’origen d’aquesta exposició?
–Al setembre de l’any passat l’Associació Tartera de la Seu d’Urgell em va proposar fer una residència artística al seu taller per desenvolupar el projecte que jo volgués. És una associació que proporciona eines i recursos als artistes per repensar el territori a través de l’art contemporani. En aquell moment no tenia cap projecte al cap així que vaig decidir experimentar amb processos més analògics, manuals, què és el que em venia de gust, i fugir una mica de la vessant digital.
–I cap a on va orientar aquesta experimentació?
–Vaig començar per tocar diferents tècniques, com la cianotípia i la transferència de fotografia. Finalment, vaig decidir treballar amb una Polaroid clàssica i en concret el lift de Polaroid, que el que fa és elevar la capa de la imatge superfina per després transferir-la sobre paper, que és el resultat que es pot veure a l’exposició.
–Què va fotografiar?
–Principalment moments de la natura que vaig captar durant els passejos que vaig fer pels meus llocs refugi, un a Sant Julià, un altre a la Massana, i finalment, un altre a Torredembarra, on tenim una casa. En un inici em vaig centrar en la part de ‘Caminant’, perquè aquesta és la meva manera d’inspirar-me, fins que em vaig adonar que el que volia explicar eren aquells moments en què connecto amb mi mateixa i amb la meva creativitat durant els meus passejos. Vaig fer una primera petita mostra al maig passat a la Seu per mostrar el procés de creació de les imatges, però en aquesta es pot veure tant el procés com el resultat del que vaig captar als meus refugis.
–Què veurem exactament?
–Hi ha com dos parts: una primera on explico tot el procés de recerca de la tècnica (per mi era important compartir com he anat creant les obres), i després hi ha una altra per cadascun dels tres refugis on vaig fer les fotos. En total, es poden veure una trentena d’imatges, de mida petita, algunes agrupades en sèries de quatre. Hi ha una petita d’explicació però no gaire, perquè el que m’interessa és que a partir de les imatges el visitant jugui amb el seu imaginari. S’ha de tenir en compte, que amb la Polaroid no hi ha molta definició i he volgut jugar amb això per obrir el treball a les interpretacions de la gent.
–Si la imatge no està definida, què ha volgut prioritzar?
–M’he centrat en com m’he sentit en els diferents llocs per on acostumo a passejar, perquè amb les limitacions de la Polaroid no hi havia manera de controlar el resultat. Ha estat tota una experiència, ja que he hagut d’aprendre a deixar anar el control que acostumo a tenir quan faig fotografies amb una càmera digital. Per tant, aquestes són peces úniques, irrepetibles, i he volgut treballar precisament sobre això. El fet d’haver de sacrificar l’exigència de la perfecció ha tingut un gran impacte sobre mi.
–Què ha descobert sobre vostè en aquest camí?
–Aspectes que m’agradaria millorar, com potser la impaciència, la recerca del perfeccionisme. Gràcies al projecte ho he pogut deixar una mica de banda, i en general diria que m’he adonat que soc més flexible del que pensava. He vist que tinc una capacitat adaptativa a l’entorn que desconeixia en posar el focus d’atenció a la natura, en els seus cicles, que al cap i a la fi són els meus, perquè també canviem tot i ser la mateixa persona. A més, he valorat l’adaptació de la natura per sobreviure, que també he vist en mi mateixa, i sobre la qual no n’era conscient. Jo interpreto la natura com un mirall.
–La natura és un pou de saviesa inesgotable?
–Clarament. És curiós perquè jo vaig deixar de fer fotografia de paisatge durant un temps perquè els meus referents eren majestuosos i em pensava que jo no tenia accés a aquests espais tan meravellosos per fer fotos; creia que el que m’envoltava no era suficient, fins que em vaig adonar que no era així. Ara, cada cop que m’endinso a la natura és com fer-ho per primer cop i descobrir aspectes nous, ja sigui sobre mi o sobre el paisatge en si mateix. Passen coses increïbles, i em sento més sensible al que m’envolta, sento que en formo part.
–Podria captar el mateix en qualsevol paisatge?
–El vincle que tinc amb els meus refugis és diferent perquè percebo la seva evolució. En canvi, quan vaig a llocs nous, estic de descoberta però em sento com una turista, tot i la seva grandiositat, perquè per captar la seva essència i connectar necessito passar-hi temps i sentir com respira.
–He vist que també treballa l’autoretrat, i retrats a la natura.
–Part del que faig a la natura ja és una mena d’autoretrat encara que no surti jo perquè hi ha les meves emocions, però no es pot considerar com a tal. Estic treballant en la idea de retratar-me nua a la natura però encara haig de trobar la manera de sentir-me segura per fer-ho. Em preocupa la mirada dels altres sobre aquestes imatges, no en una exposició, sinó a les xarxes socials. El tema de la nuesa sempre és complex, sobretot la de les dones. Per això vull trencar aquesta barrera, no vull que em limiti com a artista.
–Què li aporta la fotografia?
–La fotografia m’ha permès adonar-me que no soc tímida, sinó que sempre he estat molt observadora, i amb un món interior molt ric, que puc expressar gràcies a ella.
