Nacho Llovet

Estic bé. Pel que fa al genoll, molt recuperat i amb molta força. Puc fer de tot, però sí que és veritat que encara hi ha un període d’adaptació a la càrrega contínua i a l’acumulació de sessions dures, però molt bé.

Ara estic veient una mica les possibilitats laborals que tinc. El fet d’haver-me quedat aturat a l’estiu no m’ha permès entrar a la roda de fitxatges de segons quins equips. Entenc la part dels clubs, que poden tenir por de fitxar un jugador lesionat, i ara mateix els equips ja estaven tancats quan vaig acabar la meva recuperació. Ara estic valorant les meves possibilitats i cap on anirà la meva carrera.

Òbviament, al principi és una mica de sorpresa. Al final, sobretot des de l’arribada del Joan [Plaza], vaig sentir que tenia un rol més important, que tenia impacte més enllà del vestuari i del grup, també a la pista. Crec que vaig tenir importància en els partits que vam acabar guanyant la temporada passada i el meu desig i la meva sensació eren que continuaria.

A partir d’aquí, no sé quina influència va tenir la lesió. Poc després se’m va dir que m’ajudarien amb la recuperació, però que la decisió del club era no continuar. Aleshores et quedes una mica sorprès i trist, però no et queda una altra que assumir-ho, entendre que l’esport professional és així i mirar endavant.

No, no hi va haver cap negociació. Simplement, se’m va comunicar que la decisió del club era que havíem viscut una etapa fructífera junts, però que havia arribat a la fi i ja està. No hi va haver cap mena de negociació ni d’acord per continuar.

En aquest cas la lesió és molt ‘tonta’, entre cometes [riu]. Jo em vaig trencar aquest menisc fa vint anys i se’m va fer una operació molt conservadora. He jugat les últimes 14 temporades de la meva carrera amb el menisc trencat i sense absolutament cap problema.

Vaig tenir la mala sort que es va moure una mica el menisc i em va bloquejar el genoll. Em va deixar disfuncional, sense dolor, però no podia… s’havia de recol·locar. En el moment que s’havia de recol·locar, vam decidir que ja el repararíem, perquè l’operació era pràcticament la mateixa.

No és una lesió traumàtica, no és per cap impacte, és una cosa que ja estava allà i que mai m’havia limitat la funcionalitat ni les capacitats per jugar. Va tenir la mala sort que, en lloc de quedar-se al seu lloc, es va moure i es va haver d’operar.

Òbviament, t’imagines sortint d’un lloc que estimes, sabent que estàs jugant l’últim partit allà, poder sentir les emocions que has de sentir i acomiadar-te de la gent, acomiadar-te al temple que és la Bombonera, on tots plegats hem viscut tant.

Pel fet de no saber quin seria el meu moment de marxar i pel factor de la lesió, tot això no ha pogut passar. No és la manera desitjada ni ideal. Al final són circumstàncies: el tema contractual es pot controlar una mica més, però la lesió no es pot controlar i ha estat així.

Sí, per descomptat. Hi ha una part que és d’orgull gegant per tota la identificació que ha suposat la unió amb l’afició, amb el país i, al final, tot el que hem patit junts. El fet de baixar i tornar a pujar… Jo sempre ho dic, no ho oblidaré mai: el suport que vam rebre en el moment que vam baixar. Això és el més impactant. Celebrar tots junts les victòries és molt fàcil, però estar units en les derrotes i en els mals moments va ser una cosa increïble.

A partir d’aquí, com tu dius, en les temporades següents també hi ha hagut molta pressió i molta angoixa perquè els resultats no acompanyaven durant una part de la temporada i ens venien una mica els fantasmes del descens, que tothom volia evitar. Com a capità pateixes molt més tant l’angoixa com la pressió d’intentar transmetre tota la força que es requereix des de la part del club i la directiva cap a l’equip. Intentes sempre deixar de banda l’aspecte personal i prioritzar l’aspecte col·lectiu. Jo he intentat fer-ho el millor que he pogut i me’n vaig satisfet també amb aquesta feina per la meva part.

Jo crec que és la clau. En un lloc tan petit com Andorra, estar jugant la lliga més competitiva d’Europa… Si compares amb els altres clubs, normalment són ciutats grans, amb molta gent, amb grans pressupostos. Aquí s’ha aconseguit un vincle fidel que fa que el pavelló, que és petit, estigui ple i estrenyi cada dia. Al final crec que la raó de ser del club i de l’equip és aquesta afició i aquesta fidelitat.

No sé ara mateix quina és la dinàmica del club. Jo sempre he intentat aportar tot el que he pogut al grup, a la representació de l’equip i a sumar sempre al col·lectiu més enllà de l’individual. Entenc que algú haurà d’agafar aquest relleu i sacrificar-se una mica pel grup. A partir d’aquí, no sé qui serà i tampoc sé com funcionarà.

Penso en la meva arribada al club. És l'any de la Covid-19, i estem a la Copa del Rei jugant molt bon bàsquet. Després, òbviament, recordes la temporada següent sense aficionats, en què patim un munt de partits i que gairebé ens classifiquem per a la Copa perquè ens van fer aquella jugada dels percentatges de partits. Hauríem d’haver entrat i ens quedem a un partit del play-off.

A partir del descens la meva participació en l'equip es redueix per un tema de decisió tècnica, i crec que això també té impacte en el meu futur i en la meva continuïtat. Com he comentat abans, amb l’arribada del Joan em torno a sentir jugador, em torno a sentir valorat per certes coses que faig. Tinc la sensació que estic aportant i que, amb una adequació contractual, continuaré al club, malgrat que finalment no acaba sent així. Com t'he comentat abans, no sé si ja estava decidit o quin impacte té la lesió, però és així com veig una mica tot.

Vaig parlar amb ell un cop acabada la temporada. Em va dir que l'havia sorprès molt positivament, que li havia donat molt més del que s’esperava quan va arribar. No sabia com avançaria la construcció de l’equip i, a partir d’aquí, no he tornat a parlar amb ell. Se’m va comunicar des del club que no continuaria i, des de llavors, no he tornat a parlar amb ell.

Entenc que el club ho fa de la millor manera que pot, que considera i que sap. Al final, per a mi no ha estat una sortida ideal, perquè ha estat relacionada, com dèiem, amb un mal moment professional i també personal. Però crec que el club ha de mirar pel que és millor per a la seva continuïtat i pels seus objectius. Estic convençut que han fet les sortides i els canvis convenients amb aquesta mentalitat.

Estic avaluant una mica les meves possibilitats, òbviament adaptant i veient les opcions que tinc esportivament. Estic valorant també les necessitats i els desitjos que tenim en l'àmbit familiar, personal i professional, i explorant tot el que pot arribar.

A partir d’aquí, el meu vincle amb Andorra crec que s’ha fet molt gran, tant a escala professional com, òbviament, personalment. Com dèiem, amb totes les amistats i l’estima que ens hem endut del país. Estic convençut que hi tornaré: no sé si per un tema professional o simplement personal, però hi tornaré al 100%.

M’agradaria que pensessin en un jugador que ho va deixar tot per l’equip i pel club fins a l’últim dia. Al final vam poder crear una relació de respecte i d'estima que va durar, i espero que aquesta sigui la sensació que es quedi la gent.