- Foto: ÀLEX LARA
–L’artista neix o es fa?
–Es fa. Si que es pot néixer amb un do, però es fa treballant molt.
–Com t’inspires?
–Amb tot el que m’envolta. Tot allò visual m’inspira, les amistats m’inspiren, la meva infantesa m’inspira, una pel·lícula m’inspira, un dibuix, una publicitat… La inspiració és un procés mental, cada dia hi vas pensant i una sola imatge et pot inspirar; però també hi ha els teus coneixements i la teva experiència. Per això jo dic que m’inspira tot: el què he viscut, a on he viscut, les cases i el meu entorn rural. Tot això m’inspira per cada projecte.
–Un referent?
–Impossible. No te’n puc dir un, en tinc tants que no cabrien en una entrevista.
–Creus que a Andorra es valora la feina de l’artista?
–Andorra té un problema. L’artista s’ha de socialitzar, s’ha de donar a conèixer entre els àmbits artístics, i aquí manca aquesta relació. Com aquestes trobades no hi són, els tècnics desconeixen aquets àmbit. Si els agents culturals poguessin veure i captar aquestes relacions, coneixerien millor l’àmbit artístic del país. Jo em vaig haver d’apuntar a un curs per conèixer escriptors. No hi ha àmbits on tothom es mogui culturalment i es conegui. Hi ha la Llacuna, que ajuda. Però falten més connexions.
–Com vas aprendre a dibuixar?
–Jo vinc d’una família d’artistes; el meu avi i el meu pare eren pintors i professors de dibuix. De fet l’escola d’art de Llagostera és diu Escola d’Art Pere Mayol. Això ha donat peu a que des de petita he estat dibuixant. Vaig aprendre des de petita a les escoles d’art de Llagostera i del Prat, després ja em vaig especialitzar i vaig anar a la Llotja a fer il·lustració, i després a Belles Arts a fer dibuix.
–La teva millor obra?
–L’última que faig.
–Un llibre.
–Un dels llibres que em va marcar va ser El Perfume, parla d’una cosa que jo ho tinc com a visual, ell ho tenia a l’olfacte; és quan em vaig adonar dels sentits, que no els hi donem el valor que els hi hem de donar. Però el llibre que m’ha marcat més, perquè em va costar molt i després li vaig trobar el sentit, és El Petit Príncep. Si me’l tornés a llegir, estic segura que encara l’hi trobaria coses.
–Una pel·lícula.
–El Senyor dels anells, la trilogia. El llibre em va marcar molt en la meva etapa d’adolescència i em va agradar molt. Quan vaig veure que tot el que m’havia imaginat estava a la pel·lícula, va ser de catarsi!
–Una obra de teatre.
–Tot esperant Godot de Beckett. L’he vist 300.000 vegades…però tan sigui un llibre o una pel·lícula, si la veig per tercera vegada i encara hi descobreixo coses, m’atreuen.
–Si no haguessis nascut a l’època contemporània a quin segle hauries volgut viure?
–Bé, potser tindria una dicotomia, pel meu amor a la història sempre m’he imaginat les coses i com jo viuria al Romanticisme anglès, ara bé, l’endemà tornaria, perquè el paper de la dona a la història sempre ha estat molt ‘putejada’. També potser l’època de la Revolució Francesa, viure tots aquells canvis provocats per una crisi. Jo sempre he esperat que hi hagi una revolució; dins de les crisi grans, envejo tots aquells que han estat revolucionaris. També viatjaria al Paris de principis de segle, conèixer Picasso…
–Quan vas decidir dedicar-te al dibuix?
–Crec que tota la vida. Cada dia lluito per poder-m’hi dedicar.
–Quina seria la teva gran fita?
–Dedicar-me exclusivament al dibuix per guanyar-me la vida.
–Quin consell donaries a un jove dibuixant?
–Primer de tot, constància. Aquest és un món d’individualismes i has de saber fer bé el teu ofici. En segon lloc, i que això no t’ho ensenyen a Belles Arts, saber vendre’t bé. I realment que sigui molt vertader amb el seu dibuix, i que el defensi fins a la mort.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
