La Mireia Garcia, és una andorrana de 47 anys que viu a Ordino, on té el seu taller de conservació-restauració, Retoc. Té dues filles de 18 i 12 anys, i gairebé una tercera filla que és la seva feina, que viu amb vocació des de fa més de 20 anys.
–Com va néixer Retoc?
–En acabar els estudis el 2001, Patrimoni Cultural em va contractar com a eventual. Però l’any 2005, just després de ser mare, em va sorgir l’oportunitat de restaurar el retaule i el baldaquí del segle XVII de la capella de Sant Bartomeu a Sant Julià de Lòria, que en ser de propietat privada, vaig haver de muntar-me per compte propi.
–En quins objectes s’especialitzen?
–Vaig estudiar l’especialitat d’escultura, però he fet cursos de restauració de pintura i vaig estar becada per a treballar en un taller de restauració de mobles a Itàlia. Així que procuro ser molt versàtil per a donar resposta a tots els projectes que m’arriben, tant privats com públics. Valoro molt comptar amb una bona xarxa de col·legues amb qui intercanviar opinions. Però hi ha peces que requereixen especialistes que aquí al país no hi ha. Per exemple, si em porten un llibre, la meva proposta inclou un embalatge de conservació i la gestió de l’exportació temporal perquè ho restauri la meva especialista en paper de Barcelona.
–Quin és el procés de restauració?
–Els processos canvien molt segons el tipus d’objecte, el material de què està fet, o el problema que presenti. De fet, la professió rep el nom de “conservador-restaurador” perquè a la pràctica, vora el 75% dels processos són de conservació. Això és, fer una sèrie de tractaments que permetin aturar les alteracions i estabilitzar els materials per tal d’allargar-ne la vida. Exemples d’això podrien ser tractar un moble amb producte insecticida per a eliminar els corcs, o consolidar la capa pictòrica que està aixecada en una pintura a l’oli. En canvi, reben el nom de restauració aquells processos en els quals s’intervé en l’estètica de l’objecte. Seria el cas de retocar amb el color exacte, les pèrdues de capa pictòrica d’un quadre.
–Com se sent personalment en restaurar una peça?
–Em sento afortunada de tenir una feina que m’apassiona i de poder tocar obres d’art i objectes de valor, encara que sigui sentimental. També em sento molt agraïda que els clients em confiïn els seus objectes preuats per tal que el recuperi. Això és una responsabilitat que aporta molta satisfacció en veure com els canvia la cara davant dels resultats i que es queden tranquils sabent que el seu patrimoni per fi està en bon estat. Per altra banda, sovint percebo que la gent no sempre es fa al càrrec que soc una professional amb una feina molt tècnica, amb els seus codis i criteris, on cal actualitzar-se amb coneixements científics, històrics, i fins i tot tecnològics. És una feina minuciosa que requereix molta sensibilitat, sovint incompatible amb les presses. Davant d’això, opto per fer molta pedagogia enlloc de justificar-me, i per això, a Instagram intento compartir el dia a dia de la meva feina, per a sensibilitzar al públic en general.
–Hi ha una reunió prèvia amb el client?
–Efectivament, sempre faig una proposta de conservació-restauració i un pressupost, on aprofito per a detallar el procés i donar les explicacions necessàries perquè el client entengui què li convé al seu objecte. També m’agrada molt fer-lo partícip durant el tractament, enviant-li fotos i vídeos perquè gaudeixi i valori l’evolució de la restauració.
–Quina és la peça més especial que han restaurat?
–Com a especial, sens dubte la que vam restaurar l’any passat, l’emissor d’ona mitjana del 1939 de Ràdio Andorra, una joia única al món del patrimoni radiofònic. A més, també vaig dirigir la part de conservació durant el procés de desamiantatge, una experiència excepcional. Anteriorment, vam dur a terme l’inventari de la col·lecció Ràdio Andorra, així que per tot plegat, tinc un fort vincle amb aquest projecte.
