–Què pot esperar la gent del seu concert?
–Serà un concert on repassarem tots els temes, des dels inicis fins ara. És un concert d’una hora i mitja, per no parar de ballar durant tota l’estona, excepte en algun moment puntual, ja que són cançons més lentes i sentides. És un concert per a gaudir. Fem els «hits».La veritat és que d’aquesta gira encara no hem fet molts concerts, i tot és encara bastant sorpresa. Tenim un nou equip de llums, de so. Coses noves que faran que el concert sigui espectacular. No és només la música com a tal, sinó tot el show audiovisual que ajudarà al fet que la gent estigui connectada tota l’estona amb el ‘bolo’.
– ‘Amuza’ i ‘Iceberg’ tenen un significat concret. Per què aquest nou disc es diu ‘121’?
–Aquest disc el vaig escriure després de la pandèmia i vaig veure que en aquell moment tothom deia que «sortiríem molt millor» i seria tot meravellós. Em vaig adonar que faltava una cosa molt important que era l’amor: no només en la parella, sinó també en la feina, la passió pel teu ‘hobbie’, aquesta positivitat i aquesta estima que ens hauria de moure. En canvi, ens movia el hate i l’odi, sentia que havíem tornat enrere. Vaig estar mirant informació sobre l’amor, i a mi m’agrada molt que els noms dels meus discos es puguin llegir amb català, castellà o anglès, perquè quan faig qualsevol entrevista tothom pugui dir-ho com vulgui. Vaig veure un assaig científic que diu que l’amor químic, més científic durava 121 dies. Així doncs, es diu 121 perquè és un reclam de què l’amor hauria de durar tota la vida i ha de ser el motor més important que ens ha de portar a tot arreu.
–Hi ha una alguna cançó del disc que parli de vostè? ‘La Escalera’ sembla molt personal.
–La Escalera és una cançó per a mirar-te al mirall. T’estàs cantant la cançó a tu mateix dient-te «anem a fer d’aquesta vida una escala», intentem viure sense cap mena de complexos i seguir el teu camí fins on tu vulguis portar-lo.En aquest disc hi ha Dime que no duele que és una cançó molt personal per a mi, perquè li vaig escriure al meu tiet que va morir de càncer i és molt emocionant cantar-la i veure com la gent la canta amb mi.
–Quina és la seva cançó preferida del disc?
–És difícil la pregunta, com si em preguntessis «a qui estimes més, al papa o a la mama». Diria que Dime que no duele, perquè és un tema molt personal, però com em fa remoure moments tristos no és la meva cançó preferida. De 121, m’agrada molt cantar Cu-cupido. Trobo que és una cançó que anava a passar molt desapercebuda i la gent se l’ha fet molt seva.
–En què s’inspira per a composar?
–En coses que m’han passat o en les que vull que em passi. Només tinc alguna cançó que parli de ficció, que és Sin notícias de Gurb, que parla d’un llibre. Però totes les altres són arran de fets que m’han passat o llegendes d’una petita cosa que em passa, la faig més gran i intento treure-li suc i faig una cançó amb això.
«121és un reclam a qu l’amor hauria de durar tota la vida, ha de ser el motor més important que ens ha de portar a tot arreu»
–Tant com a espectador com a cantant, què prefereix els concerts o les festes majors?
–Depèn. Tot té les seves coses bones. La festa major la gent ve amb la idea de passar-ho bé, i gaudir moltíssim. Hi ha festes majors on no tot el públic et coneix i ‘no et fan potser el màxim de cas’. Potser tres quarts de la pista de la festa major estan donant-ho tot, i l’últim quart no et coneix. Que també està bé, perquè així ens coneix nova gent. En canvi, en un lloc on s’ha de comprar les entrades saps que tothom que vindrà se sabrà les cançons, estarà pel concert, etc. Té les seves coses bones i les dolentes.Com a espectador és diferent. Suposo que ser professional també et fa valorar coses. Soc artista i sé el que costa vendre entrades i fer un concert, i en el moment en què vivim la gent no compra entrades per anar a veure actuar a algú. A mi m’agrada molt consumir cultura, pagar tickets, que la gent vegi la sala plena, etc. En un altre moment m’hauria agradat més la festa major, però actualment apostaria més per un concert amb entrada tancada.
–Parlem d’Operación Triunfo. Com es viu l’experiència des de dins? Què va significar per a vostè?
–És la millor experiència de la meva vida. Jo vaig ser molt feliç a Operación Triunfo, vaig aprendre moltíssim i vaig estar acompanyat de gent meravellosa i va ser l’aparador més gran que hi ha per a poder viure de la música. Tot positiu, excepte els haters i l’ansietat.El tema dels haters jo els porto molt bé. A vegades em diuen «encara ets el Miki d’OT» i jo ho accepto, vaig sortir d’OT. Seré un triunfito tota la meva vida i seré un eurovisiu tota la meva vida. Són les dues coses que més visibilitat m’han donat i m’han fet poder escriure les meves cançons i fer els meus discos. Per tant, no renegarem d’allò que ens ha fet grans. El que no m’agrada és la gent que ho fa de manera despectiva, no li vull fer cas a algú que està darrere d’un mòbil a casa seva, i que segurament no té estima pròpia i s’avorreix moltíssim, i per això critica els altres. Si així s’entreté, què hi farem.
–Com es viu l’experiència d’Eurovisió?
–És molt intensa. Sempre dic que és el voluntariat més gran que he fet mai. Són sis mesos de viure per una cançó, dormint fora de casa, viatjant moltíssim, gratis, etc. Però després té una part molt bona, i és que fas un aprenentatge enorme. Jo vaig aprendre a parlar amb els mitjans, a gestionar l’ansietat, a demanar ajuda psicològica, a ballar (entre cometes, jo ballar no ballo mai), ballar i cantar alhora, etc. A més coneixes a molta gent. És bonic, però a la vegada és dur.
–Com gestiona tota la pressió que suposa ser un personatge públic?
–En realitat és molt senzill. L’únic que has de tenir és un bon psicòleg, una bona família que et faci costat i t’escolti i bones amistats. Per sort, tinc la triada completa. Tinc un psicòleg que és meravellós, una família que m’escolta, m’entén, em diu les coses quan toca i em baixa a terra quan ho necessito, i uns amics, que són de tota la vida, que són la banda que tinc encara avui dia. Estar rodejat de gent que ja hi era abans que comencés el meu reconeixement és el millor, perquè et diuen les coses que necessites escoltar a la cara i ràpid.
–Abans d’entrar a OT també feia concerts?
–Sí, tenia una banda que es deia Dalton Band. De fet, havíem tocat molts cops a les festes majors d’Ordino, i per Cap d’Any a Andorra. Nosaltres fèiem més o menys 60 ‘bolos’ durant l’estiu. Ens ho passàvem molt bé. Els mateixos que érem Dalton Band som ara!
–Si pogués tornar a viure una experiència quina seria, OT o Eurovisió?
–OT és especial perquè és la primera vegada que ho vius, perquè després ja saps el que hi ha. En canvi, Eurovisión que s’ha demostrat que es pot repetir diverses vegades i que t’ho pots passar molt bé. Jo conec molt al Pepe Chisvert, i m’ha dit més d’una vegada que a veure quan portem Andorra a Eurovisió amb mi. No ho descarto mai això.
–Quina és la seva petjada a la indústria musical catalana i espanyola? Què dona vostè que no ho fan altres artistes?
–Crec que soc una persona bastant propera i senzilla. Soc molt fàcil de tractar. En alguns moments puc sentir una mica la síndrome de l’impostor, en cap moment em crec estrella, el que fa que sigui fàcil treballar amb mi. Crec que el fet que jo composi les meves cançons sobre les meves vivències, que són les d’una persona senzilla, fa que pugui connectar amb el públic. A més no faig, per exemple, lletres masclistes ni per l’estil, que fa que arribi potser a més públic. Des de nens i nenes petites fins a gent gran, i això m’agrada molt. A més, la meva faceta de presentador amb Eufòria fa que la gent escolti més la música.
–Té alguna cançó a la qual li tingui especial estima?
–Em sorprenc moltíssim amb Escriurem. La cançó no anava a sortir, era un regal per a mi i pels meus companys d’OT, i quan la van escoltar em van dir: «això potser ho has de treure», i jo vaig respondre «no, aquesta cançó no triomfarà. La posaré al final de disc, com qui no vol la cosa». No m’esperava l’èxit. De fet, la cançó està amb català i amb castellà, perquè els meus companys l’entenguessin. Però vaig posar les cançons al disc, per acabar d’omplir. I mira! Durant la pandèmia vam fer una versió amb molts artistes, i tots els drets de la cançó la té l’associació ‘Jo em coron’”. Alguns amics m’han dit: «la cançó que més diners t’anava a donar, i no tens els drets!» i jo els he contestat: «què hi farem, a vegades les coses solidàries surten així». I jo estic encantadíssim!
–I alguna que cregui que és un cant a la vida?
–Suerte de l’últim disc. A vegades la gent et diu: «has tingut molta sort!». I jo contesto que porto treballant d’ençà que soc molt petit, i òbviament hi ha un punt de sort. Però aquesta es busca, t’has de moure, i s’ha de tenir fe. Hi ha moltes coses al voltant de la sort. Per això crec que aquesta és un cant a la vida.
–S’ha expandit cap a la televisió, sobretot amb el programa de TV ‘Eufòria’. Li agradaria seguir en aquest camí?
–A mi m’agrada molt. He estudiat interpretació durant 15 anys, 10 seriosament i cinc com a amateur. El món de la faràndula m’agrada molt, el de comunicar, fer una mica el pallasso… Si ho puc combinar amb el món de la música mentre aquesta no quedi coixa, seguiré estirant aquest camí.
–Alguna col·laboració que li agradaria fer?
–Amb Morat m’agradaria molt. Sumaríem molt.
