Miguel Silvestre

El repte més gran no era arribar a Andorra, sinó aconseguir que un grup de 80 persones molt diferents funcionés com un autèntic equip. I això ho hem aconseguit. Hem conviscut, hem après els uns dels altres i acabem aquesta aventura amb una sensació molt positiva. Al final, som un equip format per persones amb realitats molt diferents: uns pedalen, altres formen part de l’equip de suport. L’estructura és molt similar a la d’una gran prova ciclista com la Vuelta a Espanya, amb punts d’avituallament, controls de pas, assistència mecànica i vehicles de suport perquè ningú hagi de renunciar al seu objectiu. És una organització que funciona les 24 hores del dia i on cada persona té un paper imprescindible.

Sens dubte, el tram més dur va ser travessar el desert dels Monegros en ple mes de juny i amb una intensa onada de calor. Un desert sempre imposa, i passar tantes hores damunt d’una bicicleta fa que l’esforç sembli interminable. A més, aquí no hi participen esportistes professionals. Som treballadors de Fundació A LA PAR i de Tressis que practiquem esport, però sense la preparació física d’un ciclista d’elit. El repte consisteix a completar el recorregut en un màxim de cent hores, sense possibilitat d’aturar-se un dia a descansar. Això obliga a dosificar les forces, recolzar-se constantment en el grup i mantenir el cap fred per arribar a la meta sense lesions i, sobretot, gaudint de l’experiència.

Una de les experiències més emocionants ha estat l’afecte que hem rebut a cada poble pel qual passàvem. En moltes localitats mai no passa un esdeveniment d’aquest tipus i l’arribada de l’equip es converteix en una autèntica festa. Una de les coses més boniques era veure la gent gran dels pobles interactuant amb els “esportistes”, explicant-los batalles “ciclistes” d’altres temps i tractant-los com a herois per fer tants quilòmetres en tan pocs dies. El pas de l’equip Tressis-ALAPAR també passa a formar part de la història i de l’èpica d’aquests pobles ja gairebé deshabitats. Ens han convidat a passar gratis a totes les piscines municipals.

Sobre la bicicleta tots som iguals. Per avançar cal pedalar i quaranta graus de temperatura afecten exactament igual a tothom. El que realment marca la diferència no són les capacitats, sinó l’actitud amb què afrontes el repte. Pots enfadar-te, lamentar-te perquè no trobes una ombra o decidir prendre-t’ho amb humor. Aquesta elecció la fem tots, independentment de les nostres circumstàncies.

Una cosa que sorprèn fins i tot ciclistes professionals com Ángel Vicioso, que ens va acompanyar en part del recorregut, és que aquesta no és una prova ciclista a l’ús. Aquí l’objectiu mai no és que arribi primer el més fort. Si una bicicleta s’avaria o un company necessita aturar-se perquè està esgotat, tot el grup s’atura. El temps deixa de ser important i l’únic que compta és que tots arribem junts. Per això, una etapa que podria durar tres hores acaba convertint-se en una jornada de sis. Aquesta és l’essència del projecte.

El principal aprenentatge és que tots tenim alguna cosa a aportar i alguna cosa a aprendre dels altres. Les persones amb discapacitat intel•lectual descobreixen que són capaces d’afrontar desafiaments que potser mai no havien imaginat, mentre que els qui convivim amb elles comprovem que moltes de les barreres existeixen únicament en la nostra manera de mirar. Després de compartir tants quilòmetres, desapareixen les etiquetes i només queden les persones.

Crec que hem demostrat que la inclusió no consisteix a donar oportunitats per compassió, sinó a confiar en les capacitats de les persones. Quan existeix un objectiu comú, cadascú aporta el millor de si mateix i el resultat supera qualsevol expectativa. Aquest projecte demostra que un equip divers no només funciona, sinó que moltes vegades funciona millor perquè cada persona suma des de les seves fortaleses.

És important deixar de posar el focus constantment en la discapacitat intel•lectual. Tots tenim capacitats i limitacions diferents. Hi ha persones excel•lents manejant un full de càlcul i altres extraordinàries cuidant un jardí, i totes dues aportacions són igual de valuoses. Si alguna cosa m’ha ensenyat aquesta aventura, que va començar fa nou anys, és que podem aprendre moltíssim d’ells. Moltes vegades he trobat solucions a problemes simplement escoltant-los. Viuen amb menys estrès, menys enveja i menys prejudicis, i això fa que qualsevol equip funcioni millor.

Ha evolucionat molt, però sense perdre la seva essència. Vam començar sent un projecte petit amb la intenció de demostrar que era possible compartir un repte esportiu en igualtat de condicions. Avui comptem amb una organització molt més sòlida i afrontem desafiaments cada vegada més ambiciosos, però l’important continua sent el mateix: crear vincles, trencar prejudicis i demostrar que la inclusió es construeix convivint, no només parlant-ne.

Els diria que s’hi acostin, que hi convisquin i que les coneguin abans de formar-se una opinió. Els prejudicis desapareixen quan comparteixes temps amb les persones. Nosaltres hem recorregut més de sis-cents quilòmetres junts i, al final del viatge, ningú veu la discapacitat; només veu companys, amics i un equip que ha aconseguit una cosa extraordinària entre tots. Aquesta és la millor lliçó que deixa aquest projecte.