–Com es forma una artista autodidacta?
–Vaig néixer l’any 56, en plena època de Franco en el si d’una família molt conservadora. En aquestes èpoques vivíem amb molta repressió i el meu pare no em va deixar estudiar belles arts, hem vaig treure la il·lusió del cap, però sempre he anat desenvolupant la meva creativitat de forma autodidacta. Durant els temps que no tenia feina aprofitava, em vaig muntar un petit taller i vaig començar a desenvolupar aquests microescenaris o caixetes de maquilladora surrealistes amb la voluntat d’expressar els sentiments personals que necessitava. En mig de tot això va ocórrer un fet que me va marcar molt la vida i és que va morir una filla meva en un accident de cotxe. Això em va llençar a intentar entendre la mort, el sentit de la vida, i vaig anar a la Índia a buscar-lo. Vaig tornar i va seguir treballant en els meus projectes, buscant un estil personal tot, sense tenir cap mestre i omplint el buit que tenia a dins.
–Com ho va fer exposar a l’Institut Cervantes?
–Vaig tenir la sort de coincidir amb un decorador italià que té una botiga d’antiguitats a Rajastan i li van agrada molt les meves obres. Em va convidar a seguir amb la obra a casa seva, allà a la Índia, i em va voler obrir al mercat. Al cap d’un temps em va dir que hi havia crisi i que l’americà que m’havia d’ajudar a exportar les obres als Estats Units s’havia fet enrere. Així que em vaig quedar penjada amb tota la obra a la Índia. Vaig anar a l’Institut Cervantes d’allà i a l’ambaixada de Delhi. Els hi vaig explicar tot el que em va passar i em van proposar exposar allà.
–Com us vau conèixer amb l’Antonio de Colores de Calcuta?
–Mentre tenia allà l’exposició va coincidir amb que l’ambaixada espanyola celebrava el Dia de la Hispanitat i en motiu d’aquest dia fan una festa. Em van presentar a mi com a artista i a l’Antonio per haver rebut la Creu de la Ordre d’Isabel la Catòlica per la seva tasca a l’Índia. Va ser una connexió instantània i des d’aleshores em vaig casar amb Colors de Calcuta i vaig decidir col·laborar amb ells. Gràcies a l’ajuda de l’Antonio també vaig poder exposar a la Fira del Llibre de Calcuta.
–Com arriba a Andorra?
–Una de les darreres vegades que l’Antonio va venir a Espanya em va acompanyar al Col·legi dels Pirineus, on hi estudiava el meu fill. Quan tornàvem del col·legi vam pensar que seria bona idea fer alguna cosa a Andorra. Tinc el meu estudi en un garatge de tractors de Cervera, des d’allà veia les muntanyes del Principat i tot em cridava a venir cap a aquí. Des del l’escola ens van posar en contacte amb el Comú de la Massana per veure com es podria fer un acte solidari. Vam venir i ens van atendre increïblement. Estem encantats amb el recolzament de tothom.
–En què s’inspira per fer la seva obra?
–En el que m’ha fet sentir l’Índia. Com a autodidacta, tot va començar sent una rèplica del que és un set de publicitat que muntes per anunciar qualsevol cosa. O com un petit teatre de guinyol. He intentat trobar i barrejar la cultura índia i l’espanyola. Igual que es fusiona la música. Un artista treballa des del subconscient, quan et poses a treballar les coses van sortit, sempre tenint una rutina i entregant-se. I et vas adonant que ets el que fas.
–Quina és, per vostè, la peça més especial?
–Segurament la sirenita. La duia sempre a sobre i m’ha consolat molt, era com el meu alterego. La portava a una cistella i treballava a tot arreu on anava. Però a totes els hi tinc molt de carinyo.
–Ha de ser trist, després de tant de temps, desprendre’t de tot això.
–Si és per ajudar, no ho és. És veritat que durant molt de temps han sigut com fills per l’esforç que hi he invertit. Però per una causa com Colors de Calcuta, no em fa cap pena. El desprendre’m d’això em permetrà ampliar lloc al meu estudi i seguir creixent com a artista. La vida ha de fluir, estancar-se és el pitjor.
–Realment la Índia li ha canviat la vida.
–Sí. La Índia és un paradís però també és un infern. Passes por i et fas molt fort. Un cop baixes de l’avió estàs en mans de Déu. He agafat la tuberculosi, m’ha passat de tot… Això et fa conscient del que és bàsic i essencial per la vida. No entens la malaltia dels diners, només penses en posar el teu gra de sorra per millorar el món.
Per Imar Martínez
