Marta Deu ha treballat en el món de l’hoteleria com a directora familiar de l’Esquí d’Or al Pas de la Casa. L’any 1989 va fundar el Cor dels Petits Cantors d’Andorra i se n’ha cuidat durant molts anys. Llegir i escriure són dues de les aficions que estan presents en la seva vida. És l’autora del poemari Del Pas de la Casa, menuda memòria i del recull poètic Descosits.
–En quin moment va descobrir que el seu mitjà d’expressió és la poesia?
–Definir el que és la poesia és una mica complicat potser. Escric poesia? No ho sé. Escric en forma de versos, sí, amb rima o no, lliures de mètrica molt sovint. Shakespeare defineix la poesia com «la música que tothom porta dins seu». Per a mi, també, poesia és allò que hi ha d’íntim en tota cosa. Des que tinc memòria, entre 10 i 11 anys sempre recordo haver escrit. La poesia em permet endinsar-me molt en mi mateixa, buscar les meves foscors i les meves clarors, en llibertat.
–Què podem trobar dins el recull poètic Descosits?
–La darrera publicació, comprèn de fet quatre poemaris: Nits sense bardissa, A raig de tarda, Compassos de tres i Descosits que és l’últim i que de fet dona el títol al llibre. Són poemaris en temps diferents, i s’han recollit aquí. És quelcom que es fa, s’ajunten i facilita la publicació. Aquest segon llibre Descosits, és sincer, crec, des d’aquell lloc en solitud i a la fosca, reduint espai i soroll, on t’asseus a una «cadira» només teva, per contemplar una vida diferent de la que vivim, que no és només la que hauríem de poder viure.
–Prèviament a aquest, l’any 2017 va publicar el seu primer poemari Del Pas de la Casa, menuda memòria. Què li va portar a publicar-lo?
–L’any 2017 Anem Editors em publica Del Pas de la Casa, menuda memòria. És un diàleg d’infant a infant. He volgut deixar-hi descrits aquells records, aquells «flaixos» que han quedat a la memòria d’una nena que vivia al Pas de la Casa, veient com s’anava transformant aquell poble. Quan hi varen arribar els meus pares i nosaltres, infants, no hi havia aigua corrent, durant uns mesos ni llum, ni escola, ni església ni metge. La neu ho colgava tot, i el port quedava tancat molts dies, tant pel costat andorrà com pel francès. Quan explicava aquesta situació als meus nets s’exclavamen «Apa, Iaia, què dius!! Com pot ser?» . Vaig decidir escriure-ho per a ells i vaig tenir la sort que Anem Editors m’ho va publicar, també. N’estic molt agraïda.
–Considera que el seu primer poemari és un agraïment al lloc on s’ha criat?
–Sí, és un agraïment al lloc on m’he criat. Allò era un paradís. Un paratge a 2.080 metres d’altura, que, en aquell temps era altura!, amb prats, riu, muntanyes… m’hi passejava per tot arreu… Cada racó era nostre – del meu germà i meu-. Va ser un refugi per aquells que, com els meus pares, van haver de marxar de Catalunya, per l’opressió falangista. Al Pas de la Casa i, per extensió a Andorra, la nostra família va poder viure en pau i prosperitat.
