Si arribem a parlar fa un any amb Mariona Escoda, ni ella mateixa s’hauria cregut arribar fins al punt en què es troba avui dia. Vinculada al món de la música des dels cinc anys i guanyadora de la primera edició del programa musical ‘Eufòria’, amb tan sols 22 ja compta amb un EP i un disc al mercat, aquest últim llençat fa només qüestió de mesos. Aquesta nit arriba a Andorra la Vella com a part del cartell de la Festa Major i des d’EL PERIÒDIC hem parlat amb ella sobre aquest fet, un repàs a tota la seva trajectòria i com gestionar la pressió després d’un fenomen mediàtic com el que va viure.
–Quina va ser la seva primera vinculació amb el món de la música?
–Va ser als cinc anys, quan els meus pares em van apuntar a la Coral Cors Alegres de Valls. Va ser allà on vaig començar a cantar per primera vegada i em va agradar tant que ja no ho he deixat mai.
–Al llarg dels seus primers anys es va anar formant en cant clàssic, cant modern, violí i piano. Tenia clar que es volia dedicar a aquest món?
–No et creguis. Vaig estudiar violí dels set als 17 anys, però va ser quan vaig iniciar-me en cant, als 12 anys, que ja vaig començar a fer concerts. Com que ja era la meva ‘feina’ sí que ja em vaig plantejar si era una opció viable o si m’agradaria dedicar-m’hi de més gran, però abans d’això no era un fet que passés pel meu cap.
–Ja fa més d’un any que va sortir d’‘Eufòria’ com a guanyadora de la primera edició. Quin balanç fa d’aquest temps?
–Superpositiu. M’he vist una persona més madura professionalment, però també he hagut d’aprendre moltes coses a escala personal. Ha sigut un temps molt enriquidor, d’un gran aprenentatge, on he pogut conèixer i treballar amb gent a la qual admirava abans de tot el fenomen, a més de fer realitat una sèrie de projectes que eren somnis quan era petita. És una passada, no puc fer més que un balanç positiu.
–Com recorda l’experiència? Suposo que, com tot a la vida, va tenir la seva part positiva, però també negativa.
–’Eufòria’ ens va donar una visibilitat molt gran i és una sort haver conegut a 15 companys i persones tan meravellosos, però evidentment sí que hi ha una part negativa. Gestionar tota l’exposició mediàtica no va ser fàcil i tampoc que la gent es prengués la llibertat d’opinar sobre tot el que feia sense conèixer-me. Tot i això, no deixa de ser una part bastant petita de tot el que va suposar l’experiència i que m’he emportat. Sí que és cert que també hi ha una pressió important durant el transcurs del programa, però jo no ho vaig viure com un fet negatiu, ja que volia aprofitar l’experiència al màxim i créixer com artista.
–Hi ha pressió després de passar per un concurs com aquest? No sé fins a quin punt hi ha un factor de no voler decebre al públic que la va fer guanyadora.
–Tu mateix ho acabes de definir perfectament. Em trobo en un ‘limbo’ constant de no voler decebre al públic i, a la vegada, fer-me cas si algun dia agafo un camí diferent. L’aprenentatge que estic tenint ara mateix és precisament aprendre a gestionar aquesta pressió i a controlar-la. Al final no deixa de ser una motxilla que jo mateixa em creo i que decideixo si la tinc o no, però l’amor que rebo per part del públic fa que vulgui continuar endavant creant nova música.
–Sembla que el suport del públic sí que el continua mantenint perquè aquest any l’han fet guanyadora del premi Enderrock a la millor artista revelació.
–Va ser una sorpresa en tots els sentits. Quan em van nominar ho vaig agrair, però mai m’imaginava que, al primer any d’aparèixer en el món mediàtic, pogués arribar a guanyar. No m’ho podia creure quan vaig rebre la notícia i és un premi que guardo amb molt d’amor i d’il·lusió.
–Abans de tot això, al 2022, va publicar el seu EP ‘Tal com havia de ser’. D’on parteix aquesta proposta?
–És un projecte que surt de l’emoció. Vaig escriure’l sobretot durant el confinament i després d’una època en la qual m’havien passat moltes coses que jo mai havia pogut exterioritzar del tot, però que a través de la música sí que vaig ser capaç de fer-ho. Jo no havia composat mai, les vegades que ho havia intentat no em convencien, però amb les sis cançons de ‘Tal com havia de ser’ vaig veure que explicaven la meva història d’una manera molt fidel i em venia de gust convertir-les en un treball discogràfic. A més, vaig poder comptar amb el suport i la confiança de l’Antoni Tolmos, pianista de Lleida i mentor meu durant bastants anys. En definitiva estic molt orgullosa de tot l’EP, ja que el vaig composar i autofinançar sola, i és com si fos el meu primer fillet.
–Les sis cançons s’inspiren en el teatre musical, on també té una llarga experiència. Suposo que ha de ser un món molt diferent del de la música com a tal.
–I tant! El teatre musical és una disciplina molt exigent i constant, on al final has de saber cantar, actuar i ballar, tot i que jo encara no m’he trobat amb aquest últim, però ja patirem. A més, has d’estar disponible per fer funcions gairebé cada dia i tenir la veu i el cos en perfectes condicions. Sí que és cert que en la indústria musical també hi ha gires de moltes dates en les quals et veus en la mateixa situació, per tant jo et diria que són dos mons completament diferents, però on hi ha artistes que s’emporten aquesta pinzellada del teatre musical a la seva carrera en solitari. Això, per a mi, és molt admirable.
–Recentment, ha format part del musical ‘El Petit Príncep’, on torna a ficar-se en aquesta faceta del teatre. Com ha estat l’experiència?
–Ha estat un d’aquells somnis que jo havia tingut des de petita i que sempre havia volgut complir. Ha estat una experiència increïble, començant per l’equip, on han fet tot i més perquè jo estigués còmoda en cada moment. Li he agafat molt d’afecte a la Rosa, el meu personatge, així com a la cançó i a tot el musical. L’any que ve tornaré a repetir i estic molt agraïda, és un lloc on la Mariona és ben feliç i se sent com si estigués a casa.
–A més, aquest passat abril va presentar el que seria el seu primer disc, ‘D’una altra manera’. Què ens pot explicar d’ell?
–He intentat sortir una mica dels sons de ‘Tal com havia de ser’, que eren més acústics, i anar-nos-en cap a temes més electrònics. Volia sortir d’aquesta etiqueta que se m’havia posat i experimentar amb cançons més mogudes, que és un fet que em costa bastant i, per això, he comptat amb cinc persones que m’han ajudat molt: l’Àlex Pérez, que és qui ha coescrit i produit la majoria dels temes, l’Alicia Rey, l’Adrià Salas, el Manu Guix i el Roger Rodés.
–Parla de sons més electrònics. És cap aquest camí cap a on voldria enfocar-se a partir d’ara?
–No et sabria dir. Segurament no. El disc no té la necessitat de trobar o assentar el que seria el meu so definitiu, ja que és un fet que costa i que crec que trigaré bastant a aconseguir. ‘D’una altra manera’ està creat amb la intenció de fer bona música o almenys una que tingui sentit i on les lletres expliquin alguna cosa que arribi al públic.
–I a l’hora de crear les cançons, en què es va inspirar? Diria que és una compositora amb un mètode fix o tot el contrari?
–Mai segueixo el mateix patró. Funciono millor quan m’inspiro i quan de sobte m’assec al piano i trobo una roda d’acords que m’agrada i em funciona. Llavors és quan ja neix una melodia que em porta cap a un fet concret que vull explicar, que normalment són experiències personals meves. Em costa molt escriure sobre coses que no he viscut i per això acostumo a expressar-me millor quan explico el que sento, el que penso o el que m’ha passat en un moment concret de la meva vida. Tampoc m’és fàcil plantar-me davant d’un full en blanc i intentar trobar una fórmula màgica que funcioni, no ho he aconseguit mai. Soc molt fan que les coses flueixin com hagin de fluir.
–Ara arriba a Andorra formant part de la Festa Major d’Andorra la Vella. És la seva primera vegada al país?
–No, ja havia estat aquí tant de visita com actuant. Vaig cantar en l’espectacle de ‘MAMAPOP’, el qual va néixer a Lleida i sempre fan unes quantes funcions allà abans de venir a Andorra. Ho recordo com una experiència molt guai, amb un molt bon públic.
–I què podem esperar del concert?
–Hi haurà tant cançons mogudes com lentes, ja que no s’ha de perdre mai l’essència, a més de lletres molt sentides i una banda de músics increïble que us farà vibrar. Hi ha ganes de passar-ho bé, d’emocionar-se i de sentir lletres que puguin inspirar alguna cosa. Jo crec que és un concert en el qual ens ho passarem molt bé i en el que tant la meva banda com jo gaudirem molt.
–Aquella mateixa nit també actuaran els seus companys d’‘Eufòria’, Triquell i Edu. Deu ser emocionant tornar a compartir escenari amb ells un any després.
–Sí, fa tot just un any que no coincidim en un mateix concert i em fa molta il·lusió. És un temps on han passat moltíssimes coses i tinc moltes ganes de veure els seus concerts, què és el que han preparat i tornar a compartir música amb ells.
–El concert s’emmarca dins de la seva nova gira, amb la que ja porta unes setmanes rodant. Quin feedback està notant del públic sobre l’escenari?
–El feedback acostuma a ser molt guai. Veig que la gent s’ho passa molt bé i m’ajuden molt il·luminant amb les llanternes, aplaudint, cridant, animant-nos… Sempre que venen a fer-se fotos o a que els signi alguna cosa després del concert em comenten quina cançó els ha agradat més, com s’ho han passat, els moments més especials… Rebo molts ànims per part del públic i és una sensació que em fa molt feliç i em dona energies per continuar endavant.
–En quins altres llocs la podrem anar veient, a banda d’avui a Andorra?
–Al setembre tornem a iniciar la gira del disc, començant el dia 1 amb una ciutat que encara no podem dir. Després estarem el 9 a Escó, el 10 a Sitges… tenim algunes dates més fins al desembre i potser alguna també pel 2024!
–Això serà com si la fes escollir entre un dels seus suposats fills, però de totes les seves cançons, podria quedar-se només amb una?
–Evidentment li tinc molt d’amor a totes les cançons que conformen ‘D’una altra manera’, però si hagués de triar una… et diria dos: ‘Ara que ets aquí’ i ‘Si ens falta l’aire’.
–Donant una àmplia ullada a la indústria musical, amb qui diria que és la seva col·laboració somiada?
–A escala nacional m’agradaria col·laborar amb artistes com la Belén Aguilera o el Pablo Alborán, ja que crec que són dues persones amb una veu màgica. I en l’àmbit internacional… si anem a somiar alt em quedaria amb la Taylor Swift, que últimament l’estic escoltant molt.
