Què la va portar a escollir l’enginyeria de camins com a professió?
Durant molts anys vaig estiuejar a prop d’un embassament. Em passava hores mirant la pressa, aquella mega-obra que contenia l’aigua contra-natura. Amb 11 anys tenia clar que jo volia fer allò, reptar a la natura, i em van dir que havia d’estudiar Camins. Molts anys després diré que estic orgullosa d’haver fet camins, i m’encanten moltes de les obres que he fet, però mai he fet una pressa!
És un sector tradicionalment relacionat amb el gènere masculí.
Des del primer moment em vaig sentir acceptada en l’obra. De la mà del meu primer encarregat, vaig aprendre l’argot particular del dia a dia en l’obra i molt més, i els treballadors de l’obra em respectaven. Curiosament, on em trobava més fora de lloc no era a l’obra, sinó amb la Propietat i amb les D.F. (Direccions Facultatives), amb gent amb qui compartia estudis i estil de feina. Ells se sentien més molests pel fet que jo fos una dona, era com una amenaça, ja que entràvem en un lloc que fins aleshores els hi pertanyia en exclusiva, com «un club d’homes». És clar que parlo de vint i escacs anys enrere, i, per sort, hem millorat
Imagino que això potser l’ha portat a haver d’esforçar-se més que els seus companys homes per demostrar la seva vàlua.
Estic segura que si parleu amb els meus companys us diran que no fan diferències, però això no és del tot cert. Sempre hem de demostrar que som fortes, que no som sensibles, que podem allargar la jornada, que podem ser fredes, ja que tot i que no són vàlues necessàries per a la nostra feina, se’ns demanen intrínsecament per equiparar-nos, com si comportar-nos més masculinament assegurés que fem la feina millor.
Ha canviat molt la situació actual de la dona en el sector de l’enginyeria i la construcció?
Per sort puc afirmar que sí que ha canviat, en moltes coses hem millorat. Evidentment, dintre del món de la construcció no és el mateix dedicar-se a l’edificació que a l’obra civil. A la primera hi ha moltes més dones, gràcies al fet que actualment el nombre de dones arquitectes s’ha incrementat molt, i això, de retruc, ha ajudat també a la segona, encara que hi hagin menys dones. A més, ara trobem dones en D.F. i propietats, i això és positiu.
Però si parlem de les barreres invisibles o els sostres de vidre...
Actualment, a la majoria d’empreses tenim implantats Plans d’igualtat, i ben segur que aquestes pensen que no existeixen aquestes barreres. Però jo crec que encara estan presents, i a tall d’exemple, diré que fa gairebé trenta anys que hi treballo al sector i encara no n’he tingut una cap que fos dona.
Crec que a les dones se’ns veta encara l’accés als càrrecs de lideratge perquè, d’una banda, o som mares o perquè algun dia és probable que ho serem. I tothom sobreentén que si ets mare has de tenir cura dels teus fills (curiosament això no aplica als homes, ni tan sols en pares solters, ja que s’assumeix que algú altre se’n farà càrrec, ni que sigui una cangur). I per això, fa falta una major comprensió de la conciliació. D’altra banda, el fet que les dones acostumem a ser més sensibles incomoda els homes, especialment en càrrecs tècnics i de lideratge.
Sembla que els protocols d’igualtat i prevenció de discriminació en les empreses del sector són només paper mullat.
Crec que són més paper mullat que una altra cosa, és un: «Cobrir l’expedient, que això de la igualtat dona punts». Els protocols estan escrits, però ni tan sols es fan campanyes informatives al respecte. Hi ha homes que encara no entenen que determinades conductes són discriminatòries, perquè han viscut amb elles sempre presents, i més aviat els semblen foteses nostres...
Parlem ara de la conciliació familiar. És més difícil per a les dones en el seu sector?
Crec que la conciliació entre la vida laboral i personal és més difícil per a les dones en tots els sectors, perquè per a nosaltres sempre suposa alguna renúncia. En el meu sector en particular, els homes no concilien (que no vol dir que no s’absentin puntualment, sinó que no redueixen la jornada de forma fixa), i això suposa que les dones no ho hem de fer si volem equiparar-nos. Crec que encara no s’ha entès que la conciliació no té gènere, i que la presència d’ambdós progenitors és igual d’important en la criança de la canalla. Estem a anys llum d’això.
L’ha costat trobar dones en qui emmirallar-se?
Malauradament, no he tingut referents femenins en el món de l’enginyeria de camins, ni que m’inspiressin ni en qui emmirallar-me. De fet, com he comentat abans, ni tan sols he tingut una cap dona.
Algun consell llavors per a totes aquelles nenes que voldrien estudiar enginyeria?
Els dic que cal estudiar el que més t’agradi, perquè després la vida et col·locarà on sigui. Però sobretot els remarco que l’enginyeria és un sector de persones amb unes qualitats especials que no estan associades al gènere (per exemple, la intel·ligència no ho està) i que, per tant, no es tracta d’un sector d’homes pels requisits de la feina, sinó perquè els homes el volen mantenir, i vèncer aquestes barreres fa el repte més interessant.
Per aquest motiu són tan rellevants dates com les del 8 de març.
Es tracta d’una reivindicació dels drets de les dones, de totes les dones, amb l’objectiu de sensibilitzar a la societat i potenciar la igualtat real de gènere. I això inclou reivindicar la presència de les dones en totes les professions, especialment en les qualificades on la presència és significativament inferior.
Acabem fent una crida. Quins canvis l’agradaria veure en els pròxims anys perquè aquest sigui un sector realment igualitari?
Els canvis han de començar en l’educació escolar, cal que les nenes entenguin que totes les professions són vàlides i cal que els seus companys ho respectin. També estaria bé que desapareguessin els acudits i bromes masclistes tan habituals encara avui dia al sector. Cansa escoltar quan no tenim un bon dia expressions com que «segur que tenim la regla» o que probablement no ens hauran «satisfet bé sexualment» (m’estalvio l’expressió col»loquial). També és necessari que la conciliació s’entengui i s’estengui als homes.
