Maria Encarnació Bellostas Puig (Terrassa, 1951) encara no es creu que amb la seva primera incursió literària hagi guanyat el Premi Fiter i Rossell de novel·la del cartell de la 38a Nit literària. Ahir va recollir el generós premi obtingut per la novel·la 'La nena de la casa de la baum'a. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Qui és la nena de la bauma?
–El lloc existeix, la bauma està a la Riereta, a la falda de Montserrat. La trama és inventada, i tracta d’una noia jove, d’uns 30 anys, que en un moment molt crític de la seva vida es pregunta com ha arribat fins allà i per què, i comença a recordar.
–La trama és contemporània?
–Comença el 1951 i acaba el 1985.
–I de què tracta?
–He volgut parlar dels maltractaments. Moltes vegades no entenem com una persona n’és víctima. Jo he intentat explicar el perquè una persona es deixa maltractar i com una persona es converteix en maltractadora. Mostrar els personatges des de petits perquè es pugui entendre perquè cadascun d’ells arriba a aquesta situació.
–I què fa la noia?
–La protagonista recorda la seva vida i a la novel·la es relata com va creixent, tant ella com l’antagonista, i acaben sent parella.
–Per què ha escollit un tema tan dur?
–Perquè, de vegades, ens preguntem: «Per què es deixa fer això?». He intenta plasmar un possible cas, i tot està basat en casos reals. Em sabria greu inventar, he buscat retalls a la premsa.
–No és una novel·la simpàtica…
–Tampoc l’he fet molt dramàtica! És com la vida mateixa, com va arribant, tot flueix, no es tracta de grans drames, és més el sofriment de la protagonista, perquè es pot patir molt psicològicament.
–D’on li surt la vena literària?
–És la primera novel·la que presento. En tinc una altra d’escrita d’abans que ara recuperaré, i tinc dos contes editats. Però m’he animat des que he començat a anar als cursos d’escriptora de la Sílvia Alcántara,a l’Ateneu de Terrassa, i als tallers de la Fina Ginesta, de les biblioteques, i la meva parella, que és poeta, m’han donat empenta.
–No s’atrevia a ensenyar i presentar a certàmens el que escriu?
–No, no, per a mi era només una afició. Vaig començar a llegir molt, i el llegir em va fer perdre l’escriure! Però em van animar a presentar-me al concurs i ha estat un somni guanyar, encara no m’ho crec!
