María Campillo va estudiar Filologia perquè li agrada escriure. Després, la vida la va portar a Andorra, on treballa al sector bancari, però la seva passió per la lectura i l’escriptura és manté ferma. Tot i que està més centrada en la creació de poesia i contes, la seva primera publicació ha estat la novel·la curta La ciudad que me estremeció, publicada per Círculo Rojo, i que presentarà el pròxim 16 de juny a la cinquena planta de la Torre Mil·lenium d’Andbank. Es tracta d’una història intimista i reflexiva on una jove explica els dos anys que van canviar la vida per sempre i que en part va néixer de les històries que la seva àvia li va explicar sobre l’ambient miner de la zona d’on és originària Campillo.
–Com va sorgir la història?
–Va néixer com un conte sobre Carmen, la mare de la protagonista de la novel·la. Durant unes vacances a Múrcia, vaig descobrir una platja contaminada, i em vaig imaginar la vida del poble miner a on pertany. Anys després, vaig viatjar a Lisboa i em va semblar interessant recuperar el conte i enllaçar-lo amb el que em transmetia la ciutat, que tot i patir un terrible terratrèmol en el passat, està plena de llum i vida, al contrari d’aquella platja.
–María és una dona anònima, però la història és molt universal.
–Hi ha moltes històries que passen desapercebudes per quotidianes, però tot el que viu Maria ho hem pogut experimentar totes les dones. He conegut gent que ha patit maltractaments a l’entorn familiar o violència de gènere, i crec que encara no es parla suficientment d’aquestes problemàtiques a la literatura, i volia posar el focus d’atenció sobre això. Sobretot, als pobles més petits del sud d’Espanya ha costat molt que la gent abraci altres maneres de ser i viure més obertes al món, sortint dels patrons de les tradicions, sense tants prejudicis i por a què diran. Allà, encara costa compartir els patiments, i parlar del que ens passa per dins.
–I María n’és un bon exemple.
–Sí, pateix la manca d’estimació per part dels seus pares, se sent incompresa pel món que l’envolta, i a això li suma la seva complicada relació amb els homes. Tanmateix, els personatges masculins juguen un paper molt important en la vida de María.
–Però a la novel·la hi ha un rerefons d’esperança. Hi ha sortida?
–Això forma part de la màgia de la literatura que és el que a ella la salva, perquè tot i les difícils situacions que viu, les seves inquietuds literàries li permeten sentir el que no pot a casa seva, on no té veu, que ha estat i és la història de moltes dones, i per això crec que és necessari parlar d’elles. Al final, la novel·la és una invitació a viure la vida que tu vulguis, tot i que a vegades pinti malament.
–La història sembla del passat però també molt actual. És casual?
–No, és un recurs conscient. Ho he fet perquè el lector entengui que el món que descric encara existeix pel que fa a certes conductes; i també perquè conegui com era la realitat abans d’internet i les xarxes socials.
