Maria Campillo és l’autora d’‘Escola de Cavallers’, un conte infantil inspirat en la mítica llegenda de Sant Jordi amb un gir narratiu per narrar temes actuals com són l’assetjament escolar, els rols de gènere i la competitivitat davant dels valors de l’amistat, la lleialtat i la individualitat. Campillo, qui ja té dues novel·les publicades, s’estrena al gènere infantil amb un conte curiós i tendre, utilitzant un llenguatge senzill i ràpid, però també precís, ric i dolç.
—’Escola de cavallers’ és un conte infantil inspirat en la llegenda de Sant Jordi amb un gir narratiu molt important que toca temes de gran importància. Perquè va decidir donar-li aquesta visió?
—Bé, jo vaig néixer a Cartagena, i allà no es té coneixement de Sant Jordi, ni la llegenda, ni què significa pel món de la cultura aquesta diada. Quan vaig arribar a Andorra, ja fa dues dècades, es va convertir en la meva tradició favorita. A vegades jugo amb la idea de canviar els contes populars, això de «què passaria si…» Quan vaig tenir clar la temàtica del conte infantil, de seguida em va sorgir la idea de Sant Jordi, aquest gran heroi que tots tenim al cap i que un dia també va ser nen, com tots. Amb la figura de Sant Jordi agraeixo al meu país d’acollida l’aportació cultural que em va donar, i també em serveix per explicar una temàtica molt actual, de manera fàcil i propera.
—Quina és la seva inspiració darrera d’aquesta història?
—La meva filla. A ella li encanten els esports, però li agraden com a diversió. M’alegrava veure com dins de la seva competitivitat, el principal era passar-ho bé i estar amb les seves amigues. I després la vaig comparar amb la nena que vaig ser jo, que era nefasta als esports. Però tampoc m’importava perquè era coneixedora que tenia altres virtuts.
—Expliqui’ns una mica sobre les il·lustracions.
—Quan vaig acabar el conte el vaig compartir amb el meu cercle més proper i em van animar a compartir-ho. La meva neboda, la Gala, té un talent especial per dibuixar, i resulta que li encanta dibuixar dracs. Un dia vaig veure un d’aquests dracs i li vaig dir: «T’agradaria fer els dibuixos pel meu conte?» I la resposta va ser ràpida i entusiasta. Qualsevol nen pot fer un dibuix si li demanes, però el seu mèrit és il·lustrar un conte que l’han llegit, i això ja no ho fa qualsevol, i menys amb vuit anys. El resultat és preciós i als nens els agrada molt, crec que s’assembla més al que fan.
—Com va ser el procés de crear la seva primera obra juvenil?
—En realitat no és la primera que escric, és la primera que publico, en tinc més. Alguns d’ells estan inventats amb la meva filla: jo hi vaig posant escenes i personatges, mentre que ella va aportant idees, imaginant situacions i descrivint personatges. És un procés lúdic imaginar-ho. El que és difícil, com sempre, és el procés d’edició.
—Quin va ser el seu primer contacte amb el món de la literatura?
—Jo vaig començar a escriure de nena, més o menys amb la mateixa edat que tenien les nenes quan vaig fer aquest conte. Em van regalar un llibre de poesia infantil i vaig començar a imitar-lo. A partir d’aquí, no vaig deixar d’escriure fins avui.
—Què significa per a vostè la literatura i el Sant Jordi?
—És una passió. I Sant Jordi és el símbol.
