«L’últim espòiler» obre avui les seves portes a Maria Caminal, andorrana de 25 anys, graduada en un Grau Superior en cinematografia i amb experiència en el sector com a directora i productora des de fa quatre anys. Caracteritzada per explicar històries amb personatges femenins, fa uns mesos va estrenar el seu segon curtmetratge, ‘Mariana’, una història on denuncia un cas d’assetjament sexual que ella mateixa i altres companyes de feina van patir fa uns anys.
–Com comença el seu camí en l’audiovisual?
–És un camí que ja va començar de ben petita. Sempre he sentit una forta connexió amb el món audiovisual a través de la càmera i el so, i és un sentiment que s’ha mantingut al llarg del temps.
–Després d’haver participat en tants rodatges… és tot tal com s’ho imaginava abans de començar?
–La veritat és que no. De fet, ha sigut un procés molt enriquidor tant a escala personal com professional perquè amb l’experiència d’aquests anys, el treball en equip s’ha convertit en la peça clau per dur a terme un bon projecte, ja que hi ha molts factors externs i interns a controlar.
–Recorda el primer projecte professional en què va participar?
–Guardo un molt bon record d’ell! Va ser treballant per la Generalitat de Catalunya com a supervisora de continuïtat dins del departament de direcció per una publicitat ficcionada. Va ser un rodatge d’un parell de dies amb nens, actors i un gran equip tècnic darrere, on vaig gaudir molt de tota l’experiència.
–Segur que també recorda aquell personatge femení que la va captivar i motivar a escriure històries amb el segell de les dones per bandera.
––I tant… influenciada pel món de Disney des de petita, Mulan és un dels meus primers referents perquè desafia el rol de gènere femení que fins al moment teníem acceptat. Actualment recullo un munt de personatges que m’inspiren, especialment els que utilitzen la seva astúcia i agilitat física i mental per superar els obstacles com Daenerys Targaryen a ‘Joc de Trons’, Lara Croft a ‘Tomb Raider’ o la clàssica Wonder Woman, entre d’altres.
–I què diria que és el que més l’apassiona del seu treball?
–M’apassiona la comunicació amb l’equip tècnic i artístic, així com dirigir els actors i les actrius analitzant el guió conjuntament amb la paleta de colors i la composició dels plans.
–I allò que potser no li fa tanta gràcia?
–El que és més difícil per a mi (a l’inici i final especialment) són les jornades de rodatge en un projecte de llarga durada, ja que normalment duren mínim 10 hores i la meva rutina personal canvia radicalment, però una vegada estic dins del nou ritme, m’apassiona i em costa sortir i tot!
–En les seves obres reivindica els personatges femenins. Suposo que estarà farta del tòpic «dones florero».
–Penso que, per desgràcia, la societat va acceptar fa un temps la integració del paper de la dona més submisa dins de casa, ja que les generacions anteriors a les nostres tenien altres moments històrics i, per tant, altres prioritats vitals. Actualment, però, les dones som diferents, estem creixent sota una societat més oberta i cal recordar que ja no som les que ens quedem dins de casa. Tenim objectius, capacitats i habilitats que poden beneficiar a qualsevol sector professional. Ja no som «la dona de» o «la secretaria de», sinó que tenim una identitat pròpia per mostrar i reivindicar sota la igualtat.
–Com veu el paper de la dona en la indústria audiovisual? Queda camí encara per fer?
–Cada dia hi ha més productores audiovisuals que aposten per un entorn femení. Exemple d’això són l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) o l’Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals (ICAA), els quals et donen més punts per adquirir la subvenció econòmica per un projecte audiovisual si els caps de departament són de gènere femení i encara més si aquestes històries són protagonitzades per dones. S’està fent un gran esforç cultural que ajuda al creixement de la presència femenina en la indústria, així que llavors, responent la teva pregunta… sí, queda camí, però tenim un bon inici.
–S’ha sentit menyspreada com a dona alguna vegada en aquesta indústria?
–Sent sincera, no, i de fet sempre m’he sentit escoltada i valorada en els rodatges en els quals he estat. La indústria va evolucionant a poc a poc i és un èxit veure que cada dia hi ha més dones en aquest sector.
–Costa, però, mantenir la il·lusió en un món que sembla que només fa que posar traves a les dones?
–Sí, però puntualment. És veritat que hi ha moments en què et planteges deixar-ho tot perquè no és fàcil, però també he de dir que sempre que m’he trobat amb aquestes traves han sigut el motiu principal pel qual he decidit continuar. Per a mi és com una carrera de fons sense pressa, on gaudeixo del procés al meu ritme: lent, però segur.
–No podem no parlar del seu projecte més recent, ‘Mariana’, on denuncia una situació d’assetjament sexual que va viure fa temps. No deu ser fàcil explicar un fet així i posar-se vostè mateixa a dirigir-ho.
–Correcte, no és fàcil, però tampoc és just viure aquestes situacions. ‘Mariana’ és un curtmetratge que narra una història que ens toca a totes, que tracta de créixer en l’adversitat i que compartim moltes dones. Neix amb la finalitat de denunciar l’abús sexual i verbal que continuem patint en plena actualitat, ja que són moltes les que no han pogut aixecar la veu i ni tan sols confessar-ho perquè es troben en una situació molt extrema. Per això és necessari reivindicar i recordar que no som un objecte sexual per a ningú.
–Per què aquesta història en concret? És necessari continuar visibilitzant històries tan dures com aquesta?
–Totalment. ‘Mariana’ representa totes les dones que han estat forçades a viure una vida plena d’obstacles, amb pocs recursos, però amb un gran valor per tirar endavant. El sistema social ha creat un patró que es repeteix en moltes dones: cuiden soles dels seus fills i filles, sense cap mena d’ajuda, i se les obliga a passar per situacions inimaginables per sobreviure cada mes. Amb una gran càrrega de responsabilitat, pateixen per dintre, en silenci, i callen per por. És necessari visibilitzar aquestes històries per animar a les dones que pateixen a denunciar la seva situació.
–En el curtmetratge compta amb l’actriu Victòria Santos i l’actor Nacho Guerreros. S’imaginava treballar algun dia amb gent d’aquest renom?
–Treballar amb ells ha sigut una gran oportunitat com a directora de cinema. He de dir que no m’ho he plantejat mai i quan se’m va presentar l’ocasió, no ho vaig dubtar. No ha sigut fàcil arribar fins a ells, va ser un procés de cerca i d’estratègia intensa durant dies. Quan arriba el moment has d’estar preparada per acceptar-ho, ja que hi ha una part de treball intern clau.
–Tant ‘Mariana’ com ‘Bienvenido a los 30’, el seu altre curtmetratge, han sigut nominats i guanyadors de diversos premis. Com és rebre tanta aclamació per part de la crítica especialitzada havent començat fa tant «poc» temps?
–Doncs molt agraïda per una part i per l’altra commoguda. Al principi et sents molt impactada perquè personalment no m’imaginava arribar tan lluny en quatre anys que porto treballant professionalment en el sector, però sí que em sento preparada. I amb aquesta aclamació tant nacional com internacional em fan sentir especialment determinada en el meu següent objectiu.
–Parlem d’Andorra. S’aposta suficient per l’audiovisual o hi ha una manca de recursos?
–Sí, crec que Andorra sí que aposta per la cultura i el cinema, però a escala logística hi ha aspectes millorables. És una professió poc coneguda al nostre país i s’ha de donar a conèixer per facilitar la nostra feina i potser el dia de demà, tenir la possibilitat de rodar a «casa».
–És difícil fer carrera al país? Moltes cineastes, directores, guionistes es veuen obligades a marxar.
–Portant-ho a la meva experiència personal, et diria que sí. Jo em vaig veure obligada a marxar fora a estudiar la carrera per una falta d’oferta formativa, ja que l’educació cinematogràfica al país és nul·la.
–Què creu que s’hauria de fer per a evitar aquest fet? Hi ha d’haver alguna manera per aconseguir que l’audiovisual tingui el lloc que es mereix.
–L’única manera que se m’ocorre és continuar invertint en produccions de caràcter professional i en l’educació per donar a conèixer el nostre ofici. No hi ha un altre camí que no sigui aquest, penso jo.
–Un últim espòiler del seu pròxim treball que ens pugui avançar?
–Vinga, un bon espòiler! El meu pròxim treball és un projecte de ficció de gènere dramàtic amb tocs d’humor basat en històries reals de les dones que componen el Cor de Dones de Manresa. La trama se centra en quatre d’elles, de diferents edats i cada una amb una història al darrere, que, gràcies a formar part del grup, aconsegueixen fer un pas endavant en la seva vida i fer un gir cap a un futur en què hi ha llum i esperança. Ens trobem en una primera fase i puc dir que començarem a rodar una vegada hagi passat l’estiu, com sempre amb moltes ganes i il·lusió!
